dissabte, 3 de juliol del 2021

pd 2213 L'absurditat (in)qüestionable

(arafa...)
A mesura que pugen les xifres d'aturats, també entre els joves i preparats, és més difícil obviar com és d’absurd que tants cobrin un subsidi per no fer res mentre hi ha tanta feina pendent, i tan urgent, per evitar les catàstrofes col·lectives que ens assetgen. Vivim junts, cada cop més amuntegats, i cada cop més allunyats d'un sentiment de tribu. Vivim junts ignorant-nos... Tenir feina, fer feina, hauria de ser sempre -en una societat sana- fer alguna cosa que fa que tots puguem viure, i que visquem millor. Mirant-ho així, l'atur se'ns revela només com un espectre del capitalisme...
A què esperem? Doncs esperem que algú vegi el bé comú en forma de negoci i la feina que caldria fer en forma de treballadors que, explotant-los, et facin milionari. Perquè aquest és l’únic motor que ara tenim. I també ho espera una administració pública que quan pot ho externalitza tot. Esperem que enciams i tomàquets ens arribin, gairebé regalats, gràcies a l’esforç inhumà dels sensepapers. Esperem el que mai podrà ser: que netejar el bosc i recuperar conreus sigui un negoci. I tant ens fa que sigui d’importància vital si no permet que un espavilat s'hi faci ric. En aquest model econòmic, una feina pot ser imprescindible i no crear llocs de treball, perquè els crea la cobdícia i no la solidaritat. Aquesta és l’absurditat inqüestionable que un dia -per sobreviure- haurem de qüestionar. 
Albert Pla Nualart 9.8.2020