La constatació (una vegada més) que els poders estatals –no només el
govern– van usar mitjans institucionals per perseguir oponents polítics i
alterar resultats electorals a Catalunya ha provocat expressions
d’indignació a Catalunya (altra vegada, també), acompanyada de la
"sorpresa" que a la resta d'Espanya això no generi escàndol... la utilització per les institucions estatals del sistema legal espanyol contra la dissidència catalana –lawfare–
ha anat molt més lluny, en procediments (quantitat i gravetat de la
repressió) i en conseqüències (presó, materials institucionals, etc.). I
és exactament això el que –novament– hem constatat: la implicació de
les més altes instàncies del govern espanyol en la persecució política
d’oponents, de forma conxorxada amb el poder judicial. Ara bé, el que
cal entendre –puix ja s’havia percebut i diagnosticat– és que és natural
que això no causi escàndol entre l’opinió pública a la resta de
l'Estat, ni tampoc en el col·lectiu dels campions de torn de la
democràcia. Com sempre, cal matisar, tret de segments molt minoritaris
que realment són radicaldemòcrates, especialment en territoris no
completament uniformitzats.
La guerra institucional contra l'independentisme és un conflicte
internacional encapsulat dins un estat. Ens hem acostumat a entendre com
conflicte internacional el que es produeix entre dos (o més) estats,
perquè s'associa banalment estat amb nació. Tanmateix, els conflictes
entre diferents nacions es poden produir dins el mateix estat, quan hi
coexisteixen diverses nacions –amb independència del grau de
reconeixement institucional d'aquesta realitat plurinacional–. Puix els
estats necessiten reconeixement extern per existir; les nacions, no.
Germà Bel, 28.1.2024
(Nota de l'amanuense: Val la pena llegir tot l'article a: https://www.ara.cat/opinio/lawfare_129_4917557.html?giveAway=5rTcOQlJBms24yp8)
