dilluns, 25 de maig del 2020

pd 1840 Glotofòbia

​(arafa...)
es lamenta de la quantitat de vocabulari que hem anat perdent. Mots precisos i preciosos que ja ningú no utilitza. Anem al bosc i no sabem el nom dels arbres i de les herbes aromàtiques...  seria raonable encetar un lament per l’alarmant pèrdua de coneixement i de respecte –sovint dues cares de la mateixa moneda– envers la llengua. La situació és realment preocupant: en dues o tres generacions, el català se'ns ha aprimat i quasi desnaturalitzat...
La qüestió seria, doncs, com trobar l’equilibri entre la protecció de la llengua i la facilitat per a la integració dels nous parlants i el respecte pels diversos accents del país. I aquest seria el moment, esclar, per advertir que una cosa és buscar aquest equilibri quan es tracta d’una llengua robusta i poderosa com el francès i l'altra fer-ho quan estem parlant d’una llengua sense estat –perdó, amb un estat en contra– com és el català.
M’inclino a apostar per un control més rigorós en la llengua que es fa servir oficialment o en els mitjans i una relaxació amb la llengua que es fa servir en el terreny privat o en situacions més informals. Només així combinarem protecció i vitalitat.
Sílvia Soler