dissabte, 25 d’abril del 2020

pd 1811 La mà del pare

(arafa...)
... em ve al cap una situació semblant que vaig viure quan era petita i que, ara me n’adono, havia oblidat per complet. Però, com està demostrat, als calaixos de la memòria només cal regirar-hi una mica per fer-hi troballes insospitades... I aquell dia també anava agafada de la mà del pare, però es veu que, per alguna raó o simplement per distracció, en un moment determinat ens vam deixar anar. Immediatament –obedient com era– em vaig recordar de la recomanació i vaig córrer a agafar la mà paterna. Però em vaig confondre de mà...  vaig agafar la mà d’un home que no era el meu pare i que poc després es va aturar i em va mirar, divertit. Semblava que ho tingués esborrat i, tanmateix, recordo vivament la vergonya i la desorientació, una sensació molt semblant a l’angoixa. I l’angúnia que em feia haver anat agafada de la mà d’un desconegut... El record em fa pensar fins a quin punt la sensació de seguretat i de confiança d’anar agafada de la mà del pare és rotunda, incomparable. I, sobretot, irrecuperable. Penseu què donaríeu per tornar-vos a sentir així.
Sílvia Soler
Nota de l'amanuense: tal dia com avui de fa 101 anys va néixer mon pare.

pd 1810 29/9 Vergonya

(arafa...)
La convocatòria d’una manifestació a Barcelona de suport a l’actuació de la policia espanyola l'1 d’octubre de l’any passat (per part d’organitzacions policials!) és una vergonya. Ho és en primer lloc perquè no va ser precisament una actuació gloriosa: contra persones indefenses, que volien votar... En segon lloc, perquè hi ha evidències periodístiques i investigacions judicials en curs sobre com es va fer, en què la paraula 'desproporcionada' és la més suau que es pot fer servir. Però sobretot perquè aquesta actuació policial va ser un fracàs. No va aconseguir els seus objectius. Es tractava d’evitar el referèndum, i el referèndum es va fer. A un cost immens de violència, d’imatge i de milions es va aconseguir –fins i tot des de la perspectiva de qui enviava la policia– ben poca cosa. A Catalunya ara fa un any va passar allò que el govern espanyol no volia que passés i que s’havia compromès davant del món que no passaria. L’acumulació de forces policials no va tenir èxit. La manifestació, ara, només té un sentit polític: els qui volien muntar un Ulster a Catalunya han d’organitzar les seves marxes orangistes.
Vicenç Villatoro