(arafa<d'1any)
Espanya ha estat un país que ha menystingut sempre l'educació pública... Ara el ministeri d'Educació sembla que vol “canviar en profunditat” la forma d'aprenentatge a les escoles. Amb la llei Celaá
queda absolutament desacreditat l'art de la memòria, i substituït per
una cosa tan vaga com un mètode amb què “els alumnes aprenguin a aplicar
els coneixements”, cosa coneguda com a “model competencial”... l'educació es convertirà en una mena de “formació professional” des de la infantesa. Neoliberalisme portat a l'extrem... Ara bé; si els nens i nenes, i nois i noies, del futur són educats per
“saber fer alguna cosa” –és el que tradicionalment s’ensenyava als
fusters, ferrers, llauners, cistellers, artistes, llevadores,
arquitectes, mestres i enginyers–, ¿no hauran d’aprendre abans alguna altra cosa, per tal que després
sàpiguen fer res? Si primer no s’ensenyen i es memoritzen uns quants
coneixements, què sabran fer, havent acabat els estudis, que no sigui
allò que no els costa cap esforç ni cap estudi, és a dir, aquelles
activitats avui dignificades i consolidades pels telèfons mòbils i
l'accés als ordinadors cada cop més presents a les aules? “Saber fer
coses” sense saber res de res prèviament és una entelèquia. Les
criatures no han de “saber fer cap cosa”, encara: han d’aprendre tot el
que s'ha fet fins avui en tots els àmbits de les lletres, les ciències i
la tècnica. Tot ha vingut, en realitat, del menyspreu de la història, ella mateixa, i
de la incapacitat cada cop més aparatosa d’entendre els camins pels
quals es construeix una cultura, un saber i unes pràctiques. Cap
criatura esdevindrà tècnic en informàtica, o enginyer, per exemple, si
abans no ha estudiat matemàtiques, que són dures... primer estudiar, després “fer coses”.
Jordi Llovet, 27.3.21