(arafa...)
... Només cal mirar la televisió per adonar-se què entén el nostre món que
és Nadal. Mai no hi ha cap anunci d’àngels i pastors, ni hi surt cap
referència a cap portal ni a cap Nen, ni a cap bou ni a cap mula...
Ja no s'envien felicitacions impreses. Ara s’envien per mail o per
WhatsApp. I es felicita més l'any nou que no pas el Nadal. Sembla com si
aquestes festes nadalenques volguessin tapar amb un vel estúpid
l’origen de la suposada alegria que les festes comporten. Es parla de
l’esperit nadalenc, que no és altra cosa que un esperit estovat. No
sento mai cap cançoneta popular. Bé, popular és un dir, perquè ja ningú
no les sap. Ja no tenim desembres congelats, ni dimonis escuats, ni
tuncs que tan tuncs, ni taronges de la Xina. La cultura del país s'ha
evaporat...
El pessebre de Foix és ple de gent de tot arreu. Hi ha els de la Vall i
els de Colera, els de Banyuls i els de Portvendres, traginers de
Perpinyà, i corallers i nois que ronden per les cales, i gent que balla a
les sales i capitans de fragata. I jutges que cremen paperassa. I els
Tres Reis, que són quatre, descrits estranyament com el Persa, l’Hindú i
l’Anglès i el Rus amb la gorra i l'estrella...
Aquests poemes no són pas, com pensen alguns crítics, un
exercici d'estil sobre cançons populars. No. Són poesia seriosa i
profunda, amb referències al Nadal popular, però també al Nadal de la
fe, la fe que bull. No són pas de cap manera poemes decoratius.
Que tinguin un bon Nadal!
Narcís Comadira