pd 2095 Caixa de solidaritat

(arafa...)

Estic escrivint la història dels meus avis materns, un manyà de Canet i una ordidora de Terrassa, exiliats i empresonats pel franquisme, i em trobo amb una dificultat típica: la gent senzilla deixa pocs papers i pocs rastres. No és fàcil documentar-se. He anat als buscadors d’algunes hemeroteques, conscient que no eren persones que sortissin gaire als diaris. Però resulta que els hi trobo, gairebé per sorpresa. A L’Acció, de la Casa del Poble, publicaven la llista dels qui contribuïen a les caixes de solidaritat del diari. I em trobo el seu nom unes quantes vegades: caixes de solidaritat amb els presos polítics del 34, ajuda als familiars dels presos terrassencs, solidaritat amb les víctimes dels aiguats del 32 a Banyoles... Hi surten catorze vegades. Una pesseta l'avi, una l'àvia i cinquanta cèntims ma mare. Trobar-ho precisament ara em sembla emocionant. Perquè algú pot veure la persistència històrica de les caixes de solidaritat amb els empresonats, amb les seves famílies, amb les víctimes de catàstrofes (quan no et refies gaire de l’Estat) com una mena de maledicció històrica, la repetició d'una condemna. Però és també l'expressió de la força d'una societat. I de la seva capacitat de resistència. Ara com fa vuitanta anys.

Vicenç Villatoro 02022020

pd 2094 Hivern

(arafa...)

... Com m’agradaria tenir la llibertat emparaulada tal com hi tenim la primavera. La llibertat, la sobirania, la independència. Això seria una ferma penyora que la justícia deixaria de fer els seus malabarismes, que deixaria d'operar amb artimañas i triquiñuelas...

... jo dec ser molt tonto, però no entenc res. ERC, un partit que, malgrat tenir el líder empresonat, pacta i ajuda a formar govern al partit que el té a la presó, al partit que va defensar l'aplicació de l'article 155. Quina contradicció! Ja ho sé, que la política no té memòria, però una mica n’hauria de tenir. Què n’espera treure de tot això, l’històric partit? I no per a ell mateix, sinó per al país. I si és que han pactat d’amagat algun petit benefici, ¿de debò es creuen que algun dia arribarà? No, evidentment que no. Però mentrestant poden anar a remenar la cua a Madrid, i això els fa creure importants. Tot el que no sigui la unitat dels independentistes és picar ferro fred. Però, al capdavall, potser cal preguntar-se, ¿és ERC un partit independentista? L'hivern, que convida a estar-se a casa, a llegir i a meditar, m’ha fet pensar totes aquestes coses. Però demà al matí, que espero que faci sol, sortiré a veure si més amunt de Sarrià veig un ametller florit o una mimosa tota empolsinada de sofre. I al captard, si veig algun núvol rosa suspès a l'aire de l'alta tarda, m'ho prendré com un senyal. El senyal d’una primavera meteorològica emparaulada i, potser, si és que em sento una mica optimista, el senyal d'una primavera política que s'està preparant malgrat els polítics, i que no trigarà excessivament a arribar.  

Narcís Comadira 18/1/2020

pd 2093 I si extrapoléssim una mica?

 (arafa...)

... Al final, la vida és una merda o és meravellosa segons què valorem. I és, en part, cert que, si no valorem gens el que tenim i valorem moltíssim el que volem, i no podem aconseguir, importarà ben poc que, objectivament, formem part del 10% més benestant: serem uns desgraciats. Però també ho és que, tenint com tenim una naturalesa condemnada a créixer, tota forma d’estancament –fins i tot la més benestant– porta a l'absurd vital. I és aquest creixement, i no pas la situació de què partim, el que ens alimenta l’autoestima. Només els errors ens poden ensenyar a trobar el punt dolç entre el passotisme falsament idíl·lic de la vida retirada i el compromís angoixant de la militant. Expressat amb tòpics de la literatura medieval, les dosis justes d'ubi sunt i de carpe diem que constitueixen el secret de la saviesa... No deixem que el compromís ens empresoni en el present, valorem el que tenim i mirem d’extreure autoestima de cada passa que fem, sabent que passarem i que l’únic que importa és deixar-ho millor als que vindran. Adobem el carpe diem amb ubi sunt... Ara, és evident que no resulta gens fàcil extrapolar quan gent innocent que sentim a prop és a la presó, quan els interessos oligàrquics trepitgen la justícia, quan la desigualtat augmenta o quan, per a tanta gent jove, ha esdevingut una quimera tenir una vida pròpia i una casa seva. Però mirant al món i mirant al passat seguim sent, la majoria de nosaltres, uns privilegiats que ho hem tingut tot prou a favor per poder créixer com a persones i com a societat. No ens ajuda gens a extrapolar fer de qualsevol realitat concreta –sigui la independència d'Espanya o la independència dels pares– un objectiu únic i urgent, perquè és llavors quan ens empresona i quan, si no l’aconseguim, la vida ens sembla una merda. Mai no ha sigut fàcil i ara tampoc ho és gens, però l’objectiu és sempre realitzable quan l'únic que s'espera d'haver-ho intentat amb totes les forces és avançar.

Albert Pla Nualart 12/1/2020

pd 2092 El consens veritable

 (arafa...)

...En cap democràcia parlamentària el govern representa la totalitat del vot, però entre tots hem acordat que un govern investit pel Parlament està legitimat per parlar i gestionar els problemes en nom del país. Sense anar més lluny, el govern de Pedro Sánchez té al darrere només el 38% dels vots dels espanyols...  Prou cinisme!... 

Dit això, seria ideal, convenient, desitjable, que una proposta catalana de nou estatus polític per a Catalunya comptés amb una majoria qualificada i transversal. Una proposta amb un coixí ampli seria imbatible!...

Tant de bo el seu paper (del PSC i els Comuns) fos el de fer entendre, als seus companys de files espanyols, que intentar solucionar el problema català amb bastons i pastanagues, sense comptar amb l'opinió dels catalans, és un error que s'ha comès massa vegades...

Per altra banda, convé no oblidar que els partits sobiranistes ja han fet un esforç de consens: la proposta que posaran damunt la taula en la negociació es basarà en dos punts, l’amnistia i l'autodeterminació, que són l’expressió màxima del consens polític i ciutadà a Catalunya. No hi ha cap altra via (ni la DUI, ni el federalisme, ni la reforma de l'Estatut, ni l’statu quo actual) que compti amb un suport majoritari, mentre que el referèndum d'autodeterminació l’accepten al voltant del 70% dels catalans segons el CEO (entre ells, molts votants socialistes) i figura en els programes electorals de JxCat, ERC, Catalunya en Comú i la CUP (que van obtenir el 55% del vot en les últimes eleccions catalanes)   

Toni Soler 19/1/2020

pd 2091 La servitització i l'escalfament

(arafa...)
Em fa l'efecte que als que demanen que no ens espantin amb l’escalfament, els espanten els canvis que exigiria aturar-lo. Perquè són canvis substancials, canvis de model. Caldria, per exemple, fer menys sagrada la propietat privada... Quantes redundàncies generades per aquest aïllament que fomenta el consumisme desapareixerien si passéssim de comprar coses a comprar serveis.“Sí -em podeu dir-, però és que no vull haver de dependre de ningú”. I així estem d’aïllats. La servitització ens reconstruiria socialment. Els vincles d’una comunitat que presta serveis i repara són molt més forts que els de la que compra i llença. Comprar i llençar ens permet ignorar-nos. Cobrar o pagar per fer o fer-nos fer una feina ens força a relacionar-nos. Els serveis -a diferència d’omplir el carro- sempre creen vincles. L’objecte l’ha fet algú que no ens coneix ni coneixem, el servei té cara, ulls i veu...
A més, tornaria l’artesà. Fabricar ràpid i barat obliga a segmentar les feines: a fer-les absurdes i alienants. Reparar demana ofici i omple d’íntima satisfacció. Demana estimar el que es repara. L’obsolescència programada fa tot el contrari: ens permet no entendre res d’una tecnologia per més que en depenguem...
I ens faria passar del tenir al ser. Rebre i prestar serveis ens fa créixer en valors que ens projecten en els altres. Ens cura de la soledat a què es condemna qui ho centra tot en el jo. Quedar-se en el model actual -el que ens ven que comprant coses serem més feliços- no només escalfa el planeta sinó que ens enfonsa en els valors de l’individualisme insolidari...   

Albert Pla Nualart 15/12/2019

pd 2090 Què ens està passant?

(arafa...)

El resultat d'aquest procés de canvi de quatre dècades és un present inquietant, sense certeses. Sense referents forts. Sense ideologies definides. Sense la il·lusió del progrés. Davant d'això, per afirmar-se, la gent ja no busca amics sinó enemics. S'ha produït un replegament a la defensiva cap a un passat idealitzat...  Ultranacionalisme, antifeminisme, antiimmigració i negacionisme (climàtic) són els eixos d’aquesta reacció ultraconservadora, una involució que simplement, i simplistament, pretén negar el canvi per tornar enrere...

L’avenç d’aquests populismes patriòtics i excloents ha estat fulgurant. Però a diferència del neoliberalisme de fa dues generacions, la seva base intel·lectual és pobra. És tan radical com prima, tan atractiva com poca cosa, tan emocional com buida de contingut. Guanya allí on no hi ha alternatives creïbles, allí on aconsegueix polaritzar la societat amb falsos dilemes reduccionistes, allí on el teixit social (associacionisme, educació, pluralitat comunicativa) s'ha empobrit...

Aquestes simplificacions són molt fàcils de comunicar. Són una promesa de felicitat ràpida. Per això funcionen. Si més no a curt termini. I poden fer molt de mal: sempre és més fàcil destruir que construir 

Ignasi Aragay 15/12/2019

pd 2089 Les ulleres de Polanyi

 (arafa...)

Una societat amb mercat o una societat de mercat -la diferència abissal en la tria de la preposició-. 65 anys després, La gran transformació, una crítica del liberalisme econòmic, de Karl Polanyi, continua sent, malgrat els anys, la crítica antropològica més lúcida i aguda al mite-faula estavellat del mercat lliure autoregulat. També és el bisturí analític nuclear més precís contra la distopia neoliberal que vingué després. Sense espòilers, ja estàvem avisats: la mercantilització de tot plegat, la reducció a mercaderia de cada cosa, amenaçava de trencar tot vincle social, esquerdava la dignitat humana i esmicolava les possibilitats de comunitat. Si tot és diner, guany i benefici, res té valor i tot té només preu. I ja no hi ha societat, només càlcul. I així ens va. La borsa o la vida...

Ja ho deia Chesterton: un acord -un contracte- en condicions desiguals no és un acord, és un envilit i vil xantatge. El teòric mercat lliure és a la pràctica un dispositiu criminal desbocat, sense morrió i en baixada sense fre...

la cita escollida de sant Agustí pot operar ja com a divisa, pregària o consigna: “Si dels governs en traiem l'acció de la justícia, ¿en què es converteixen sinó en un banda de criminals a gran escala?..."

David Fernàndez 15/12/2019

https://www.ara.cat/opinio/ulleres-polanyi-article-david-fernandez_129_2608263.html

pd 2088 Si vols llibertat...

 (arafa...)

... Ara que corren vents d’intolerància, aquest binomi de llibertat i amor és més important que mai: hem de donar llibertat a tothom per viure i estimar a la seva manera i hem de tenir empatia (entesa com la mínima dosi d’estimació) cap als altres, per molt diferents que siguin en aparença. Perquè el fons humà és el mateix. Més enllà de religions, ideologies, llengües o nacionalitats, només hi ha una gran família humana. Tots tenim dret a una existència digna, tots som germans. Tots cerquem la felicitat...

Això, que sona tan senzill, ho oblidem fàcilment. Ens enganyem. Construïm discursos per limitar la llibertat dels altres i inhibir l’empatia cap als altres. Per exemple amb la immigració. Tant se val que en més o menys mesura tots siguem fills de la immigració, fruit de barreges viatgeres. Ara no toca, diem. Són massa gent i massa diferents. Els intolerants són ells. Estem en crisi. Les coses s'han de fer amb un cert ordre. Primer els de casa. Ens arruïnarem tots. Les lleis s'han de complir. No s'adapten. Tanta barreja no funciona. Cauen fàcilment en la delinqüència. Porten malalties. Que vinguin en avió. Ajudem-los al seu país... I així, amb una suma inconnexa de raons, excuses, pessimismes, solucions màgiques i pors, moltes pors, ha anat calant arreu el rebuig als refugiats i als immigrants, que sense quasi ni adonar-nos-en veiem amb naturalitat com a ciutadans de segona, sense papers i, per tant, sense llibertat. Estimar-los? Ni ens passa pel cap. A tot estirar ens fan llàstima o ens avergonyeixen. Però ja se sap, el món és molt injust, oi? De manera que els foragitem de la legalitat i, tot seguit, els atribuïm totes les il·legalitats hagudes i per haver. Els convertim en problema. És tan fàcil crear-te un enemic! I és tan còmode que l’enemic sigui el més dèbil i el més estrany!...

Ignasi Aragay 9/6/2019

pd 2087 En política..,

 (arafa...)

En política, sempre és millor manar que no manar. El poder desgasta, però sobretot a aquell qui no el té, com bé deia Andreotti...  Si un polític pot triar entre manar i no manar, sempre ha de triar manar. Perquè tenir el poder és un bàlsam contra ferides que, sense el poder, es farien més grosses. Amb el poder s'esmorteix la dissidència, es maquillen les contradiccions i es dissimulen les febleses. El poder fa més alt i cohesiona. I la memòria dels electors és curta...  

Vicenç Villatoro 9/6/2019

pd 2086 Amor de mare

 (arafa...)

Amélie Nothomb es confessa una gran admiradora dels contes tradicionals (“Em sento als contes com a casa meva”) i elogia amb entusiasme Charles Perrault perquè no endolceix la realitat per als nens. Perrault, diu l'escriptora francesa, no pren els nens per imbècils. El seu pronunciament agafa més volada en temps del políticament correcte, quan tantes veus proposen la revisió dels contes que s’han transmès generació rere generació per corregir-ne la crueltat o el masclisme...

Hi ha una teoria que assenyala que als contes tradicionals hi ha madrastres pèrfides perquè la societat no hauria pogut digerir una mare malvada. 'Golpéate el corazón', en un pas endavant agosarat, busca trencar un dels tabús més ben instal·lats en el nostre imaginari: l’amor de mare, intocable, inqüestionable. Nothomb posa en dubte que totes les mares hagin d’estimar les seves filles i retrata les filles que, en justa correspondència, acaben detestant les seves mares.

Tot i així, resulta evident que per a una criatura innocent, no hi ha desconcert més cruel ni ferida més sagnant que el desamor de la mare. Amélie Nothomb qüestiona la infal·libilitat de l’amor maternal però assenyala clarament que, si aquesta connexió entre mare i criatura falla, és un fet contra natura...

Sílvia Soler 8/6/2019

pd 2085 Cap habitatge social a Catalunya

 (arafa...)

Llegim a la premsa una gran notícia per als catalans: “El govern del PSOE construirà habitatges socials a Màlaga, Sevilla, Madrid, Ceuta...”  però ni un a Barcelona. Ni un a Catalufolàndia.

Quina sort que tenim. Ara imagineu que n’haguessin pressupostat 1.800, que són els que diuen que construiran a Madrid. ¿Estaríem més contents i feliços? Doncs no, estaríem més tristos. I per què? Perquè ja tenim experiència en el que pressuposten. Pressupostin el que pressupostin i prometin el que prometin no compleixen mai. És millor no il·lusionar-se... ¿Recordeu la “lluvia de millones”? Hi va haver qui s’ho va creure. Doble feina... Pagar, pagarem, com sempre...

De tota manera, la inversió més gran en habitatge social que fem els espanyols és per ajudar una família nombrosa i problemàtica que mantenim. Gràcies als nostres ajuts se'n surten prou bé. L’àvia, immigrant, no veu els nets sempre que vol, té el gendre a la presó i el marit, que li va posar les banyes, va matar el germà per accident jugant amb una arma de foc, cosa que no ha impedit que segueixi fent servir armes de foc per anar a caçar. El fill és l'amo de l'empresa, on es discrimina les dones, i fa negocis, no sempre honorables, amb altres famílies. Són els Borbó.

Empar Moliner 8/6/2019

pd 2084 La bella dorment

(arafa...)

L'actual PSC no és el de Pasqual Maragall; és un partit subjugat a l'estratègia del PSOE i, per tant, preparat per anestesiar la Generalitat de manera que Catalunya no resulti mai més una nosa per a Pedro Sánchez.

Aquestes conjectures contrasten amb l’evidència que el sentiment sobiranista no ha reculat, i fins i tot pot exacerbar-se amb les sentències del judici al Procés. Però fiar-ho tot al sentiment popular de greuge és un risc que els actuals governants no haurien d’assumir. I a més - de vegades ens n’oblidem - el país potser tampoc no es pot permetre un o dos anys més de paràlisi... Els problemes interns de JxCat, el seu enfrontament endèmic amb ERC i l’autoaïllament de la CUP han restat operativitat a l'actual majoria... I el govern espanyol manté la tutela financera vigent des del 2015 i envia regularment al TC qualsevol iniciativa que surt del Parlament... 

Toni Soler 23/6/2019

pd 2083 Parapetats

(arafa...)

Quan els socialistes estaven a l'oposició, acusaven el govern de Rajoy –parlant de la qüestió catalana– de parapetar-se darrere dels jutges. Judicialitzant un problema polític, figurava que feien l'única cosa que podien fer, allò que els jutges els dictaven que fessin. Traspassaven la seva responsabilitat (i els jutges que en rebien el traspàs, encantats!). Ara els socialistes estan fent el mateix que criticaven els populars. ... es parapeten darrere dels juristes i disfressen una decisió política –en la qual podien triar entre diverses possibilitats– d’obligació jurídica en què només tenien una opció. Si la mesa del Congrés tenia la capacitat de prendre la decisió és que podia triar entre una opció i l'altra. Si només n’hagués pogut prendre una, ja haurien decidit directament els jutges... no és una qüestió tècnica, sinó política. Els socialistes de la mesa han votat i han decidit políticament, com els reclamava la dreta, que els convenia o els agradava més suspendre els diputats (i modificar així les majories parlamentàries) que no pas respectar els seus drets i els dels qui els vam votar. Han decidit suspendre. I han decidit continuar amagats darrere el parapet.

Vicenç Villatoro 25/5/2019

 

pd 2082 Catexit és Brexit?

(arafa...)

Anem a pams amb l'anàlisi del llenguatge. Primer. Els líders i els 'influencers', es diu, van enganyar quan van dibuixar escenaris de futur. Mentida. En tot cas van aplicar els seus raonaments a uns escenaris incerts que es derivaven de l’aplicació d’uns suposats principis democràtics diferents dels que després han prevalgut. O, més ben dit, s'han imposat...

Segon retret. “La ingenuïtat d'uns resultava propera a la irresponsabilitat”. No. Les coses es poden complicar fins al límit quan el terreny de joc no està equilibrat i l'àrbitre va a favor d'una de les parts. Cap sorpresa. El temps, a més, juga en contra del dèbil... . L’'statu quo' sempre té avantatge. Qui ha de demostrar a la seva gent que el canvi suposarà una millora és la part que diu que es vol separar i sortir de la dependència. Entre aquesta gent sempre hi conviu, a més, un grup advers al risc: el que es beneficia de la situació i vol conservar-la a conveniència; i també hi perviu la por dels que dubten amb raó de si el sacrifici present val la pena a canvi dels avantatges futurs que es plantegen...

Finalment, trobem l’argument de les societats dividides. Sí. Divisió que ara emergeix però que en realitat ja existia... 

Guillem López Casasnovas 25/9/2019

 

pd 2081 Les contradiccions de Colau i de l'independentisme

(arafa...)

La política en minúscules és l’art de trobar les contradiccions i incoherències en els teus oponents i l’art d’invisibilitzar o naturalitzar les pròpies. La política en majúscules és la capacitat de transformar les coses pactant amb la realitat sense renunciar als ideals. És a dir, la política en majúscules implica algun grau de contradicció, que és el que explota o dissimula la política en minúscules. I després hi ha el cinisme autocomplaent de lluir les pròpies contradiccions com un signe de maduresa, un cop ja no hi ha manera de dissimular-les...

L’objectiu compartit (Valls, PSC i comuns) era evitar el mal major d’un alcalde independentista. Coincideixen en crear el marc mental que la independència és el problema, és el que fractura, en contra de la idea que el problema és la manca de democràcia. Els comuns també creuen que hi ha un problema de drets i llibertats, però per pragmatisme (aconseguir l’alcaldia) i en part per tradició ideològica (el vell esquema d’obrerisme contra nacionalisme) han preferit alinear-se del costat dels qui demonitzen el sobiranisme...

Ignasi Aragay 23/6/2019

pd 2080 Queda lluny Ítaca d'Icària?

 (arafa...)

Si els mites d’Ítaca i Icària són els destins ideals de independentisme i autodeterminisme, resulta inevitable preguntar-se fins a quint punt permeten compartir full de ruta... Hi ha molta distància -però encara la veig assumible- entre arribar a la independència unilateralment (via desobediència pacífica i mediació internacional) i arribar-hi de manera pactada (via referèndum legal), ¿però és només aquesta la distància que separa els itaquians dels icarians?... L'actitud visceral de molts itaquians, la del carrer, ha sigut: “Primer la independència i després ja veurem què”. La il·lusió, el motor, ha sigut “marxar d’Espanya”: perdre-la de vista...  Bona part dels icarians no volen tant marxar d’Espanya com quedar-se en un Estat diferent, refundat...

El 80% de catalans podem arribar a compartir que Catalunya és una nació i que val més república que monarquia. I que de ser nació n’emana el dret inalienable a un elevat autogovern, n’emana (el) dret a decidir. Però una part gens menyspreable d’icarians no estan disposats a assumir els costos emocionals i convivencials d’abandonar Espanya a la seva sort...    

Albert Pla Nualart 23/6/2019

pd 2079 Autarquia

(arafa...)

El règim franquista es podria definir amb moltes paraules: una dictadura militar, un sistema autoritari, el resultat d'un cop d’estat d’inspiració feixista... Però una paraula clau per definir-lo és autarquia. El franquisme volia ser i era una autarquia. És a dir, un règim políticament, econòmicament, jurídicament i culturalment autoreferenciat, blindat de qualsevol vincle extern, impermeable a tot allò que vingui de fora. Un règim que s'anava coent en la seva pròpia salsa, aliè al que li deia la resta del món. L'argument era el típic de l’aïllacionisme: qui es creuen que són per jutjar-nos o criticar-nos?... Els comentaris insòlits, fora de lloc, que inclou la interlocutòria del jutge Marchena contra l’informe de l'ONU sobre detencions arbitràries són l’expressió de la continuïtat i de la vigència actual d’aquest pensament autàrquic del franquisme. Qui es pensen que són aquests de l’ONU? I ells què saben? La interlocutòria és la continuïtat de la vocació autàrquica del franquisme. No pas la seva reencarnació: perquè una cosa es pugui reencarnar hauria d’haver mort abans.

Vicenç Villatoro 23/6/2019

pd 2078 Música i ciència

(arafa...)

...l’emissora catalana de música clàssica, en què xerren massa i posen poca música de cap a cap, només “fragments”, així ho diuen, tot sovint... De música, poca... de galimaties i taral·la, tanta com un es pugui imaginar...

la música, per bé que Pitàgores ja va deixar clar que es pot relacionar (no explicar) amb les matemàtiques i amb la física del so, és una art que, més que totes les altres plegades, consisteix en un miracle estrany segons el qual allò que es percep a les orelles no té res a veure, ni cal que ho faci, amb les dimensions científiques de la seva substància escrita o fònica?...

Però la música es va inventar (és la primera art inventada, possiblement anterior al llenguatge) per traslladar-nos a l'emoció i a un món de sensacions amb total independència de la partitura (que poca gent entendria), i més encara de qualsevol ciència o tecnologia. És com la teologia: qui més creu en Déu és aquell que menys intenta racionalitzar i matematitzar l’essència de la divinitat...

Jordi Llovet 29/6/2019

pd 2077 Hem de respectar els comentaris ofensius?

(arafa...)

... Això de posar límits a la llibertat d'expressió sempre (em) crea dubtes. A priori, entenc que la llibertat no hauria d’excloure la responsabilitat dels qui calumnien, insulten o atempten contra l’honor aliè. La pregunta és qui estableix els límits, i amb quins criteris. He interioritzat aquell raonament de Noam Chomsky segons el qual si no creiem en la llibertat d'expressió dels que menyspreem, senyal que no creiem en la llibertat d’expressió en absolut. Potser es tracta d'actuar a la manera de Voltaire: “No estic d'acord amb el que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho”. 

Em dic que els qui profereixen animalades -i els qui els aplaudeixen o els inciten a fer-ho- ja es retraten i desqualifiquen sols... em ve al cap el llibre Instruccions per fer-se feixista (Empúries), de Michela Murgia: l’autora hi explica que el feixisme latent aprofita els instruments de la democràcia per fer-se fort i acabar-se imposant. “Aquesta propensió dels demòcrates a legitimar-ho tot és indubtablement estúpida”, afirma Murgia...

Eva Piquer 29/6/2019

Nota de l'amanuense:​ recomano ferventment aquest llibret de Michela Murgia

pd 2076 Otegi a la tele

(arafa...)

Una entrevista a Arnaldo Otegi a TVE ha posat la dreta espanyola en peu de guerra (o hi està sempre?). Això denota que en la cultura política d’aquest sector la informació es considera propaganda. Ser entrevistat no és un dret (dret d'expressió, dret a la informació, dret dels ciutadans a sentir totes les opinions), sinó que és un premi, un privilegi, que es concedeix als bons i es nega als dolents. No existeix el periodisme, sinó la publicitat... Otegi no mereixeria ser entrevistat perquè no condemna els crims d'ETA. Però Otegi ha condemnat els crims d’ETA (absolutament condemnables) molt més intensament que moltes personalitats polítiques que surten cada dia entrevistades a la televisió pública han condemnat els crims del franquisme (també condemnables, oi?). Amb una diferència: Otegi ho ha expiat a la presó i els altres no. Per tant, el problema no és que no es condemnin els crims. El problema és que hi ha crims i crims. I em temo que si l’entrevista hagués estat a Puigdemont o Junqueras, que no tenen cap crim per condemnar, també haurien posat el crit al cel els mateixos que l’han posat ara. Tornem al començament: ser entrevistat és un privilegi reservat als seus.

Vicenç Villatoro 29/6/2019

pd 2075 Tornar-ho a fer

(arafa...)

... La frase ha ressonat perquè té una potència comunicativa innegable, i perquè sintetitza en bona mesura el que van expressar la majoria dels acusats: en aquest procés s’hi jutgen uns fets que no són més que l'exercici de drets civils i democràtics. Incloent-hi, sí, la desobediència civil. I, per tant, en aquesta dimensió, no hi ha espai per a cap penediment sinó només per a la persistència en l'exercici de drets i la voluntat de tornar-ho a fer tantes vegades com faci falta...  Expressa un estat d’ànim, el de la voluntat de persistir i la mirada optimista al futur que el sobiranisme necessita... el sobiranisme corre el risc de quedar atrapat entre dos relats contraposats però igualment paralitzants. D'una banda, hi ha el fatalisme de la impotència, que suggereix que no podrem “tornar a fer” res, perquè ni la via unilateral és possible, ni l'estat espanyol s'asseurà mai a negociar res... El relat contraposat és el que insisteix que hem de tornar a fer el que ja hem fet abans, i ja està... El repte, doncs, és escapar-se de la doble paràlisi de la impotència i l'idealisme...

Caldrà tornar-hi, sí. Sempre i tantes vegades com calgui, perquè si l’Estat insisteix en el tancament a una solució democràtica, no queda cap altra opció que tornar-hi amb la desobediència i el desbordament democràtic. Cap moviment polític emancipador hauria de renunciar a això. Però si no volem tornar-hi per acabar igual o pitjor que el 2017, fa l'efecte que caldrà molt de treball de fons per canviar les condicions, i les correlacions de forces...

Jordi Muñoz 16/6/2019

 

https://www.ara.cat/opinio/tornar-ho_129_2667477.html

pd 2074 Valls ha guanyat

 (arafa...)

... la política espanyola es fa als despatxos i als tribunals, no a les urnes. En el règim espanyol actual - des que un tribunal va tombar un Estatut que ja havia estat votat - les urnes són secundàries o fins i tot castigades penalment, mentre que són els despatxos i els tribunals els qui acaben decidint qui són els nostres representants i qui no ho pot ser encara que l’hagin votat...  En règims com el nostre, el veritable poder és darrere la cortina. Els Mèdici no van ser mai els governants formals de la Florència dita dels Mèdici. No hi tenien cap càrrec. Simplement eren els qui triaven qui podia i qui no podia tenir els càrrecs. A la Florència dels Mèdici i a l'Espanya actual, els qui manen no són els alcaldes. Els qui manen són els qui posen (i treuen) els alcaldes.

Vicenç Villatoro 16/6/2019

pd 2073 Contra el verí de la intolerància

(arafa...)

Contra el verí de la intolerància, recomano buscar persones. Rere una noia amb mocador al cap, una persona. Rere qualsevol color de pell, una persona. Rere la pobresa que ens espanta, una persona. Rere l’idioma que sigui, una persona. Rere l’immigrant sense papers, una persona... Sense adonar-nos-en, a la més mínima ens surt l'instint classificador, estigmatitzador. Per no dir racista, classista, supremacista. És un mecanisme primari, molt arrelat, amb el qual assagem de distingir-nos, de veure’ns millors que els altres... Aquest hàbit de posar tot un col·lectiu immens dins un mateix sac tallat per un idèntic patró atapeït de tòpics és tan inconscient com inconsistent. L’adoptem sense adonar-nos-en, com una indulgent forma d’autoajuda... No defenso aquí un relativisme cultural ni una correcció política extrema. No, no. Sens dubte, hi ha diferències identitàries. La humanitat és meravellosament babèlica. Ho és tant, que de fet no hi ha al món dues persones idèntiques. Tots som únics. Precisament per això el que dic és que, abans de res, posem la persona al davant, l’ésser concret... Contra el verí de la intolerància, no es tracta d'anar pel món amb una actitud confiada i ingènua, no es tracta de prescindir del nostre bagatge cultural a l’hora de copsar els altres, sinó de no renunciar mai a una curiositat universal per captar allò que cadascú, cada persona, té de particular.  

Ignasi Aragay 7/7/2019

pd 2072 El filó

 (arafa...)

El negoci polític de l'extrema dreta, ara com als anys trenta, és explotar la sensació d’inseguretat de la gent. No pas inventar aquesta sensació i encara menys solucionar-la. La seva especialitat és agafar una sensació legítima d’inseguretat, amplificar-la, inflar-la, manipular-la, focalitzar-la i obtenir-ne un rèdit polític. Una certa acumulació de successos injustificables en els últims dies, a casa nostra, ha estat percebuda per l'extrema dreta local com un filó per dur a terme aquesta seva operació, clàssica. ... Contra això, la resposta no ha de ser culpabilitzar la ciutadania per la seva sensació d’inseguretat. No és negar-ho o minimitzar-ho. Ha de ser, en primer lloc, intentar-ho solucionar. No tan sols per frenar-ne l’explotació per part de l'extrema dreta, sinó sobretot perquè és un problema i cal solucionar-lo. I també, de manera paral·lela, denunciar l'explotació que en fa l'extrema dreta. Per raons morals. Per raons democràtiques. I també per una raó confirmada per la història: l'extrema dreta no ha solucionat mai la inseguretat ni la violència. Al contrari. Les ha multiplicades. El doble d’inseguretat, el doble de violència.

Vicenç Villatoro 7/7/2019

pd 2071 Jo també vull parlar en català amb la torradora

 (arafa...)

¿És cert que el català està en perill? Doncs mirin, sí. I alhora també és cert que el català no és una llengua minoritària i que és una llengua dinàmica i viva. I vostès diran: com es menja això? El català té 10 milions de parlants, és la 14a. llengua més parlada d'Europa, i es parla en quatre estats europeus diferents. Però, a la vegada, d’aquests 10 milions, poc més de 5 la fan servir habitualment, i d’aquests, molts hi renuncien quan parlen amb castellanoparlants; o pitjor encara, amb qui creuen que pot ser-ho... El 94,6% de les persones que viuen a Catalunya entenen el català. No pateixin per si no els entenen, les probabilitats són només del 5,4%...   El català és llengua pròpia i oficial a Catalunya, al País Valencià i les Illes Balears, i els catalanoparlants tenim el dret de fer-la servir. Però, a la vegada, els funcionaris estatals no tenen l'obligació d’entendre’ns, i, per tant, aquest dret acaba sent paper mullat. Així que sí, el català és una llengua viva i dinàmica, però també és una llengua en perill... poder parlar en català a la torradora quan estigui connectada a un assistent per veu seria una mostra que el català és útil en tots els àmbits. Que es pot viure plenament en aquesta llengua i no cal renunciar-hi per fer segons què... que la llengua sigui útil en tots els aspectes i s'adapti a les noves necessitats i escenaris, és fonamental perquè les noves generacions no hi renunciïn...  

Òscar Escuder 6/7/2019

pd 2070 Contra els avorrits 2

(arafa...)

(... continuació)

... No és el Procés el que em té abatut, indecís i sovint irritat. És el bloqueig de la situació, la brutalitat de la repressió, el patiment dels presos i els que són lluny de casa, i la constatació que els problemes que teníem fa deu anys romanen, creixen i no tenim eines per fer-hi front. No estic avorrit sinó decebut, perquè el Procés no ha arribat a ser el que pensàvem el 2012 -una resposta possible al plet català, una oportunitat per redefinir el país, obrir-lo, reforçar-lo i regenerar-lo-. Estic enfadat amb la incapacitat dels independentistes per generar la suficient empatia en una part important de la població catalana. Estic emprenyat amb la imperícia de la classe política catalana i amb la prepotència cega de la classe política espanyola. Estic disposat a fer el que calgui per gaudir d'una majoria més àmplia. Estic furiós amb els repressors, i amb els que davant d'una situació tan excepcional, que hauria de mobilitzar esforços, reflexions, crítiques, es limiten a queixar-se del seu avorriment oceànic...

Toni Soler 30/6/2019

pd 2069 Contra els avorrits 1

 (arafa...)

Els contraris a l’autodeterminació o a la independència de Catalunya diuen moltes coses que poden resultar irritants, però n’hi ha una que a mi, particularment, em treu de polleguera: “N’estic avorrit”. “Buf, quina matraca, el Procés”. Etcètera. Aquesta mena d’expressions es poden dir en un context informal i de confiança. Jo mateix he dit coses similars, perquè la sensació de bucle i d’atzucac és inevitable, i perquè en un món hiperinformat ens cansem de seguida fins i tot de les notícies més rellevants... Pretendre que una qüestió com el Procés es resoldrà per avorriment és una irresponsabilitat.

I amb això no vull dir -només- que el sobiranisme català seguirà tenint un paper central en la política catalana, per molt avorrida que resulti la seva falta de progressos tangibles; sinó que, fins i tot en el cas que ERC, JxCat i la CUP desapareguessin sense deixar rastre, les causes que van motivar la crescuda de l’independentisme ara fa set o vuit anys romandrien intactes i ben vives. El dèficit fiscal, la crisi de les infraestructures, la falta de reconeixement identitari, la il·legitimitat de l’Estatut del 2006, la reculada de la llengua catalana i la descarada madrilenyització de les polítiques públiques iniciades en l’era Aznar formen part, encara avui, de la nostra realitat... 

(continuarà...)

Toni Soler 30/6/2019

pd 2068 El futur serà "rurbà" o no serà

 (arafa...)

... La vida és canvi permanent, de la matèria i l'esperit. Ja ens ho va advertir Heràclit a Sobre la natura : “Tot flueix, res no està quiet”...  Alhora que creixen imparables les nostres àrees metropolitanes, també s’expandeix el bosc assilvestrat... El camp s'ha buidat de persones i s'ha omplert d’arbres. Mireu fotos esgrogueïdes i veureu turons pelats on avui hi ha una frondositat a primer cop d'ull agradable. Queden molt bé, les fotos. I cremen molt bé, els incendis. La immensa majoria són boscos bruts, selvàtics. Tants arbres descurats són combustible, són el malson dels bombers. On són els pastors? Tot canvia, esclar. Els éssers humans també som natura i també intervenim en la natura. Per a bé i per a mal... No es tracta de fer pairalisme romàntic d’urbanita esteticista. No n'hi ha prou amb la visió superficial del boletaire o del turista rural de cap de setmana. Hauríem de canviar el consum depredador de paisatge per la vivència responsable del camp. No sé com es fa, això, però sé que s'ha de fer. Tots sabem que s'ha de fer...  El futur no serà només urbà, serà rurbà o no serà. Natura i cultura. Fem-ho.  

Ignasi Aragay

30/6/2019

pd 2067 Com enriquir-se servint persones

(arafa...)

... Un servei més eficient, i aquest és el gran argument per privatitzar, no és el que costa menys diners, és el que atén millor els que el reben i omple més els que el presten. És el que crea vincles i civilitza... El servei a les persones és el cor de l’estat del benestar i és l’àmbit professional que més pot contribuir a crear i enriquir un teixit comunitari. És servint les persones que tota la societat es pot fer més càlida i solidària o més freda i individualista. Envoltar l'acció directa dels funcionaris -deixant molt clar on és imprescindible que arribi- de l'acció voluntària i l'economia social que posa el bé comú per davant de l’afany de lucre és una fórmula imbatible. El servei a les persones té un enorme potencial a l'hora de fer poble, de fer barri, de polititzar en el millor sentit de la paraula. Obrim, doncs, la porta a externalitzar-lo: deixem-hi entrar tots els que volen millorar-lo. Fomentem, implicant-hi per la via de concerts i convenis, les cooperatives innovadores, amb voluntat de servei i arrelament al territori. Però blindem-lo contra la mercantilització, contra els voltors que, com les empreses de Florentino, s’enriqueixen assistint a domicili la gent gran. Ells són els que permeten i desitgen que vivim ignorant-nos, perquè mentre ens ignorem, tancat cadascú a casa seva, manen ells i no nosaltres.

Albert Pla Nualart

30/6/2019