EL MITE DEL NADAL CRISTIÀ
Joan Carreres i Péra
Com en les innocentades medievals, que presentaven el món a l'inrevés, els cristians d'avui ens trobem perplexos davant d'una realitat que s'imposa amb força indiscutible: hem perdut de vista l'Estel de Nadal, ofegats enmig del caos post-modern, i ens trobem com un nauxer enmig d'un pèlag tempestuós, i amb l'estrella polar tapada per una gropada. El camí de Betlem es redueix a l'arena, suro i molsa del pessebre i els plors del Nen Jesús resten ofegats pels clàxons de la caravana París-Dakar.
L'Infant de Betlem neix en l'anonimat,... mentre les televisions continuen oferint als sortosos infants occidentals nous paradisos artificials.
...
El mite cristià del Nadal té cants celestials, i àngels i dimonis, i reis i pastors; palaus i coves, torrons i neules, mules i bous; vacances i paneres i rifes; desig de riquesa, salut , confort, felicitat, goig i pau. Què resta, al Nadal cristià, sense mites? Un infant que plora, una dona vexada, un pare putatiu: i un Déu, que, per elevar els homes a la categoria de fills, assumeix amb naturalitat totes les misèries humanes.