dissabte, 30 de maig del 2020

pd 1846 L'Estat contra nosaltres

(arafa...)
Aquest és un procés d’estat. L’Estat contra nosaltres... L’Estat fent de part i de jutge, amb el cap d’estat al davant, fent servir totes les seves eines, convencionals o no. I s’ho juga tot a una carta, al tot o res. Les acusacions de la Fiscalia, però també les de l’Advocacia de l’Estat, participen d’aquesta operació per castigar, escarmentar i escapçar el sobiranisme i venjar la humiliació de l’1 d’Octubre. L’operació d’estat és arrogant, però també perillosa. No es deixa cap marge. Vol la victòria total. I això és probable que li surti bé, a curt termini, amb la sentència del judici. Però li pot sortir malament a mitjà termini, quan el cas arribi a tribunals externs (de fet, ja li ha sortit malament quan han parlat jutges d’altres llocs) i hi hagi una reacció cívica. L’Estat està jugant tan fort que si no guanya del tot hi haurà una crisi d’estat...
Vicenç Villatoro

pd 1845 Corrents interns

(arafa...)
... Tant Ada Colau com Miquel Iceta són dos mestres de l’equidistància. Ara com ara, ni el PSC ni els comuns no es poden permetre arrenglerar-se amb la majoria independentista ni amb l’hiperespanyolisme de PP i Ciutadans... Però els independentistes escèptics han de pensar en el que els pugui resultar útil; el seu 47% de vots (pot esdevenir un 70% si la causa nacional s’associa al republicanisme, les llibertats bàsiques, la decència, la voluntat de plantar cara a la ultradreta rampant. En aquest sentit, aïllar el PP, Cs i Vox és un imperatiu de país; en canvi, arraconar el PSC cap a posicions numantines és donar aire a l’espanyolisme més agressiu. Que els “catalanistes” del PSC i els “sobiranistes” dels comuns facin part d’aquesta feina de retrobament és saludable. Això no vol dir que s’hagi d’anar amb el lliri a la mà, sinó amb la ferma voluntat de captar votants que encara no són independentistes, potser perquè pensen que l’independentisme està condemnat, com la pedra de Sísif, a rodolar muntanya avall cada 27 d’octubre. Cal un relat i una estratègia que donin forma a aquesta nova majoria, que és incipient, però inevitable.
Toni Soler