(arafa...)
Als carrers se sent la piuladissa d'ocells, un vehicle solitari frega l'asfalt, un gat miola al balcó. A les cases, els cors bateguen engabiats, sorollosament... És una cura d’humilitat per a l’orgullosa humanitat...
Temps d’austeritat forçada, de botigues tancades: potser haurem après que es pot viure sense consumir compulsivament. O potser no....
Tornar a ser vulnerables té un avantatge: et fa més persona. A veure quant dura...
La mort ens iguala, sí. Però ¿els vius, del coronavirus, en sortirem més iguals o encara més desiguals?...
Quan tot acabi, haurem perdut éssers estimats. Llavors serà el torn de plorar-los i començarà el temps inacabable de recordar-los.
El virus fa por; l'endemà del virus, també. Gosarem canviar? Serem prou valents? Prou savis?