pd 2151 Reconstruir sobre la runa

(arafa...)

... ¿Reconstruir sobre quina runa? Sobre la runa de la polis i la política. Perquè són aquests dos bressols de la civilització els que han quedat enrunats quan hem deixat que ens manés una economia global regida per l’interès privat... Voler que els que votes manin -i no siguin manats per uns mercats que no votes-és una pulsió democràtica...

No es pot reconstruir la política sense reconstruir les polis, és a dir, les comunitats. El ressentiment i els prejudicis són fills de l’aïllament social: d’uns sub-urbis que tenen com a única religió el consum i com a única política anar a la seva... Caldria que cada poble i barri urbanitzés i socialitzés la geografia física i humana que conté; i intentés fer-hi complir les lleis que, teòricament, ens obliguen a tots...

No ens descohesiona tant la desigualtat com el fet d'estar junts ignorant-nos. Només passant del viure a prop al conviure estarem en condicions de tancar la gran fractura social que ara obre el covid... Perquè només les comunitats poden gestionar la solidaritat posant els drets al costat dels deures.

Albert Pla Nualart 31.5.2020

pd 2150 L'Estat neuròtic dins l'Estat paranoic

 (arafa...)

Deep state, lawfare, guerra bruta, clavegueram estatal o agenda oculta. Policies patriòtiques, comissaris foscos, fons reservats, màquina del fang o generals irredempts. Diguin-ne com vulguin. Sempre hi són. Són un botó: es prem quan cal. Amb caràcter quasi general, les antigues dinàmiques de terrorisme d'estat s'han anat desplaçant fa temps de la fosca claveguera policial a determinades instàncies judicials tèrboles. El colpisme postmodern o la il·legalitat d’estat ja vesteix més el negre toga que no pas el verd oliva...  Abans amb un escamot nocturn, avui amb un botonet judicial, però sempre amb la finalitat d’esfondrar, dissoldre i neutralitzar l’adversari polític...  A les bambolines de l'Estat opera la llei del més fort i un fortí amagat des d’on tanquen un diari i torturen els seus periodistes sabent des de bon començament que mai els passarà res. Res de res. Pura impunitat... Sáenz de Santamaría, un altre general benemèrit, va deixar dit: "Hi ha coses que no es fan; si es fan, no es diuen; si es confirmen, es desmenteixen"... 

David Fernàndez 30.5.2020

pd 2149 I després del coronavirus, l'Oktoberfest

(arafa...)

... Bevem per no haver de recordar que un dia nosaltres també vam dir que d'això en sortiríem diferents, que havíem après la lliçó i que repensaríem el món perquè fos un lloc més amable per a tothom. Ens posen uns quintos a la mà i, de cop, tornem a allò que hem sigut sempre: una espècie amb una gran capacitat per oblidar, sigui quina sigui la magnitud de la tragèdia. Desenganyem-nos: com diu Zygmunt Baumann, no volem canviar el món. Volem trobar-hi el nostre lloc còmode (una terrassa, amb cerveses) i si n'hi ha d'altres que estan més incòmodes, doncs ja s'espavilaran. Tothom va a la seva. Menys jo, esclar, que vaig a la meva.

Albert Om 30.5.2020

 

pd 2148 L'estàtua de Colom

(arafa...)

... a mi em semblaria un error retirar l'estàtua de Colom de Barcelona. Com m'ho sembla la destrucció d’estàtues seves sota l'acusació de genocida i d’esclavista. Colom no buscava Amèrica, no la va conquerir ni la va colonitzar. Simplement, se la va trobar mentre buscava una altra cosa. Colom creu, per un doble error de càlcul –es pensa que la circumferència de la Terra és més petita del que és i que Àsia és més llarga del que és– que es pot arribar a l'Índia navegant cap a ponent més de pressa de com hi arribaven els portuguesos (per comerciar) navegant cap a orient. I resulta que a més hi ha un continent al mig. Colom hi topa i fixa una ruta que permet tornar-hi. Que per aquesta ruta arribaran a Amèrica enormes desgràcies i crims? I tant. Però això no és culpa de l’existència de la ruta. És culpa de l'ús que se'n fa (que és el que volen els seus patrocinadors). Les rutes no són culpables. Per una ruta pot circular el bé i el mal. El culpable és qui decideix que hi circuli el mal, no qui la troba. Per això retirar l'estàtua em semblaria injust: perquè establiria que qui descobreix una eina és el culpable del mal ús que se'n pugui fer. Quan un bon ús també hauria estat possible.

Vicenç Villatoro 13.6.2020

pd 2147 "La ciutadania està cada vegada més indefensa"

(arafa...)

"Mònica Mir és una novel·la que planteja molt a fons la qüestió de les revolucions -diu el seu autor, Miquel de Palol-. ¿Té algun sentit pensar en revolucions ara? Des d'un punt de vista pràctic, sí, perquè la proporció entre rics i pobres és cada vegada més desigual. El problema és que, a diferència dels moments en què es van donar revolucions arquetípiques com la russa o la francesa, ara no sabem exactament a qui hem de tallar el cap. El poder és molt difús. Els polítics i els caps d'estat són els masovers dels grans empresaris, els amos del petroli, el sector financer...” “En el moment en què es combat contra una organització indefectiblement en surt una altra, que paradoxalment també acaba sent jeràrquica -afegeix-. Cap organització funciona al marge dels tics militars o monàstics...”... “Vivim en societats en què els estats són eines corruptes, que han oblidat el sentit primigeni de posar-se al servei de la ciutadania i són instruments de captació de riquesa, dels recursos i els beneficis. La ciutadania està cada vegada més indefensa”.

Jordi Nopca 23.5.2020

pd 2146 Vox i la ira

(arafa...)

Vox... no hi ha qui els aturi, guardats per una democràcia que no és perfecta però que és molt millor que el règim que ells desitjarien: nostàlgics irats, descontents de tot, potser també d’una vida regalada que ara té molt menys valor que en temps de bonança, perquè la malaltia i la mort agafa tothom, un dia o altre. També ho diu Sèneca: “Res no alimenta més la ira que un luxe immoderat”...i “El millor remei de la ira és la dilació. De bell principi demana-li, no que perdoni, sinó que judiqui: les seves primeres escomeses són fortes, però si espera, s’aplacarà”. Doncs això, paciència.

No ens ha d’estranyar que aquests cafres rebentin l’educació pública, perquè, essent com és la del poble (demos), és també la més democràtica, encara que no rutlli tan bé com desitjaríem. També ho diu Sèneca: “Molt profitós serà als infants de rebre una sana educació; però llur direcció és difícil, car hem de procurar ensems no alimentar-los la ira, ni atordir llur natural”. Comesa difícil, sens dubte, però adreçada a convertir un país en una societat, com deia Josep Carner, de “bones gents plegades”..

Jordi Llovet 23.5.2020

LliVre 2 La casa de foc

 La casa de foc. Francesc Serés, pàg. 541

"He visitat els arxius de Santa Pau i d'Olot per veure els milers de documents antiquíssims que es conserven i tornar a llegir noms de persones, cases i llocs. Les vides que conec d'abans de mi al Sallent són les que han quedat a l'arxiu o a les llindes, la resta, s'han engrunat i s'han fet pols i ni la memòria particular ni la col·lectiva les recorda. Qui eren, tots aquests que no han quedat enlloc?"

pd 2145 Abraçades pendents

(arafa...)

... Per què avui hi ha risc i dilluns no n’hi haurà? Per què la distància de seguretat de dilluns no és segura avui i no ho ha sigut durant aquests mesos? Què canvia?... Els que teòricament no som població de risc diria que, quan anem pel carrer, pensem en els altres i no en nosaltres. Vull dir que potser no tenim por de ser contagiats, sinó de contagiar algú que sí que sigui població de risc o que convisqui amb algú que en sigui. I fins quan tindré por? Fins que hi hagi vacuna? Fins que no hi hagi cap mort?... 

Empar Moliner 23.5.2020

 

pd 2144 Flors i violes

(arafa...)

La ciutat. És un poema breu (de Gabriel Ferrater) on ens diu que la ciutat és plena de carrers, de veus, de cambres, de finestres, de sols i de pluges, de dones i, sobretot, de nens. “Plena de nens que només sabran / coses que jo sé, i que no vull dir-los”. Ara, en el confinament, sento jugar i cridar i xisclar els nens dels veïns, de més a prop i de més lluny, i penso que també jo sé coses de la vida que algun dia ells també sabran i que no els diré, perquè no els vull fer mal, tot i que em torturen amb la seva cridòria empresonada. Leopardi troba alegre la remor que fa la mainada: “La mainada que crida / a la placeta, a colles, / saltant aquí i allà, fa una alegre remor…” Jo no, francament. I acaba el seu poema adreçant-se a un noiet i li diu: “Estat suau, edat feliç aquesta; / gaudeix-ne, petit meu. / No vull dir-te res més; no et sigui greu / si és que et tarda a arribar la teva festa”. No vull dir-te res més!... No vol fer-li perdre la confiança en la vida. Ja la perdrà tot sol. Ferrater fa igual: “coses que jo sé, i que no vull dir-los”. És el respecte profund pel destí. És una mena de tendra pietat per la vida incerta de cadascú.

Narcís Comadira 23.5.2020

pd 2143 L'efecte víctima identificable

 (arafa...)

Els que investiguen els impulsos solidaris saben que dos milions d'infants morint-se de fam al Sudan recapten menys diners que la foto d'un nen concret amb un nom concret. Som sempre més generosos amb una vida identificada que amb una vida estadística...

Aquest biaix, tan profundament humà i tan monstruosament injust, està tenint una gran importància en la manera com gestionem la crisi del covid-19. En la mesura que la política s'acosta al màrqueting i el màrqueting es basa en emocions, el criteri de la víctima identificable té un pes decisiu en les polítiques, i tot intent de qüestionar-lo és titllat d’inhumà. A això s'hi afegeix que el virus actua ara i aquí, mentre que les conseqüències de la gran recessió que provoquem per protegir-nos-en poden acabar matant persones en un espai i temps molt més incert.

Albert Pla Nualart 24.5.2020

pd 2142 El català, cosa de tots (altra vegada)

(arafa...)

... el català fa temps, fa segles, que malviu. O que sobreviu. De manera que els parlants hem adquirit, quasi genèticament, una mena d’identitat dolorosa, una pesada condició dual de víctimes i herois. Una sobrecàrrega pesant, indefugible...

La llengua la podem tenir com un deure o com una amistat. M’inclino, esclar, per aquesta segona possibilitat. Als amics els cuides i els celebres, els cantes les veritats, hi fas broma, te'n pots riure, a vegades els perds de vista una temporada però quan hi tornes, el plaer és fabulós. Retrobar un amic és sempre una experiència vibrant i dolça, oi? Hi pots tenir una relació oberta. I pots tenir-ne uns quants, de bons amics. Jo intento ser fidel als amics... i infidel als enemics. I això diria que val per a la llengua i per a tot...

La vareta màgica per salvar la llengua? Parlar-la. Escriure-la. Llegir-la. Això individualment. I col·lectivament, què? Doncs crear un context positiu, un consens social favorable. D'això n’estem lluny.  

Ignasi Aragay 24.5.2020

 

pd 2141 En-raonar

(arafa...)

... posseir molta informació no és el mateix que conèixer, i conèixer no és el mateix que saber. No es construeix una societat només sobre la base de la informació, ni tan sols sobre la base del coneixement. Només es construeix sobre la base del saber dialogant, i aquest diàleg -com els de Plató- només es genera quan un alumne, de l’etapa que sigui, es troba al davant d'un mestre que parla enraonadament, és preguntat, respon, rectifica si cal, convenç amb saber i amb raó, i així fins al final del curs. És aquest logos entaulat en comú, i no la informació divulgada sense cap a priori sapiencial que permeti el discerniment entre la saviesa i l’estolidesa, allò que forma una persona amb una qualitat molt més assaonada que aquella que s’obté gràcies a la in-formació. (No és estrany que molts fusters anomenin “informador” aquella eina que abans es deia, simplement, “enformador”.)

Així es forja també una democràcia sòlida: no sotmetent ningú a l'impacte extàtic de les informacions indiscernibles, sinó fent participar la futura ciutadania, sense l'ajut de res més que les paraules en-raonades, en la construcció del cos social entès com a reunió de sabers, d’opinions, de sexes, de veus i de discursos.

Jordi Llovet 16.5.2020

pd 2140 "Homeland"

 (arafa...)

La pàtria és la infantesa, o la memòria,... o bé qualsevol lloc on dius bon dia i et contesten bon dia, com va sentenciar en Josep Pla, amb una senzillesa que ara alguns titllarien de simplificadora o, qui sap, de supremacista...

La meva terra és la terra de la impotència. Se sap nació, se sap maltractada, té els ingredients per sortir-se'n, però en cert moment va delegar (per la pròpia feblesa) la gestió del seu futur. Els qui la voldrien lliure són maldestres i no saben de política. Els altres no hi estan interessats, i l’1 d’Octubre van demostrar, per acció o per omissió, que estaven al costat del més fort. Per convertir-se en estat, Catalunya necessitaria les eines d’un estat. D’aquest bucle és molt difícil sortir-ne...   

Toni Soler 17.5.2020

pd 2139 Mestres i metges

(arafa...)

... en les grans emergències és l’esperit de servei -el que no busca fer negoci- qui acaba salvant les persones... En certes situacions resulta fàcil passar per heroi. En d'altres, per heroi que siguis, ben pocs ho reconeixen. Ni uns són herois ni els altres uns penques...  Als dos col·lectius (mestres i metges) hi ha gent entregada -la majoria- i gent que valdria més que no hi fos... El sector públic té aquesta doble cara tan ambivalent. Podem percebre que hi treballen civil servants o funcionaris. I un dels seus grans drames és que no sempre el funcionari té esperit i vocació de servidor civil... Vivim en la constant temptació d’una certa privatització del sector públic. Aquí i arreu el servei es precaritza i subcontracta...

Donem dignitat als mestres i als metges i creem els controls socials necessaris perquè els que només siguin funcionaris s’hagin de dedicar a una altra feina. Prestigiem-los en un doble sentit: fent que treballin i visquin millor, i estalviant-los haver de suportar la desídia enervant d'uns pocs companys. Una desídia que, ignorada, pot ser una taca que s'escampa. Ni el bonisme que els santifica ni la malícia que en desconfia per sistema fan cap bé a un sector públic que haurà de ser més gran, fort i competent en la dura etapa postcovid.

Albert Pla Nualart 17.5.2020

 

pd 2138 El rei nu (i un règim despullat)

 

(arafa...)

"Senten aquest silenci?"... És el mutisme oficial de la vergonya, el silenci eixordador de la complicitat i la cobertura institucional a l’esfera delictiva de la monarquia, rere les darreres revelacions periodístiques i les investigacions judicials obertes a Ginebra –no a Madrid– contra el rei emèrit. Fum, fum, fum; fer-se l’orni i amagar la merda sota la catifa. Com si Juan Carlos I de Borbón, que solcava les aigües en un iot que es deia Bribón, no fos el símbol del 1978, el tabú constitucional per excel·lència i el cos de la permanència indissoluble de la unitat de la pàtria. Com si les seves comissions saudites i les seves maletes suïsses no ho comprometessin tot. Un rei despullat enmig d’un règim nu, enmig de tones de silenci: per no gaire més, cauen governs i es proclamen repúbliques. Aquí es reforcen monarquies i s’apuntalen règims. Així ens va... es van agafar al ferro roent de dir que els fets s’havien produït en la seva condició d’emèrit i que no impactava en la monarquia actual. Fins que va venir la realitat a espatllar-ho i dir-nos que no, que venia de molt abans. Tant com de fàbrica....  Entre 2019 i 2020, Felip VI ho sabia del cert, va callar-ho tot i va estar mut un any,  sota la llei del silenci. Se'n diu complicitat i m'atreviria a dir que encobriment delictiu. En tot cas, la fiscalia que investiga no és pas l’espanyola: és la suïssa. Friso per veure la cara dels fiscals quan els alts tribunals espanyols els comuniquin que el rei és, feudalment, irresponsable... Ara bé, no és només el rei emèrit. Aquesta és la trampa. És un sistema de poder... Aquest rei en pilotes està despullant tothom: un cleptòman protegit pel cinisme d'estat. Ara, no ens enganyem. No és d’ara. És de sempre...

David Fernàndez 16.5.2020

pd 2137 La por a manar

 (arafa...)

... Manar vol dir pensar en el conjunt i, per tant, perjudicar algú, fer-se antipàtic a una part. No es pot fer sempre content a tothom. A Madrid fa segles que manen sense manies i que van decidir que als catalans, així en general, se'ns podia perjudicar. En benefici del bé comú, esclar, concebut com a solidaritat interterritorial. Així es fa més digerible...  I els catalans? A vegades fa la sensació que, perquè no se’ns digui que perjudiquem a ningú, ens perjudiquem a nosaltres mateixos. És una manera de no manar. Manar és prendre decisions incòmodes, sovint és triar el mal menor. És fer i decidir coses que no agradaran a una part important de gent, inclosa la teva gent. Ho veiem cada dia. Manar per agradar, per fer-se estimar, per ser admirat, t’acaba apropant indefectiblement al populisme. I al desastre... 

Ignasi Aragay 10.5.2020

pd 2136 El món d'ahir i el món que ve

 (arafa...)

...

En aquests dies de confinament, penso en la confinada Anna Frank. El virus que no la deixava sortir pels carrers d'Amsterdam va acabar entrant a l'annex. Ja a Bergen-Belsen, i havent mort la seva germana Margot, la vida va deixar d'importar-li. Però abans que això passés va deixar escrit: “És difícil en temps com aquests pensar en ideals, somnis i esperances, només perquè els acabi esclafant la crua realitat. És un miracle que no abandoni tots els meus ideals. Tanmateix, m’hi aferro perquè continuo creient, malgrat tot, que la gent és bona de veritat en el fons del seu cor”. No hi ha coronavirus ni canvi climàtic que pugui derrotar aquesta creença i és només aquesta creença –per ingènua i pueril que ens sembli– la llum al final del túnel del món que ve... i de tots els mons d’ahir.

Albert Pla Nualart 10.5.2020

lliVre 1 El viatger nocturn

El viatger nocturn, Maurizio Maggiani; pàg. 69

"...Davant de la porta hi havia una orquestra que tocava. Un acordió, un saxo i un violí. La primera cançó que vaig sentir tocar era O sole mio. La sabia. Una orquestra de gitanos; romanesos, magiars, potser bielorussos. o búlgars. Qui sap?

Els gitanos.

No saps de què et parlo, Jibril. Una d'aquelles orquestres de professionals que tocaven a tots els restaurants de l'Europa de l'est a l'època del socialisme. Professionals honestos. Músics molt de moda quan els gustos dels clients eren més senzills, més tradicionals i acomodaticis. Quan als nuvis els agradava ballar els balls vells. Quan els joves encara els podien venir ganes de fer-se un petó si a prop tocaven O sole mio o Moscow Midnight...

Segur que havien vist desaparèixer els locals on havien fet carrera, i els joves que els escoltaven. I tanmateix no tenien ganes de canviar de repertori. Encara no. Potser havien treballat trenta anys per fer-se'l seu, hi havien treballat durament..."

(Nota: m'ha fet pensar en els vells i no tan vells flubiolers)

pd 2135 Elogi de la disciplina

 (arafa...)

Fa un parell de setmanes vaig publicar en aquestes mateixes pàgines un text titulat Apatia. Mai no m’hauria pensat que aquell text pogués portar tanta cua. Em van escriure dues menes de lectors. Sobretot ho van fer els apàtics. Em deien que es trobaven en el meu mateix cas, que no tenien ganes de fer res, … Després n’hi va haver dels altres. Els esforçats, que els dic jo. Que si hem de ser positius, que si ens hem d’esforçar, que si ens en sortirem, que tot anirà molt bé, que el món és meravellós, etc. Hi va haver una senyora que em deia que ella fins i tot ballava sardanes, per tal de fer exercici. Admirable. I em remarcava que era més gran que no pas jo. Més admirable encara. La vida és tan polièdrica que no deixa de donar-te sorpreses. Jo, que em penso que no n'he ballat mai cap, de sardana, que no sabria com posar-m'hi, m'emociono —només una miqueta, perquè estic apàtic, els ho recordo— davant de la imatge imaginària d'una velleta com jo ballant sola una sardana, per fer exercici. Aquest país no té pèrdua. Ens en sortirem, segur!

Jo continuo amb la meva apatia, ja els ho acabo de dir. I per vèncer-la, ni que sigui lleugerament, m’administro un remei que no té rival. Contra l'apatia, disciplina. Es tracta de fer-se un programa i seguir-lo amb exactitud. Un horari que inclogui les feines de la casa, esclar, escombrar, passar el motxo, treure la pols, etc. I cuinar. I posar ordre a la cuina. En fi, el que calgui. Que inclogui també una mica d'exercici, no diré ballar sardanes, però sí caminar una miqueta. Jo ho faig per l’eixida de casa, que fa dotze metres de llarg, i apa, amunt i avall, fins a fer un quilòmetre, com a mínim. Va bé parlar per telèfon mentre camines. Et distreu. Se’t fa més curt. Després va bé el treball del cervell. Llegir alguna cosa seriosa...

El que sí que hem de defugir són totes aquestes informacions contradictòries que inunden les xarxes. No fan més que produir més apatia... També cal mirar el correu i contestar algun mail, això el mínim. I dedicar una bona estona a la música... posem-nos un disc, encara que l’apatia ens freni de triar. Triar és molt cansat, evidentment.

Quan l’apatia se'ns menja, disciplina! Em sembla que pot funcionar. Però no ens passem. La disciplina és cansada i només faltaria que després de l’esforç encara acabéssim més apàtics.

Narcís Comadira 9.5.2020

pd 2134 Quan l'Estat se't fica al llit

 (arafa...)

... Hi ha una regla no escrita per als governants a la qual s'haurien d'atenir que diu "No imposis normes que no pots fer complir"....

El xoc de la pandèmia ha permès intervencions de l'estat en les nostres vides com ningú viu recorda. Hem assumit amb facilitat limitacions de la mobilitat, però també retallades de drets fonamentals com el de manifestació. Almenys aquí no es fiquen al nostre llit o en els nostres afectes, i el govern permetrà que decidim a qui volem veure –la limitació serà de nombre–. Si ho fes, ens hi hauríem d'oposar fermament. L'estat no hauria d'atrevir-se mai a organitzar els afectes humans...

Núria Alabao 9.5.2020

pd 2133 Tres previsions sobre el món post covid-19

(arafa...)

1. En sortirem canviats. Ho dubto. Després dels horrors de la Primera Guerra Mundial i de la pandèmia de grip del 1918 (que va matar 10 vegades més espanyols que el covid-19), el que va venir van ser el jazz, el xarleston, l’especulació borsària i els Feliços Vint, una de les èpoques de més frivolitat, desigualtat i irresponsabilitat que ha protagonitzat Occident, i que, gens sorprenentment, va acabar molt malament. Per bé o per mal, si els bitllets d'avió i la benzina segueixen tenint els preus que tenien, tornarem a passar els caps de setmana a l'altre extrem d’Europa, les autopistes es tornaran a col·lapsar els caps de setmana i els carrers tornaran a omplir-se de cotxes...

2. La recuperació econòmica serà ràpida... o no.

3. La crisi fiscal pot portar a canvis radicals i permanents. El cost de la crisi per a les arques públiques està resultant fenomenal, i estem molt lluny de veure'n el final, perquè mentre el sector turístic no es normalitzi, l'Estat haurà de suportar el cost dels ERTO, el de les prestacions de desocupació i la reducció de la recaptació. De moment, té barra lliure per gastar, però és qüestió de temps que els creditors comencin a demanar explicacions...

Miquel Puig 9.5.2020

 

pd 2132 "L'economia" i el benestar

 (arafa...)

... El benestar és fruit del sentiment de créixer humanament: de sentir que som fidels al fi últim de la nostra naturalesa. I anar molt bé de salut (amb esport i dieta) o economia (enriquint-nos) no sempre facilita i de vegades entrebanca -si en fem un fi i no un mitjà- el complex procés d'esdevenir persona... una economia que no ens faci més feliços està mal orientada...  amb menys pressió econòmica es pot viure millor... n’hi ha hagut prou amb unes poques setmanes de consumir i produir només el que necessitem perquè l'economia es desplomi... ¿I si ens poséssim a fer una economia lògica, una economia del benestar (i del benestar de tots)?

En un món no neoliberal -en un món possible i millor- tendiríem a produir i consumir només el que necessitem per tenir més temps per ser persones. No faltaria feina perquè feina seria treballar pel bé comú (i això mai s’acaba), i no hi hauria atur perquè la feina seria un dret i un deure. En un món sostenible-l'únic món possible si no ens volem extingir- produir i consumir menys propiciaria més benestar.

Albert Pla Nualart 3.5.2020

pd 2131 Avui, córrer

(arafa...)

(Nota prèvia de l'amanuense: on ella diu córrer, jo diria caminar)

... Tenim un cos ideat (diguem-ne així) per córrer... Córrer t’ensenya coses. O te les fa saber. Per exemple, que una baixada és un regal, un regalàs dels déus. Una pujada, t'ho miris com t'ho miris, estiguis molt o poc entrenat, és sempre una putada. I el que aprens és que s’acabarà. S'acaba tard o d'hora. Els novençans no ho aguanten i caminen. Els gats vells diuen: “Redueix, aguanta, mira’t aquell arbre d’allà, és el final, s'acaba, s’acabarà”. Per tant, el pla no és ni baixada ni pujada, però no és neutre. La lliçó és aquesta. El pla és millor que la pujada, però no ens n’adonem fins que no fem pujades. Traduït a la vida, la pujada és atur, malaltia, pena. La baixada és amor, feina, harmonia, bon rotllo. I el pla és l’absència d’atur, de malaltia i de pena. Per tant, no és neutre. És un regal. Però no te n’adones fins que no has patit...

Aquest dissabte surto a córrer... Els meus estimats amics, companys de muntanya, també sortiran i ens veurem de lluny. Quan t’han pres alguna cosa és quan valores, com mai, tornar-la a tenir.

Empar Moliner 2.5.2020

 

pd 2130 Les províncies

(arafa...)

"Si no és a l’expedient, no existeix". ... Les coses no existeixen, només existeix la seva codificació administrativa. Els expedients abans que els fets. El DNI abans que les persones. Les realitats administratives per davant de les realitats vives. L’Estat abans que la nació. És aquesta mentalitat, que tant coneixem, la que ha decidit que el confinament es farà per províncies. Perquè la província és precisament això: el motlle administratiu dissenyat des d'un despatx a Madrid que s'aplica damunt de la realitat, com el motlle s’aplica sobre el fang. La província, com a concepte, no va de la realitat a l'administració, va de l'administració a la realitat. La província pertany a l’univers conceptual de l'expedient, el certificat, la pòlissa i l’informe per triplicat. Confondre el món amb l'administració del món... Aquesta colla de buròcrates adoradors de l’Estat i de la paperassa prefereixen l'expedient a la vida. La província, com a concepte, irreal, de paper, és la seva quadrícula i el seu paradís. I la realitat? La realitat que s’espavili.

Vicenç Villatoro 2.5.2020

 

pd 2129 Peix al covid

 (arafa...)

Comença a haver-hi sospitoses evidències lampedusianes que tot tornarà a ser igual o pitjor. Com passa sovint amb la història, les continuïtats soterrades són més sòlides que els aparents canvis. A part de sortir del confinament amb mascareta, atemorits i teletreballats, ¿hi haurà alguna cosa transcendental que faci transformar, si pot ser a millor, les nostres vides?...

Com serà la “nova normalitat”? Com si no hagués passat res? No, esclar. Però tampoc s’albira cap gran canvi. De moment, hem girat la vista més cap enrere que endavant...  

Ignasi Aragay 3.5.2020

N​ota de l'amanuense: Avui tocaria posar alguna cosa de l'Arcadi Oliveres, però avui ja ho fa gairebé tothom i de moment no tinc res a mà. Segur que quan menys ho esperis sortirà algun paper de diari que parli d'ell. In memoriam per un altre mestre que se'n va. ​

pd 2128 ¿Volem de debò canvis substancials?

(arafa...)

L’hegemonia ideològica expulsa de l'àmbit del “raonable” -del que es considera “sentit comú”- aquelles idees que hi entren en conflicte. Qui les defensa acaba sent titllat de ximple, irresponsable o subversiu. Per això resulta tan difícil sortir d'aquesta crisi del covid amb canvis substancials -per imprescindibles que siguin-, perquè són canvis irreconciliables amb la ideologia hegemònica i, per tant, “forassenyats”...

Canvis substancials vol dir... actuar per principis: si és antisocial, si és anticiutadà, si és deshumanitzador, fora, fora i fora. “¿M’estàs dient, per tant, ximple i subversiu, que vols marxar del mercat lliure?” Sí, estic dient que això que anomeneu “mercat lliure” ens està destruint i esclavitzant. Perquè cap “mercat” pot tenir la “llibertat” d'anar contra el bé comú fent-nos més pobres a tots (en tots els sentits) per fer més rics els ultrarics. Estic dient que sense sortir d'aquest “mercat” no hi pot haver canvis substancials...  maximitza la desigualtat i desertitza la vida col·lectiva, que creix i s’enriqueix esquinçant el teixit social, suburbialitzant els pobles i barris, descohesionant-nos...

Cap societat fa canvis substancials si no qüestiona la ideologia hegemònica: si no té el coratge de començar de nou des d’unes altres bases...

Albert Pla Nualart 26.4.2020

 

pd 2127 Estadístiques

(arafa...) 

...a diferència de dos dies abans, en què els morts per la malaltia havien estat més de 400, aquell dia només n’hi havia hagut 347. A cap dels familiars i amics d’aquests 347 difunts devia semblar-los que això fos una bona notícia.És el problema de les estadístiques... Quan encara no hi havia periodisme ni res que s'hi assemblés, per exemple durant l’epidèmia de pesta del segle XIV, ningú no sabia quin tant per cent de la població havia estat víctima del mal. Només sabien que hi havia un mal devastador, perquè ho veien a casa o al carrer, i s'encomanaven a Déu o al diable per mirar de sortir-se'n.L'evolució de la tècnica, i encara més de les noves tecnologies, han generat una mena d’ésser humà que, més enllà dels antics Homo sapiens o Homo economicus, ara cal definir com a Homo technologicus... la humanitat ha entrat en un procés, irreversible, que l’ha transformada en una espècie que ja no se situa només més enllà dels animals, sinó entre l'animal i la màquina.

Jordi Llovet 2.5.2020

pd 2126 El que vindrà

(arafa...)

ABANS. El confinament em porta a moments de tristesa o d’emprenyada. Però també, a estones, em transporta a temps passats amb una nostàlgia dolça. Quan jo era petit algunes coses s’assemblaven a la situació actual. Els nens com jo anàvem a escola, però després passàvem moltes estones a casa, avorrits, o distraient-nos com podíem... Les dones feien més coses que els homes, i la mare més que tots els altres junts. Dinàvem i sopàvem sempre a casa, i anar al restaurant o al cinema era un extra que s'esdevenia només de tant en tant, i no pas perquè anéssim curts de diners, sinó per un sentit de l'austeritat que havia marcat la manera de fer de la generació dels nostres pares. El consum era mesurat, perquè no hi havia tantes coses per comprar i perquè, quan s'espatllaven, es duien a arreglar. La vida tenia un to casolà que tinc la sensació d'haver recuperat en aquestes setmanes de forçada reclusió.

FAMÍLIA. La diferència principal és que a la nit la televisió ens aplegava al seu voltant com una llar de foc; hi havia veus crítiques que acusaven la caixa tonta de separar les famílies i eixordar les converses. Però no sabíem que aquell aparell ens unia. Ho hem sabut més tard, quan la multiplicació de dispositius i d’ofertes de contingut ha dispersat les famílies fins al punt que és habitual que cada membre estigui en una peça diferent de la casa mirant allò que més li agrada. Cada generació està encapsulada amb els seus propis referents, amb el seu propi sentit del temps. Els més joves tendeixen a la superficialitat, la immediatesa i la interacció. Els més veterans són més pacients però menys porosos, llegeixen llibres i miren pel·lícules de tres hores. ... De la diversitat i de la individualització en surt sovint un esperit familiar que, com diu el tòpic, no és ni millor ni pitjor, sinó diferent...

Toni Soler 26.4.2020

pd 2125 Qui mana a Espanya?

(arafa...)

L'estiu passat un ministre que ja no hi és em va dir: “No t’enganyis, en aquest país el primer poder és el judicial”. Quan Guerra era al govern hi va haver rebombori perquè va dir que “Montesquieu havia mort”, acomiadant la separació de poders. Vàrem entendre que la primacia era de l’executiu. ¿Deu ser que el judicial ha recuperat terreny?... 

¿Hem d'entendre que hi ha una jerarquia de poders? ¿Que el poder judicial pot criticar el poder executiu però l’executiu no pot criticar el judicial?...

L’equilibri de poders és un dels indicis més clars de la qualitat d'una democràcia. Tanmateix, la sospita de la primacia del poder judicial fa temps que està estesa. I els poders executiu i legislatiu hi han contribuït poderosament traslladant a la justícia problemes que s’havien de resoldre en el terreny de la política. Marca una època la decisió del govern Rajoy de subrogar en el poder judicial la responsabilitat de resoldre la qüestió catalana. Una decisió que va polititzar alarmantment la justícia, que ha demostrat la impotència de la política i que no ha contribuït en res a l’encarrilament del problema.

Josep Ramoneda 26.4.2020

 

pd 2124 La socialització de la mort de Déu

 (arafa...)

... La ciència ens ha permès creure que controlem la vida, i abans de no controlar-la estem disposats a ensorrar l'economia... Som fills del progrés i deu ser del tot inevitable que ho fem així. El progrés ha sigut, abans que res, una revolta contra el fat i la providència. No li ha semblat suficient que Déu ho vulgui. A principis del XX Déu volia que morissin un de cada tres catalans abans dels 4 anys, i ha sigut revoltant-nos-hi que hem aconseguit una esperança de vida de 84 anys. El progrés és un pols contra la voluntat divina. Déu ens fa i ens vol mortals, i nosaltres, per poder ser eterns, l’hem fet mortal a ell. La mort de Déu, apuntada per Nietzsche el 1882, no ha parat de socialitzar-se. Hem perdut la consciència de com és de recent la creença que després de la vida no hi ha res. Però encara som menys conscients que a la creença -universal i inqüestionable fins fa molt poc- que hi havia una altra vida, l’ha substituïda -de manera subreptícia i inconfessable- la de la vida mortal eterna. Una era indemostrable, un misteri, l'altra és directament una estafa. No sabem si la mort de Déu permet néixer el superhome, però sembla clar que, de moment, ens fa millors consumidors... 

Albert Pla Nualart 19.4.2020