I què? Tot igual? La feina? Continues al lloc de sempre? I a casa,
com aneu? Improvises frases no comprometedores, sense nom ni referències
explícites, a l'espera d’alguna informació que et rescati de la
situació absurda, en què l'altre et saluda efusivament i demostra ser
posseïdor de dades íntimes teves mentre a tu aquella cara et sona però
ara mateix no et ve al cap de què. S'han inventat trucs
agosarats, però requereixen una execució convincent. Deixar anar a la
primera: perdona, no recordo com et deies... Per als que no gosem utilitzar una defensa tant a l'atac, el drama és
que la situació s'allarga, cap comentari aporta noves pistes, et vas
sentint atrapat i la culpa et paralitza tota la inventiva, de manera que
per manca de sinceritat inicial enfiles converses poca-soltes mentre et
creix la cara d'idiota... i, vista la familiaritat, intueixes que l'interlocutor oficialment
conegut però ara mateix desconegut del tot per la teva memòria traïdora
no rebrà bé que l’hagis oblidat. I no s'aguanta per enlloc que ho hagis
dissimulat uns minuts, somiant que trobaries una sortida miraculosa i
digna. Si vius el tràngol en companyia, pot passar que a sobre els teus et
retreguin que no els hi has presentat l'amic que acabes de saludar. Però
si ja et coneixen i t’han vist suar en situacions similars, t'ho
perdonen i es limiten a humiliar-te amb un “Què, ni idea de qui era,
oi?”
Carles Capdevila, 12.3.2017