Lluny de resoldre el problema de la progressiva disminució dels parlants catalans, l'ensenyament de la llengua catalana a les escoles no fa sinó col·laborar-hi... Totes les criatures del món aprenen la llengua de la seva mare, i abans d’escolaritzar-se la parlen tan bé com l’han sentit parlar. No hi ha cap nen petit de Catalunya que sàpiga definir quina cosa és el “plusquamperfet”, un ”verb velar”, un “adverbi focal” o una “fricativa”, però els fan servir sense marge d’error. ¿Hi ha cap criatura al món que primer hagi estudiat gramàtica i després es posi a parlar? Si les llengües s’aprenen amb les àvies, els pares i els amics, és a dir, amb l’ús de la llengua viva, per què a l'escola no es continua treballant sobre la llengua viva, cosa que es podria fer perfectament amb la lectura de textos adequats, puntualitzant, quan calgués, els errors que s’hi pugui trobar, els sinònims que es puguin destriar, les simplificacions o les complicacions d'una frase?... Una llengua no és una essència; és una existència canviant i una eina. I com més es treballi sobre l'ús real de la llengua viva, i no sobre termes de gramàtica que no aporten res a l'ús viu del llenguatge, més bé anirà la cosa... Tampoc s’aprèn a escriure estudiant gramàtica o figures retòriques: se n’aprèn llegint molt i escoltant com parla la gent... que parla bé. Ja fa anys que els anglesos no ensenyen gramàtica als nens, perquè són pragmàtics i van veure que, com més gramàtica, menys competència lingüística...