Els primers que t’ensenyen a reprimir els, diguem-ne,
baixos instints són els pares, els avis i els mestres. Et diuen que no
et toquis la tita en públic, per exemple, que no peguis als altres, que
els mocs no es mengen, que és de mala educació mirar fixament algú que
és diferent per algun motiu. La majoria de nens han d’aprendre, per
exemple, a compartir. N’hi ha alguns, és cert, que comparteixen
espontàniament (i com ens agraden) de la mateixa manera n’hi ha alguns
que són de natural bondadosos i sempre descomparteixen els que es
barallen. Però el que és natural és l’egoisme, la insolidaritat, la
violència... La civilització, si no se t’escapa de les mans i es converteix
en repressió, és una meravella...
I vet aquí que després de tot això,... et fas gran. I, llavors, et venen aquests polítics a excitar aquests baixos instints que havies reprimit. És fàcil fer sortir la mala educació en algú, és fàcil fer-li solucionar els problemes a cops, perquè és fàcil fer sortir el racisme en algú. El racisme (contra catalans, contra romanesos, contra pakistanesos... ) és la defensa instintiva de territorialitat amb una coartada. Tots aquests votants dels tres partits que han pactat a Andalusia et confessaran que odien, que els fa fàstic sense poder-ho evitar, l’accent català, el romanès, el pakistanès. Si ho haguessin dit de petits, davant de pares, avis, mestres, haurien rebut explicacions, raonaments. Ara són grans i el que reben són rialles.
