dilluns, 10 de gener del 2022

pd 2346 Setge digital a la vida familiar

(arafa<d'1any)
... ¿És possible que aquestes nenes que no em puc treure de sobre, que devoren embadalides els llibres que els llegeixo i les pel·lícules que els faig veure, en pocs anys passin a ser àliens que no s'interessaran per res del que els expliqui i no apartaran els ulls de les seves pantalles ni tan sols als àpats...
La resignació que es respira sobre el tema m’alarma. El fatalista “No hi podràs fer res” em revolta. S’hi pot i s’hi ha de fer molt, i urgeix que els pares ho sàpiguen i, en la mesura que puguin, ho facin. Quan parlem de fracàs escolar, quan milers de docents diuen que a classe no hi poden ensenyar res, parlem, en gran part, d'això ... Mirar i escoltar només és una acció creativa quan la imatge i el so deixen prou espai i prou silenci perquè l’audiència els ensalivi i els mastegui amb el seu propi esperit. Si no ho fa, degenera fàcilment en passió embrutidora i addictiva. Cedir davant el setge digital és com cedir davant la brioixeria industrial, que tampoc permet apreciar la verdura. Si no ens resignem a tenir fills obesos, tampoc ens podem resignar a tenir-los sobreestimulats. ¿Es pot aconseguir sense un mínim de conciliació? No. Per això tot l'esforç contra la segregació escolar servirà de poc si no es lluita alhora pel dret i el deure dels pares a dedicar temps als fills
Albert Pla Nualart, 28.2.2021