dissabte, 31 de juliol del 2021

pd 2241 Per què Torra no ha aconseguit la República?

 (arafa...)

Un dels errors persistents d’un cert independentisme és pensar que aconseguir la República depèn exclusivament de tenir uns polítics concrets, independentistes de debò, i que això per si sol canviarà la correlació de forces amb l’Estat i el context internacional. És a dir, els que consideren que si no es va aconseguir la independència l’octubre del 2017 és perquè Carles Puigdemont i Oriol Junqueras no van estar a l'altura.

L’habilitat i la determinació dels líders és, certament, una variable important en els processos d’independència, però ni de bon tros és la més decisiva...  la variable de tenir un president i un Govern disposats a assumir un cost personal ja s'ha portat a terme, i tenim presó i exili. També es fa difícil pensar en un president més independentista que Quim Torra, però això, a la pràctica, no s'ha traduït en res. I és lògic, perquè els polítics fan política, però no miracles... I quina és la realitat? Doncs una societat en què independentistes i unionistes estan dividits al 50% i, sobretot, un estat inserit en les estructures internacionals que es nega a reconèixer Catalunya com a subjecte polític i té la capacitat de fer servir el monopoli de la violència en aquest territori. I ni un president ni 75 diputats clons de Quim Torra podrien canviar això. Per molts discursos i proclames que es fessin.

Una de les lliçons dels darrers anys és que la variable de quina estratègia se segueix té molta més incidència que no pas les persones concretes que l’han d’executar. Però això contrasta amb els relats historiogràfics, que tendeixen a subratllar el paper dels líders perquè és d'aquesta manera que es creen els mites nacionals. I no ens enganyem, és molt més fàcil creure en alguna mena d’adveniment messiànic, cosa que descarrega de responsabilitat els ciutadans, que enfrontar-se a la crua realitat i discutir una estratègia a llarg termini. I molt menys èpic, esclar. 

David Miró 4.10.2020

pd 2240 Classe mitjana: fins quan?

 (arafa...)

​... ​el que et fa classe mitjana no són tant les dades objectives com els valors subjectius​..​.​  Et fa classe mitjana la cultura, i no parlo d’acumular coneixements sinó d’ordenar bé les prioritats. No es pot ser classe mitjana sense valorar l'esforç, tenir un punt d'austeritat i donar molta importància als estudis... La idea que la pobresa i la riquesa excessives fan un mal moral és clau per entendre la importància social de la classe mitjana. No és només que la gent més feliç sigui de classe mitjana, és que una societat és més sana i civilitzada com més gran sigui la seva classe mitjana...  I no és irrellevant que les classes mitjanes no estiguin dominades per l’afany d’enriquir-se. Si ho estan i tenen èxit, es desclassen, els seus valors canvien i esdevenen nou-rics, que és tota una altra cosa.La destrucció de la classe mitjana per part del neoliberalisme​... té un correlat moral i intel·lectual que travessa tota la societat i actua com un àcid corrosiu. N’està amarada la teleporqueria i el destil·len les escoles d'alta direcció. És el que fa que ja no ens sembli criticable enriquir-se sense límits, que idolatrem els milionaris i entenguem que, per raons d'eficiència, això que anomenen CEOs guanyin 100 vegades més que els seus treballadors.

Els valors de la classe mitjana passen per viure bé sense explotar ningú, sense aprofitar-se de ningú, integrat en una comunitat i sentint-se responsable del seu benestar.​...​

Albert Pla Nualart 4.10.2020

divendres, 30 de juliol del 2021

pd 2239 Quedar a deure

(arafa...)
Quan un frare l’adverteix que un dia o altre serà jutjat per les seves malifetes, el Tenorio de Tirso de Molina, gallardo y calavera, respon: “Cuán largo me lo fiáis, siendo tan breve el cobrarse”. És a dir, m’amenaces amb una cosa que potser arribarà més endavant, però de moment no passa res i jo vaig gaudint dels beneficis dels meus actes. La frase retrata una mentalitat. Davant del procés independentista català, l’Estat va muntar una antologia de nyaps que no s'aguanten per enlloc, però que han servit per tenir gent a la presó, enderrocar presidents i reprimir idees... Quan se l’adverteix que això acabarà passant factura, als tribunals europeus o fins i tot als espanyols, la resposta implícita és la del Tenorio: “Cuán largo me lo fiáis”. Perquè mentre això arriba, l’efecte buscat ja s’ha aconseguit. ¿Que un dia ens renyen pel que hem fet? I què! Ja estarà fet. Va passar amb Atutxa i amb Otegi. Ara ha començat en el cas català, i sense arribar a Europa, amb Tamara Carrasco... El deute es va cobrant. Però el mal està fet i és irreversible. I, com intuïa el Tenorio de Tirso, no passa res.
Vicenç Villatoro 10.10.2020

 

dijous, 29 de juliol del 2021

pd 2238 "Delenda est monarchia" 2

 (arafa...)

Als catalans, que caigui la monarquia espanyola no ens garanteix la independència. Potser ni tan sols ens hi acosta -caldria que Espanya, un cop fet fora el rei, fos capaç de reinventar-se, per la qual cosa s'ha de tenir molta fe-. Però de la mateixa manera que tots estem d'acord que hem de ser més, també hem d’entendre que els altres han de ser menys; que cal afeblir l’adversari i posar-lo en contradicció. Per molt que els oracles d’una banda i l’altra intentin fer veure que el procés català ha estat una pèrdua de temps, l'evolució dels fets ha afavorit un moviment de plaques tectòniques de caràcter defensiu en el rovell de l'ou del règim. Fora del govern, la dreta s'atrinxera sota les togues. El rei, afeblit i a la defensiva, també hi busca aixopluc. Si es constitueix una nova santa aliança, si el monarca, la dreta política i el poder judicial fan pinya amb l'Ibex, la patronal i els Fainés i els Olius de tota mena, els demòcrates catalans ens carregarem de raons, el socialisme es trobarà en un atzucac i els cagadubtes ho tindran més complicat per mantenir els seus equilibris. Cal lliurar altres batalles en molts altres fronts, però avui voldria recordar la necessitat de no descuidar aquesta.
Toni Soler 27.9.2020

dimecres, 28 de juliol del 2021

pd 2237 "Delenda est monarchia" 1

(arafa...)
... Ortega y Gasset va sentenciar Alfons XIII adaptant aquesta llatinada als imperatius del moment, i va escriure en un article a El Sol : “Delenda est monarchia”... volia parlar... de la cita d’Ortega i la seva vigència. Ara que regna el besnét d'Alfons XIII, cal tornar a cridar ben fort: la monarquia ha de ser destruïda... Cap iniciativa regeneradora a Espanya serà creïble si Felipe VI es manté en el tron. La monarquia és una institució massa podrida, i al mateix temps massa nuclear, massa representativa del sistema, per deixar-la subsistir... Els Borbons representen el pitjor de la història d’Espanya, i ara, a través de Felip i el seu pare, la Corona és la cara visible de la corrupció, de la preeminència dels poders opacs de l'Estat i de la repressió contra Catalunya -que és des de fa tres segles, diguem-ho amb orgull, la gran enemiga dels Borbons...  
Toni Soler 27.9.2020

 

dimarts, 27 de juliol del 2021

pd 2236 Aclamat pels jutges

 (arafa...)

Trucant al cap del poder judicial per lamentar una decisió del cap del poder executiu, Felip​e​ VI ha franquejat la línia que separa l’actuació d’una monarca que regna però no governa de la d’un rei que no regna, però governa. Permetent que se sàpiga que ha pres partit contra una decisió del govern espanyol, ha comès un acte impropi de qui va presentar-se com a model d’observança de la Constitució el dia de la seva proclamació. Felip​e​ VI respira el fum de l'encens dels adoradors del discurs del 3 d'Octubre i ara, necessitat de suports per salvar la posició en què l’ha posat el seu pare –el rei emèrit enriquit i apartat a l’estranger–, ha adoptat el paper de víctima d’un govern d'esquerres que no el deixa anar a Barcelona. Els jutges van acabar cridant “Viv​a el re​y!” Catalunya ha tornat a servir per ocultar la corrupció, la pandèmia i la crisi.
Antoni Bassas 26.9.2020

dilluns, 26 de juliol del 2021

pd 2235 Barrera a la foguera

 (arafa...)

A petició de Manuel Valls (els favors sempre s’han de tornar), els comuns barcelonins han ressuscitat la seva santa indignació selectiva per retirar a Heribert Barrera la Medalla de la Ciutat. Per unes declaracions xenòfobes que hauria fet fa molts anys. Als comuns sempre els ha interessat més el que es diu que el que es fa: comparem el que va dir Barrera i el que han fet el rei emèrit o el mateix Valls. I han tingut sempre la pulsió savonarolana de cremar els heretges en simbòliques fogueres de les vanitats, que activen o desactiven segons els convé... Potser la santa indignació dels comuns, com la de Savonarola, troba explicacions en la més antiga política: la necessitat, després de la desfeta de Podem a Euskadi i Galícia, de cuirassar la seva frontera electoral amb els independentistes, aprofitant qualsevol escletxa per presentar el catalanisme com una cosa supremacista, xenòfoba i pràcticament d’extrema dreta. Coincidint amb la intenció de Valls, quan envia Barrera a la foguera.
Vicenç Villatoro 27.9.2020

diumenge, 25 de juliol del 2021

pd 2234 Paraules proscrites

 (arafa...)

Hi ha paraules que han agafat una connotació pejorativa...  tot depèn de l'ús que se'n fa. Hi ha formigó ben usat i plàstic que fa meravelles. Hem d’anar en compte a demonitzar les paraules i a condemnar el que signifiquen...  Jo crec que tot és bo si se'n fa un bon ús...
Anem, doncs, a la prosa pura i dura. La inhabilitació del president Torra. Un acte més de la ingerència de l'Estat en les qüestions catalanes. Un acte més de la voluntat de destruir la Catalunya catalana i de potenciar la Catalunya espanyola. Un acte més de l’ocupació i del colonialisme. Jo no sé què fan aquests senyors que fan veure que són parlamentaris, que es deixen fer el que vol l'Estat. ¿Que no s’adonen que són unes marionetes, que el Parlament català l'han deixat convertir en un Parlament d’opereta tronada? Com poden deixar inhabilitar un president que ells mateixos van votar? Com poden, correm-hi tots, treure-li l’escó? I ara, tots a votar. ¿Que no tenen cara per plantar? ¿Que han deixat escapar claveguera avall la paraula desobeir?...
Tot ve del 27 d'octubre de 2017. Quan tot es va fer a mitges, quan la por es va imposar a la voluntat d'un poble. ¿Que vindran els tancs? Doncs que vinguin! Ja hauríem vist què hauria passat. Una invasió armada de Catalunya ja no hauria estat un afer intern, suposo, i Europa hauria reaccionat convenientment. O potser no. Però hauria estat un fet massa greu pel panxacontentisme europeu. Doncs no. No va anar així. Ja ho sabem. Uns van triar l’exili, els altres la presó. Mal exemple. En comptes de marxar tots, ja hi va haver diferències. I aquestes han continuat i s’han accentuat. ERC vol el poder, al preu que sigui. Per què? Quin poder? El ridícul poder d’aquesta delegació que és Catalunya, on s'ha de demanar permís per esternudar? I JxCat que es baralla amb les restes de Convergència per una marca... A vegades tinc la sensació d’un malson. D’anar donant voltes, i sempre ser allà mateix...   
Narcís Comadira 10.10.2020

dissabte, 24 de juliol del 2021

pd 2233 "El futur del català depèn de tu ..." 2

 (arafa...)

... “La meva llengua pot desaparèixer si no la parlo. La teva no”...

- De les llengües que penses que et poden donar problemes si les parles vostè en diu “llengües marcades”.

- Sí, aquesta terminologia és de lingüística teòrica pura i dura, però crec que ho explica molt bé: una llengua està marcada quan penses que el seu ús et pot complicar la vida o penses que l’altre interpretarà que si parles aquesta llengua ets de la ceba o votes a tal. La marca més comuna és considerar que una llengua és més útil o que una altra fa pagès...

... quan ets aquí no poder morir en català. Per a una persona gran, parlar de la pròpia malaltia, del procés d’envelliment, de qüestions molt íntimes, si ho has de fer en una altra llengua és molt dur. No em crec que cap bon metge no entengui aquesta necessitat. És més, conec molts bons metges que han vingut de fora i parlen català perquè tenen clar que poden entendre amb més precisió què li passa al seu pacient... 

Tenim un 15% de militants i després tenim un 15% d’hostils. És inútil perdre el temps amb ells (quin greu em sap, perquè renunciar al coneixement d’una manera tan gratuïta em sembla trist, però és la seva opció). Ara, tenim un 70% d’indiferents. I un 70% és molta gent i amb aquesta sí que pots aconseguir canvis. Tenim molt camp per córrer.

Antoni Bassas 13.9.2020

divendres, 23 de juliol del 2021

pd 2232 "El futur del català depèn de tu ..." 1

 (arafa...)

Carme Junyent: “El futur del català depèn de tu; si tu no el parles, no el parlarà ningú més”

La professora de lingüística de la Universitat de Barcelona afirma que "els joves canvien molt més de llengua o utilitzen per defecte molt més el castellà”

A​ls anys 80, el creixement del coneixement de la llengua i fins i tot de l'ús va ser espectacular. Segurament és el moment més important de creixement de la llengua catalana, i a més era un moment de molta il·lusió, que és una altra de les coses que hem perdut. Tots els esforços que es van fer a l'ensenyament primari amb la immersió, a secundària no es van fer igual, i la llengua de l'ensenyament segueix sent una opció del professor. Pot ser que declarin que ho fan en català, però la realitat és que no i, esclar, quan els nanos passen de primària a secundària es troben un canvi en el comportament lingüístic i senzillament es deixen portar. Fa anys vam fer un projecte en instituts; molts nanos ens deien que havien oblidat el català quan havien anat a l'institut. Per tant, no és que la immersió no funcioni, és que el sistema funciona com si no hi hagués immersió. No es dóna per descomptat que els nanos saben català. És a dir, parlant amb professors que fan les classes en castellà, els preguntes per què i una de les respostes habituals és: “Vull que m’entenguin”. O sigui, suposen que els nanos no en saben i, per tant, els has de parlar en castellà. Però, aleshores, on queda la feina dels companys que han ensenyat català?​... Depèn de mi perquè ​si tu no el parles, no el parlarà ningú més. Aquesta és la responsabilitat dels catalanoparlants. Si nosaltres volem, la llengua no ens la poden prendre. Aquesta és la força real que tenim i la manera més clara de rebel·lar-nos contra aquest procés d'homogeneïtzació: parlar la nostra llengua. Frederic Mistral ho va dir amb altres paraules: “Quan un poble ha estat esclavitzat, si conserva la llengua és com si tingues les claus de la presó”.
Antoni Bassas 13.9.2020

dijous, 22 de juliol del 2021

pd 2231 Rafa

(arafa...)
Cada any, per aquestes dates, hi penso. Es deia Rafael Casanova i Comes, pobre, i va néixer a Moià el 1660, però això és igual, perquè interessa més, en realitat, el que va fer. Va ser una mena de símbol de la defensa de l'autogovern català...  Es deia Rafael Casanova, però per alguna estranya raó no aconseguim anomenar-lo així, mai, mai, mai. Als informatius, a les tertúlies, als diaris, a les proclames, a les manis hom l’anomena –sobretot– Rafael de Casanova. De vegades Rafael Casanoves i de vegades Rafel de Casanova. El Rafel és extraordinari, perquè és com si algú li digués Rafa. Rafa Casanova. O Rafi. D'on surt el de? Cada dia, a l'Eixample, veiem el carrer que té dedicat i és un carrer que es diu, vet-ho aquí, "carrer de Casanova". Potser com que el carrer és “de Casanova” hom pensa que l'home es deia “de Casanova”... Potser és que en Casanova pateix la síndrome del prejudici i de la croqueta. Com que en broma, de vegades, has confós prejudici amb perjudici i croqueta amb crocreta, ara, quan enraones, ja no pots dir-ho bé. Se t’escapa. Has d’aturar-te a pensar. No hi ha cap altra explicació pel que fa a la qüestió de Rafel de Casanovas. Vull dir de Rafael Casanoves. No. No. Vull dir de Rafel de Casanova. De Casanoves. Rafael. Rafa.
Empar Moliner 12.9.2020

dimarts, 20 de juliol del 2021

pd 2230 Occità i aranès

(arafa...)

​...(La Generalitat vol) ​mantenir viva la llengua aranesa, variant gascona de l’occità, parlada a la Vall d’Aran.

Quant a l’occità que es parla o es parlava a França, la lluita es pot donar per perduda, a causa del centralisme francès, obvi des de Francesc I, més evident en temps de Lluís XIV, encara més per culpa de Napoleó, i més encara en temps de la V República. El jacobinisme francès ha estat un èxit clamorós, cosa que no es pot dir, toquem fusta, del jacobinisme a l’espanyola.​..

(Grimm) Diu que va ser gairebé per un atzar, i una pena, que Enric IV no imposés la seva llengua meridional a tot el territori de França; i addueix que, almenys pel que fa a la poesia i al francès cantat (cançons i òpera), la llengua francesa és revessa i poc adequada: ho saben tots els cantants lírics que han hagut de representar qualsevol òpera cantada en aquesta llengua... Escriu: “Per la mateixa raó que la llengua francesa no és musical, tampoc no és avinent per a la poesia. Com va ser que aquesta llengua tímida, que marxa sempre amb un pas igual i uniforme, convingués a aquests cervells no reglats que anomenem poetes i músics?” I afirma, al mateix text, que el gascó “és molt més sonor i més agradable a l'oïda, perquè diu libertat quan nosaltres diem liberté... i diu amourous i vigourous ”, paraules, aquestes, que li sonen més dolces que les corresponents franceses. I diu, sobretot, que el gascó (llegiu occità ) té la sort de no conèixer les síl·labes nasals... ​

Jordi Llovet 4.10.2020

 

pd 2229 ¿Es viable el regne d'Espanya?

 (arafa...)

No estem bojos. La impressió que tenim cadascun de nosaltres de viure en un Estat amb una vida pública embogida, on el cinisme va unit a una total incompetència tant del govern com de l'oposició, i que tot això està sotmès a la violència, no és una impressió subjectiva sinó que també és la que tenen fora d'Espanya, a Europa, cosa que condueix a la desesperació.

És lògic preguntar-se si és viable una Catalunya independent i, de fet, aquesta pregunta es fa i s'hi donen diferents respostes. Però també és lògic preguntar-se si el Regne d'Espanya existent és viable. N'hi ha prou amb observar l'actualitat per veure que és un fracàs... la dissidència catalana, que reclama exercir la seva sobirania com a nació, és la denúncia del fracàs d'aquest estat. Si l'Estat hagués funcionat bé no s'hauria creat l'enfrontament amb Catalunya, però ni va funcionar ni funciona. La crisi amb Catalunya ha demostrat que l'Estat segueix sent incapaç de garantir l'exercici de les llibertats i que, de fet, és un impediment per exercir-les. Aquest Estat no serveix per organitzar i protegir la vida personal i pública en democràcia... El Regne d'Espanya ni és democràtic ni funciona i, tristament, no veig que ningú sigui capaç d'oferir un horitzó de sortida. Els paràsits de la cort fan de la desesperació el nostre present i el nostre futur...


Suso de Toro 3.10.2020

dilluns, 19 de juliol del 2021

pd 2228 Desbancats

 (arafa...)

...  els grans tenidors d'habitatges buits a Catalunya. Noms coneguts per tothom que concentren el 78% dels pisos buits en mans d’aquests grans especuladors. Els sonaran: BBVA, la Sareb, el fons voltor Blackstone, La Caixa i Bankia. 29.749 pisos buits en un país on cada dia es produeixen 34 desnonaments. I on la banca sempre guanya... 
Al capdavall, som en un regne on el capitost del BBVA, amb el ronyó folrat amb 110 milions de pensió, ha estat apartat de la presidència honorífica perquè diuen que potinejava i està ben empastifat amb Villarejo... Exactament al mateix regne on hi ha una doctrina no escrita, però operativa del tot al calaix de sastre, que es diu doctrina Botín. Es resumeix ràpid: si ets diu Emilio Botín no hi ha qui et jutgi, encara que siguis el més gran defraudador fiscal enxampat mai –2.000 milions a Süissa–, que es va acabar acollint a una amnistia fiscal. Perquè després diguin que les amnisties són impossibles. Fet i desfet, som al mateix indret on el darrer gest del darrer consell de ministres de Rodríguez Zapatero va ser indultar un banquer...
El resum és alhora dràstic, devastador i degradador...
Per tant, lògica absoluta, per evitar la condemna del sistema financer sencer, absolc tot el règim bancari. Txim-pum. Ningú pagarà pel forat de 20.000 milions de Bankia. Ningú pagarà pel forat de 13.000 milions de Catalunya Caixa. Ningú recuperarà els 50.000 milions que ja es donen per irrecuperables. I ningú vol dir ningú. Excepte la ciutadania, esclar. A l'estat espanyol, parafrasejant Sciascia, el poder bancari és, de facto, un clan d’intocables, i, de iure, un gran delinqüent impune. I així ens va.  
David Fernandez 3.10.2020

diumenge, 18 de juliol del 2021

pd 2227 'La guerra dels pobres' ​

(arafa...)
'La guerra dels pobres' d'Éric Vuillard (Edicions 62/Tusquets), un relat despullat sobre el moviment emancipador liderat pel predicador alemany Thomas Müntzer, que va acabar decapitat...
la Reforma s'inscriu en un moviment més ampli de descontentament. D’alguna manera, suposa un retorn al cristianisme originari: Crist és un artesà que viu entre els pobres i els apòstols són pescadors, artesans... Els Evangelis fan referència a la gent ordinària i tenen una vocació universal...

La descoberta de la impremta al principi no va tenir cap conseqüència. Quan imprimeixen llibres en llatí no es venen i Gutenberg fa fallida perquè el mercat és molt reduït... La Bíblia traduïda a l’alemany per Luter significa que tothom pot llegir-la i accedir-hi. Aquest fet s'inscriu en un procés més gran que implica el naixement del subjecte modern, que desenvolupa una visió crítica gràcies al fet que es llegeix i es compara   ... Volia recuperar la figura de Müntzer perquè va tenir una vida apassionant que mereixia ser explicada: és admirable algú que lidera la causa del poble i s’exposa tot i no necessitar-ho. Ho fa motivat per idees que venen del poble, i això és més singular...

Els processos revolucionaris també es deuen a fets contingents que els desencadenen i els fan possibles...  Assistim a un despertar de la història. El poder té maneres d'escalfar els moviments ciutadans, i també és cert que la gent es deixa portar per la quotidianitat, però no ens podem acontentar i cal reclamar més igualtat i llibertat: això no s'atura.  

Valèria  Gaillard 26.9.2020

divendres, 16 de juliol del 2021

pd 2226 Tros de quòniam

(arafa...)
“tros de quòniam”, no hauria de ferir la sensibilitat de(ningú), perquè quòniam, en llatí sense accent però pronunciat així, només vol dir perquè, en resposta a alguna interrogació.​.. Com totes les conjuncions, és una paraula que no posseeix cap sentit per ella mateixa, no és cap lexema...
Però l'ús que s'ha fet de l​'​expressió tros de quòniam, en català, està lligada als seus possibles orígens. Hi ha etimòlegs que diuen que es va generar als segles XV-XVIII durant les disputes, possiblement d’ordre teològic -que són les més enrevessades-, quan algú, estudiant o clergue -llavors sabien llatí-, havent estat preguntat pel perquè d'una proposició, afirmació o qüestió revessa, no era capaç d’articular res més que l’inici de la resposta, balbucejant: “Quoniam... quoniam... quoniam... ”, és a dir, “perquè... perquè... perquè...” Com que l’interrogat no deia res més, es va generar (és un supòsit) l'expressió tros de quòniam, tros de perquè...
ser “un tros de quòniam” més aviat vol dir ser una mica toix, obtús, curt de gambals, betzol, babau, talòs, albat, liró, beoci o beneitó. En suma, com sembla que l’han traduït força genuïnament els savis de la Moncloa, “ pedazo de alcornoque ”, expressió, ara a la inversa, que en català també existeix, amb idèntic sentit: “ets un suro”, o “cap de suro” o "tros de suro".     ​
Jordi Llovet 26.9.2020

dijous, 15 de juliol del 2021

pd 2225 Fins i tot Bárcenas

(arafa)
Si tu tens una policia política capaç d'actuar al marge de la llei, espiant i fabricant proves per enfonsar persones i partits, i has comprovat la seva eficàcia en les diverses edicions de l’operació Catalunya, tens la temptació de fer-la servir per a més coses. Contra qualsevol que et faci nosa. Segurament aquesta policia paral·lela no la van crear per a l’operació Catalunya, ja hi era de sempre. Però aquí van decidir fer-la jugar a fons. I ja que la tenien, també podia ser-los útil en altres casos. Per exemple en el cas Bárcenas, per espiar i destruir proves en benefici del PP. Cada actuació d’aquesta policia patriòtica és escandalosa. Però el més escandalós de tot és que existeixi. Per tant, els qui ara s’escandalitzen pel cas Bárcenas haurien d’haver aixecat també la veu contra l’operació Catalunya... El problema és que es fan servir eines de l’Estat al marge de la llei i de l'estat de dret, contra qui els fa nosa. Per una cosa o per una altra. Fins i tot contra Bárcenas.
Vicenç Villatoro 13.9.2020

 

dimecres, 14 de juliol del 2021

pd 2224 El plaer de Puigdemont i el dolor de Junqueras

(arafa...)
Si la vida és un equilibri inestable de plaers i dolors, en la mirada dels electors independentistes, Puigdemont és -que ningú ho afagi literalment- el plaer arrauxat : el gust de deixar-se portar per la sentimentalitat, per la lluita èpica i emocional, per l’aventura heroica, pel risc de la confrontació permanent. A Junqueras, en canvi, se'l veu com el dolor assenyat : la idea judeocristiana d'esforç, de parar l'altra galta (“Soc bona persona”), d'anar pas a pas, de pensar en les conseqüències, de mirar al teu voltant empàticament.
La tria no és fàcil. Cap d'ells té la veritat. I tots dos són veritat... Puigdemont té l’avantatge que simbolitza la resistència activa, com aquells bandolers que les autoritats mai aconseguien caçar. S'ha escapolit de l'enemic. Des de l'exili, segueix presentant batalla judicial. Junqueras, captiu, juga la carta de la dignitat serena i conseqüent: del seny, del govern, del diàleg, un triplet difícil quan tot està cap per avall. La suma de les dues circumstàncies fruit de la derrota produeix una mena de nostàlgia de quan semblava que tot era possible, que ara mateix és més forta que la idea de futur. Perquè el futur és molt negre i desdibuixat, igual que el present.     
Ignasi Aragay 13.9.2020
 

 

dimarts, 13 de juliol del 2021

pd 2223 Per què no sóc independentista

 (arafa...)

He arribat a la conclusió que no em puc considerar independentista. I no pas perquè no desitgi i estigui disposat a lluitar perquè la que considero la meva nació -una Catalunya oberta a tota la catalanofonia- tingui el màxim autogovern, sinó perquè independentista ara i aquí té un sentit molt concret: vol dir centrar primer tots els esforços en assolir la independència, que es ven com a factible a curt (o mitjà) termini, i només després posar-se a governar el país independitzat...   Però ajornar la governança només té sentit -si mai en té- quan, en efecte, la independència és imminent. Si va per llarg, és una estratègia insostenible. L’èpica és un pic de la història i no pot ser quotidiana sense esdevenir ridícula...   
No sóc independentista perquè mai m'ha semblat imminent la independència. Pot ser un error d'apreciació. Potser era o és imminent i jo no ho sé veure. I no faltarà qui digui que permetent que la racionalitat -la meva, l’única de què disposo- m’ho hagi fet veure així, ja incorro en una forma de traïció i de covardia. Però el convenciment que -en el millor dels casos- la independència anava i va per llarg m’ha fet no ser independentista... I, sí, és cert, vaig viure amb passió l’1-O i hi vaig votar independència. Però, per a mi, l’1-O era un acte de dignitat, d’afirmació, davant un Estat que ens negava com a nació...   
Albert Pla Nualart 20.9.2020


pd 2222 Fanals vs. "farola"

 (de collita pròpia)
 
Què té la "farola", que no tingui el fanal?
D'entrada té més lletres, sis a cinc, i també més síl·labes, tres a dos. Té una "o" que la fa semblar més rodona i una "ere" que la fa més moderneta, més alegre i jovenívola.
Té també molts més parlants, espanyols i castellans, orgullosos i cofois de la seva llengua, i sobretot, sobretot, té un Estat que la mima i protegeix i fins i tot l'imposa si és menester.
I el pobre fanal què? eh? eh?
Doncs el fanal no té res del que he escrit abans i en canvi hi té tot lo contrari.
És un nom que sembla antic, fins i tot antiquat, i que no fa gens modern. Ve del poble i de poble, d'un àmbit rural i no urbanita. Se'l veu pobre, auster, banal... i per postres no el podem espanyolitzar de cap de les maneres, efectivament dir-ne "fanalo" quedaria fatal. Per acabar-ho d'adobar resulta que és de gènere masculí, i en els temps que ara corren ja es veu que no pot competir amb la femenina farola.
En conclusió: ja pots apagar el fanal, que és ben mort, i llarga vida a la "farola". Au!
Edmon

dilluns, 12 de juliol del 2021

pd 2221 Anys de bicicleta...

(arafa...)
... El món occidental ha sofert una gran transformació en la segona meitat del segle XX. La religió gairebé ha desaparegut de les nostres vides, el consum ha conquerit el nostres desitjos, vivim en un present continu de comunicació tecnològica impensable als anys 40, quan poques cases tenien telèfon i el cotxe era inaccessible al comú de la gent. Els avis només es dutxaven un dia a la setmana, gairebé ningú no anava al restaurant: “Vivíem en l'escassetat més absoluta. D’objectes, d’imatges, de distraccions, d’explicacions d'un mateix i del món”, escriu Ernaux, per a qui en la seva realitat de províncies “la bicicleta mesurava la velocitat de la vida”, els estius eren “una llarga estesa d’avorriment”...
La postmodernitat ha portat la dissolució de l’autoritat de capellans, pares, mestres, periodistes, metges i polítics. Tenim tot el saber i una fabulosa aparença de llibertat a l'abast d'una lleu carícia del dit sobre el mòbil, convertit en extensió del nostre cos, del nostre cervell i el nostre cor...  hem passat de ciutadans obedients i ingenus a consumidors insatisfets i escèptics. Ho tenim tot molt a l'abast però ja no creiem en res. Abans crèiem molt (en Déu i en les ideologies) però no teníem res. I en aquest pas dels anys, la llibertat, la felicitat i la plenitud de nou fatalment se'ns fan escàpoles.
Ignasi Aragay 19.9.2020

diumenge, 11 de juliol del 2021

pd 2220 El PSC, "in memoriam"

 (arafa...)

El PSC és un partit clau per entendre la història de Catalunya al darrer mig segle. És també un partit que ha gaudit, en diversos períodes, d'una posició hegemònica; i és també el que va tenir més traça per gestionar la seva pluralitat, que té a veure amb la seva pròpia naixença, fruit de l'acord entre la socialdemocràcia catalanista de Pallach, el socialisme federalista de Reventós i Obiols i el nacionalfelipisme de la federació catalana del PSOE. La fusió d’aquests tres elements era tan complexa com ho era la societat catalana als anys vuitanta i noranta. I el PSC va ser capaç de gestionar aquesta complexitat de manera excel·lent... el fracàs del nou Estatut i l'eclosió del sobiranisme van fer saltar pels aires l’esquema de la Transició i els socialistes van passar dels 52 diputats de Maragall als 16 del primer Iceta. El PSC s'ha recuperat una mica, però ja no és el partit que millor representa Catalunya, i la seva bona salut depèn només de la bona salut del PSOE... 
Qui té el cul llogat no seu quan vol. El PSC de Serra i Maragall podia influir en el PSOE, fer-li dir -amb la boca petita- que el seu horitzó era el federalisme. Però ara només està en condicions d’obeir. Perquè els votants que li queden estan molt més pendents de Sánchez que d’Iceta...  Iceta ha acostumat els seus a obeir amb tal submissió que ara ja resulta impensable que el PSC alci la veu per dir alguna cosa diferent del que es diu a Ferraz...
la gent que aspira a una solució dialogada al conflicte català cal que entengui que el PSC no farà res que no li ordeni el PSOE. I que el PSOE és un partit que es mou en l’ecosistema espanyol, és a dir, que viu sota la pressió constant de la triple ultradreta. Si no rep una pressió equivalent des de Catalunya, no avançarem...  el PSC d'avui dia no té esma per recuperar la veu pròpia, perquè viu amb la por de fer enfadar els compañeros o de perdre vots cap a Ciutadans. Per tant, el seu paper d’interlocutor privilegiat queda anul·lat. A menys que els seus responsables decideixin, algun dia, recordar que són un partit sobirà, i s’adonin que mentre s’arrengleren amb el PP i Ciutadans estan llençant a la paperera el llegat dels seus fundadors.            
Toni Soler 20.9.2020

dijous, 8 de juliol del 2021

pd 2219 Pancarta d'estat

(arafa...)
... la formalitat rigorista que ara addueixen, quasi calvinista, és essencialment fal·laç. L’Antoni Puigverd ho ha escrit fa una setmana, gairebé lapidàriament: "L'Estat va desfermar la seva immensa capacitat d’atemorir, reprimir i venjar-se. Sobre aquest cràter no es pot construir res de bo. Els alts tribunals espanyols (que ara estan constitucionalment en fals per falta de renovació) han demostrat un biaix polític espantós. Garantisme i escrúpols màxims quan es tracta de polítics de PP o PSOE. Fonamentalisme legalista contra els independentistes. Els defensors de la Constitució haurien de ser els primers a defensar igualtat de tracte. O escrúpols i prudència per a tothom. O integrisme jurídic per a tothom". Botó de mostra i botó d’estat: tots els agressors de l'assalt a la Blanquerna corren lliures, tot i condemnats, pels carrers de Madrid. Mentre Dani Gallardo continua empresonat...
Per pancartes, doncs, les d'estat. Cada cop més rígides i, per tant, més afeblides i més esquerdables. Per què quan a un estat només li queden fiscals, presons i condemnes, en realitat, què li queda de debò? Quin projecte? Doncs li queda una pancarta –feblesa, desproporció i alliçonament– per inhabilitar un president, el tercer en tres anys, en què es llegeix amb raó: llibertat presos i preses polítiques.
David Fernàndez 19.9.2020

 

pd 2218 L'individualisme, l'altra pandèmia

(arafa...)
Quines són les causes del negacionisme i de l’ostentació de desobediència respecte de les normes sanitàries obligatòries? Una primera raó podem trobar-la en l’actitud d’alguns polítics molt coneguts:  Darrere hi ha, sens dubte, interessos econòmics: la producció no es pot aturar, l’economia és la raó superior indiscutible del nostre temps que ha vingut a substituir les creences religioses i ètiques i la importància de la vida humana com a valor central. Fins aquí, tot previsible; el que no ho era és que aquesta posició tingués tants adeptes en el conjunt de la població...  Una segona raó de l’aparició del negacionisme sembla més vinculada al moment polític: el descrèdit dels governs i en general de les persones que ocupen càrrecs en l'administració pública...  hi ha encara una tercera línia d’evolució ideològica que explica aquestes actituds. Perquè no es tracta únicament de la resistència al poder, sinó sobretot de l’afirmació de drets de caràcter totalment individual...
“els progres”, que van constituir un factor decisiu en la lluita contra el franquisme. Doncs bé, tot fa pensar que l'evolució ideològica que han experimentat ha tendit a subratllar l’individualisme i a negar els drets i valors col·lectius. Llibertat per damunt d’igualtat, us sona? Els meus criteris, interessos i creences per damunt dels de la comunitat...

L’afebliment del pensament d'esquerres que s'ha produït ha portat a creure que el progrés consistia en poder fer el que ens doni la gana, “perquè hi tinc dret”, sense tenir presents les conseqüències que això pot representar per a les altres persones. Malauradament, no ens hem pogut sostreure a la influència del pensament neoliberal més agressiu, que ha convertit l’individualisme en una perillosíssima pandèmia, que, de moment, no té vacuna ni remei.

Marina Subirats 20.9.2020

dimecres, 7 de juliol del 2021

pd 2217 Judici a la JEC

 (arafa...)

És evident que el president Torra va desobeir una ordre de la Junta Electoral Central. Ell mateix ho ha reconegut. El que no és evident és que la Junta Electoral Central pogués ordenar al president Torra el que li va ordenar. La desobediència no és la qüestió. El Suprem no ha de dilucidar si Torra va desobeir o no una ordre. La qüestió és l’ordre. O més exactament si qui va emetre aquesta ordre tenia potestat per fer-ho. Primer, si podia ordenar coses al president de la Generalitat, en la campanya electoral d’unes generals espanyoles. Segon, si podia ordenar precisament aquestes coses, que entren en col·lisió amb drets fonamentals que té tot ciutadà o que té específicament el president de la Generalitat com a parlamentari, relacionats amb la llibertat d'expressió. Per tant, el dubte no és sobre el que va fer el president Torra. El dubte és sobre el que va fer la Junta Electoral Central, sobre si estava dins de les seves funcions o si s’extralimitava. Una JEC, no ho oblidem, on hi ha membres nomenats a proposta dels partits i on hi havia llavors un membre que tenia sou i feina en un dels partits denunciants. I una JEC, tampoc no ho oblidem, la majoria dels membres de la qual són magistrats del Tribunal Suprem. El mateix que ara ho jutja.

Vicenç Villatoro 19.9.2020

dimarts, 6 de juliol del 2021

LliVre 4 Poesia Forestal

  Poema amb esmena (fragment)

"El faig és gòtic com l'avet",
recita en Guerau de Liost
l'honorat poeta del Montseny.

Nosaltres matisem:
que és més romànic, tanmateix.
Vesteix nuesa hivernal,
en primavera, fullatge transparent,
i a la tardor, coure rogent.

Segueix el de Liost (Liors)
"on l'esquirol hi penja el niu"
això el poeta ens diu.
L'evidència científica
al poeta desdiu:
mai al faig
l'esquirol hi fa niu.
És amb liró la confusió,
aquest s'hi ajoca en hivernada
als branquillons de la capçada.
...
Martí Boada

pd 2216 Dante censurat

(arafa...)
... una rara edició del segle XVII de la Commedia, de Dante, força valuosa... tenia una particularitat: havia estat censurada per un membre de la Santa Inquisició...
Entre els passatges que havien quedat ratllats amb tinta negra hi apareixia el següent, relatiu a una tomba: “Anastasio Papa guardo, / lo qual trasse Fotin de la via dritta ” (“Guardo el papa Anastasi, a qui Fotí va desviar del bon camí”), Infern XI, 8-9.
També de l'Infern, el llarg passatge XIX, 106-116, que fa referència a l’evangelista Joan i el seu Apocalipsi, i remet a la decadència de l'Església en temps de Dante (el traduïm): “De vosaltres va parlar l'evangelista quan va veure sobre l’aigua la puta fornicant amb reis; era aquella que tenia set caps i deu banyes, que van senyorejar la seva vida mentre el seu marit n’apreciava la virtut. El vostre déu és l’or i la riquesa. En què sou diferents dels idòlatres, perquè n’adoreu un centenar i no un de sol? Quants de mals va causar, ai, Constantí, no la teva conversió fidel, sinó el dot que va enriquir el primer dels pares!” (la famosa donació de Constantí al papa Silvestre)... I també aquests versos de Paradís IX, encara més crítics amb l'Església que els esmentats: “A això es dediquen el Papa i els cardenals (a menystenir els Evangelis), sense pensar ni un moment en Natzaret, on l'àngel Gabriel va obrir les ales...” 
De tot plegat es desprenen diverses coses: l'Edat Mitjana cristiana no va ser gens procliu a la lectura de la Bíblia -la lectura de la qual fins i tot es va arribar a prohibir-, els inquisidors espanyols van ser d'una eficàcia contumaç i Dante continua sent, encara avui, d'una mordacitat inigualable.
Jordi Llovet 19.9.2020

dilluns, 5 de juliol del 2021

pd 2215 El monopoli del dolor

 (arafa...)

... creuen que hi ha un dolor que no va existir i que si va existir no té dret a ser recordat. Que només hi ha un dolor legítim, el seu. Humanament, tots hauríem de ser capaços de reconèixer el dolor dels altres. Tots i en tots els conflictes. És, al meu parer, una exigència humana, no ben bé ideològica. Reconèixer el dolor dels altres no implica renunciar a les pròpies conviccions. No implica cap equidistància. En tots els conflictes es pot defensar que uns comencen i uns altres reaccionen, que uns tenen més responsabilitat o més culpa, més raó o més raons, i a partir d'aquí sentir-s'hi identificat. Però tot això es pot fer sense negar l'existència del dolor dels altres i sense exigir la seva ocultació. Sense pretendre el monopoli del dolor.
Vicenç Villatoro 5.9.2020

diumenge, 4 de juliol del 2021

pd 2214 CaixaBankia

(arafa...)

Milions de catalans han tingut una llibreta de La Caixa, amb la seva funda, que després ha estat una targeta i que ara és una apli al mòbil. A vegades, en aquestes oficines on hi diu “Parlem” però on val més que parlis amb el caixer automàtic o demanis cita prèvia per parlar, he estat temptat de preguntar per què ser client des de la partida de naixement no donava dret a un tracte premium, però m'ha semblat que el tema no interessava i feia de tieta del Serrat que donava vint durets per obrir una llibreta, i ara no ens posarem sentimentals. I això que quan La Caixa encara no era un banc, semblava més que un banc. Però ha passat molta aigua sota els ponts...

Antoni Bassas 5.9.2020

 

dissabte, 3 de juliol del 2021

pd 2213 L'absurditat (in)qüestionable

(arafa...)
A mesura que pugen les xifres d'aturats, també entre els joves i preparats, és més difícil obviar com és d’absurd que tants cobrin un subsidi per no fer res mentre hi ha tanta feina pendent, i tan urgent, per evitar les catàstrofes col·lectives que ens assetgen. Vivim junts, cada cop més amuntegats, i cada cop més allunyats d'un sentiment de tribu. Vivim junts ignorant-nos... Tenir feina, fer feina, hauria de ser sempre -en una societat sana- fer alguna cosa que fa que tots puguem viure, i que visquem millor. Mirant-ho així, l'atur se'ns revela només com un espectre del capitalisme...
A què esperem? Doncs esperem que algú vegi el bé comú en forma de negoci i la feina que caldria fer en forma de treballadors que, explotant-los, et facin milionari. Perquè aquest és l’únic motor que ara tenim. I també ho espera una administració pública que quan pot ho externalitza tot. Esperem que enciams i tomàquets ens arribin, gairebé regalats, gràcies a l’esforç inhumà dels sensepapers. Esperem el que mai podrà ser: que netejar el bosc i recuperar conreus sigui un negoci. I tant ens fa que sigui d’importància vital si no permet que un espavilat s'hi faci ric. En aquest model econòmic, una feina pot ser imprescindible i no crear llocs de treball, perquè els crea la cobdícia i no la solidaritat. Aquesta és l’absurditat inqüestionable que un dia -per sobreviure- haurem de qüestionar. 
Albert Pla Nualart 9.8.2020

divendres, 2 de juliol del 2021

pd 2212 La paradoxa de l'"atado y bien atado"

(arafa...)
...
La crisi de la monarquia és un nou exemple del que va passar amb la crisi catalana. En contra de la percepció que impera en determinats entorns, la monarquia espanyola no sembla estar a punt de caure: atado y bien atado. Els escàndols han accelerat la pèrdua de credibilitat d'una institució que descansa sobre bases de legitimació molt febles. La monarquia s’ha anat erosionant, sí, però d’aquesta crisi a l’adveniment de la Tercera República encara hi va un bon tros. El blindatge institucional, polític i mediàtic és molt ferm ...

Ara bé, és evident que aquesta aparent fortalesa de l’entramat institucional del 78 té els seus riscos. Els materials molt rígids poden acabar trencant-se si la pressió és prou forta. No sabem si en els propers mesos l’onada d’indignació amb la corrupció de la monarquia depassarà els entorns del republicanisme tradicional, però podria passar. També podria passar que aquesta indignació es retroalimentés amb... una crisi que amenaça amb allargar-se. És evident que les institucions espanyoles no afronten en les millors condicions la crisi del coronavirus. Potser el pacte constitucional sobreviurà a les turbulències que venen. Potser no tomba, però patirà. Perquè els sotracs són de fons, i van desgastant els materials...

 
Jordi Muñoz 9.8.2020

dijous, 1 de juliol del 2021

pd 2211 Espanya i el vent

 (arafa...)

Pablo Casado, el líder del PP que acaba d'enviar al contenidor gris la gran Cayetana Álvarez de Toledo, ha fet una metàfora marinera...  la metàfora és –això sí– digna de la meva pobra anàlisi. Fa així: “Nuestra única ancla es España y nuestra vela la libertad”... El cas és que la metàfora o paràbola de Pablo Casado és de les millors que he sentit o llegit. Diu que la seva vela, la d'ell i la de la resta de compatriotes del PP, és la llibertat. Per tant, si bufa el vent, són lliures. Però, esclar, tenen una àncora, que és Espanya. Espanya, per tant, els impedeix de moure’s, per molt que bufi el vent. Resten allà, ancorats, quiets, inamovibles, davant la idea de la pàtria espanyola. El vent, que els vol donar llibertat, bufa, sí. Però la pàtria, Espanya, els la treu, perquè els impedeix de moure’s. I així estant, fent capcinades, sense poder avançar ni un mil·límetre, perquè són, ai las, espanyols. No hi puc estar més d'acord. Em penso que el votaré.

Empar Moliner 22.8.2020