(arafaunany)
Per a mi... Era el mes de les cireres, els abricocs, les
petites peres de Sant Joan, una mica resistents a la mossegada. Era el
mes de les revetlles, dels focs, els petards i els coets. Les piules,
les pedres fogueres i les martiniques. I les cebes. Un mes meravellós.
Estiu sense ser-ho ben bé. Plenitud sense cap indici de putrefacció. Mes d'aquella sardana de Garreta que ens anunciava per ben aviat Sant Feliu de Guíxols. Juny,
una sardana que jo he vist sempre més rural que no pas marinera, més de
blat madur que de xarxa calada. Potser m'equivoco. En tot cas, una
sardana feliç. Una sardana que, per a mi, és el símbol d’un estiu llarg i
calmós.
La vida és molt breu. Totes les coses passen molt de pressa i les
emocions de nen es queden gravades a la nostra ànima i la condicionen
per sempre. La banyen de nostàlgia per tot allò d’aquell passat. Coses
que sense aquelles emocions serien absolutament irrellevants. Tots tenim
el nostre arsenal de records, d’emocions antigues que es resisteixen a
morir. I es moriran, esclar, com es moren totes les coses. Descobrir per
primera vegada unes maduixes silvestres en un clap de maduixeres vora
un rierol pot causar una emoció tan gran en un nen que mai més
l'oblidarà. I ara encara, cada vegada que mossego una maduixa silvestre,
torno a la infantesa perduda i a aquella emoció fundacional. Però tot
es mor. Es moren els amics i els dies feliços. Els records i les
emocions... (continuarà)
Narcís Comadira, 19.6.2021
