En política, com ironitzava dijous Salvador Cardús, no hi ha miracles.
El que hi ha és una permanent recerca del punt mitjà entre ideals i
resultats, entre èpica i pragmatisme, entre ideologia i govern del dia a
dia. Junts s’havia encallat en els ideals i ERC s’havia concentrat en
la recerca de resultats via negociació i via Govern. Els primers
acusaven els segons de vendre’s per quatre molles, els segons acusaven
els primers de no tocar de peus a terra... Podem gesticular i escandalitzar-nos tant com vulguem, però tots aquests
girs formen part de la normalitat política, aquí i arreu.
Seria del gènere estúpid tenir una clau i no intentar fer-la servir. Puigdemont ha tornat al tauler de
joc. La debilitat de l’independentisme i el cul-de-sac de l'exili l’han
empès a aprofitar l'oportunitat. D’aquests regalets n'hi ha pocs a la
vida... Ja es veu, però, que no hi haurà unitat independentista
negociadora, però potser no està tan malament. En realitat, al PSOE li
seria més fàcil negociar amb una sola veu...
Les febleses mútues (de l'independentisme i del PSOE) fan pensar que
tots faran de la necessitat virtut. No serà fàcil, esclar. Estem parlant
d'un plet històric que fa segles que dura. Després de molta èpica i
massa guerres, la gràcia d’aquest cop és que no parlem d'una batalla,
sinó d'una negociació entre derrotats: Sánchez va perdre les eleccions a
Espanya i l'independentisme les va perdre a Catalunya. A banda i banda
tots estan prou dèbils per no pretendre anorrear el rival. La victòria
serà compartida o no serà. Tothom haurà de guanyar, però no del tot.
Ningú quedarà satisfet. Si hi ha acord, serà tan important el seu
contingut en si com explicar-lo bé a les pròpies parròquies: explicar bé
el punt mitjà entre ideals i resultats.
