(arafa...)
Un fet que fa pensar que el procés cap a la independència de Catalunya
és irreversible és que bona part de l’opinió pública espanyola (o si més
no de la publicada) ja tracta Catalunya com a estrangera respecte a
Espanya. No tan sols en temes polítics, sinó en aquells temes emocionals
en què es fa més evident què considera una comunitat com a propi i què
com a aliè o estranger. L'esport és un d'aquests mons emocionals. I es
pot veure com l'opinió publicada espanyola tracta els èxits esportius
catalans amb una fingida indiferència o amb una agra rancúnia, mentre
tota la comunitat exalta el que considera èxits propis... El mateix ha
passat amb els indicadors de creixement econòmic i de participació en el
PIB: hi havia un indissimulat desig que baixés el de Catalunya. També
en aquest cas, una estat s’alegra del progrés econòmic de totes les
seves parts, i només desacredita el progrés de qui considera estranger i
fins i tot rival. Per a bona part de l'opinió publicada, Catalunya no
forma part d'Espanya. En tot cas, és propietat d’Espanya. I aquesta
distinció –ser-ne part o ser-ne propietat– és la que marca una actitud
colonial, preludi històricament de les independències.
Vicenç Villatoro
