(arafamesdunany)
la crisi catalana pot esdevenir crònica, eterna, sense avançar ni
recular significativament. Però també pot haver-hi, a mitjà o llarg
termini (no crec que a curt), alguna sortida. Una seria la renúncia dels
independentistes al seu projecte, perquè el consideressin inviable. Una
altra, que una crisi profunda de la democràcia espanyola portés el món a
acceptar una declaració unilateral d’independència. Una altra, que hi
hagués un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, com a Escòcia o el
Quebec, i que tothom n’acceptés el resultat. Aquesta opció, molt difícil
(també ho són les altres), em sembla la més probable, i la més
desitjable. El lloc cap on hauríem d’anar... aquesta setmana ha estat important: perquè hi ha hagut canvis
significatius (no decisius) en la situació política catalana i en
l’espanyola. En la llarga partida d’escacs, les peces estan posades
d’una manera diferent que fa una setmana. ¿Molt millor? Aparentment sí.
Ja ho veurem. Veurem el to del govern Sánchez. I veurem com queden dues
peces: la Fiscalia General de l’Estat i la direcció d’Institucions
Penitenciàries (amb decisions rellevants sobre el destí dels presos).
Vicenç Villatoro