pd 1963 Digueu-me "iaia" a partir d'ara

(arafa...)

Al judici als catalans hi passen coses un pèl estranyes. El mateix dia que un policia anava a testificar per segona vegada, n’hi va haver un altre que va dir que un votant de l'1 d'Octubre treia “escuma per la boca” i que el punt de votació era “ple d’ancians”. Quan l’advocat Pina va preguntar-li a quina edat s’estava referint, amb això dels ancians, l’home va dir que a “persones de cinquanta anys”. Si les persones de cinquanta anys són ancians per a aquest policia, les de seixanta deuen ser directament moribundes i les de setanta zombis. No sé si li sembla bé que l’edat legal per beure i conduir siguin els divuit anys, en plena maduresa i a punt per fer-te el pla de pensions. El jutge Marchena i tots els acusats són ancians. Els dos Jordis són uns ancians que van enfilar-se a un cotxe de policia per desconvocar una manifestació d’ancians i aquesta manifestació d’ancians va sortir al programa de l’anciana Susanna Griso, perquè els seus ancians tertulians sostenien que els ancians manifestants havien comès sedició. No s'entén, doncs, que els joves policies espanyols peguessin amb tanta bestialitat l’envellida població d’ancians catalans. I no s’entén tampoc com és que aquests ancians fossin capaços d’aixecar tanques metàl·liques i una moto, com també relaten sota jurament... Vull dir que, sent indemostrable la rebel·lió, sent indemostrable la sedició, ara potser tiren cap a un nou tipus penal: la possessió diabòlica.

Empar Moliner

 

pd 1962 L'èpica de l'1-O

 

(arafa...)

Si algú vol escriure un dia una gran novel·la èpica sobre l'U d'Octubre, ja se la trobarà pràcticament feta. Només haurà d’agafar i ajuntar les declaracions en el judici dels policies que hi van participar. Certament, són declaracions de poca credibilitat, exagerades com a mínim, però ja se sap que l’èpica és un gènere sempre una mica fantasiós. Però si llegim la narració que en fan els policies, com si fossin una coral, ens trobarem amb un relat que recorda el del seu Dos de Mayo (tot i que amb els papers canviats). Segons expliquen, si no tot un poble, sí una enorme multitud de persones de tota edat i condició, amb les mans netes, sense por, sense altres armes que la seva convicció i els seus cossos, van enfrontar-se i van plantar cara a tota una tropa de professionals ben armats, ben equipats i ben organitzats, disposats a fer servir totes les seves defenses. En la narració dels policies, es produeix una mena de batalla desigual en què les tropes uniformades i equipades xoquen amb una multitud bigarrada i caòtica de ciutadans, que només tenen la força de ser molts i d'estar units. I resulta que els ciutadans guanyen la batalla. Van votar. Va haver-hi referèndum. Això és el que estan explicant els policies. Voleu més èpica?

Vicenç Villatoro