divendres, 30 d’octubre de 2020

pd 1976 Catalunya, estrangera

 

(arafa...)
 Un fet que fa pensar que el procés cap a la independència de Catalunya és irreversible és que bona part de l’opinió pública espanyola (o si més no de la publicada) ja tracta Catalunya com a estrangera respecte a Espanya. No tan sols en temes polítics, sinó en aquells temes emocionals en què es fa més evident què considera una comunitat com a propi i què com a aliè o estranger. L'esport és un d'aquests mons emocionals. I es pot veure com l'opinió publicada espanyola tracta els èxits esportius catalans amb una fingida indiferència o amb una agra rancúnia, mentre tota la comunitat exalta el que considera èxits propis... El mateix ha passat amb els indicadors de creixement econòmic i de participació en el PIB: hi havia un indissimulat desig que baixés el de Catalunya. També en aquest cas, una estat s’alegra del progrés econòmic de totes les seves parts, i només desacredita el progrés de qui considera estranger i fins i tot rival. Per a bona part de l'opinió publicada, Catalunya no forma part d'Espanya. En tot cas, és propietat d’Espanya. I aquesta distinció –ser-ne part o ser-ne propietat– és la que marca una actitud colonial, preludi històricament de les independències.   
Vicenç Villatoro