(arafa...)
... Espanya és un país histeritzat per la qüestió catalana,
on els votants més prudents, siguin o no d'esquerres, es troben que
només el PSOE els garanteix una certa normalitat. Per situar-se al
capdavant, Pedro Sánchez n’ha tingut prou no cometent errors, i
prometent mà dura amb l’independentisme català (“no és no” i “mai és
mai” són les seves divises, que el PSC s'ha menjat amb patates)...
En el cas de Catalunya, les actituds també són més importants que les
propostes. Al cap i a la fi, cap dels partits catalans tindrà capacitat
per imposar condicions al nou govern... l’independentisme pot treure més diputats que mai, però això potser no
serà suficient per derrotar el PSC, ni per motivar-lo a desgastar-se
propugnant un diàleg sense límits entre l'Estat i la Generalitat. El més
probable és que el conflicte català continuï en l'actual standby...
... que els líders d’ERC i
JxCat defensin un diàleg sense línies vermelles és l'única opció si no
volen veure’s condemnats a la irrellevància. Mostrar-se inflexible pot
complaure nuclis molt ideologitzats, però cal no oblidar que Catalunya
és una minoria a Espanya, i el que hi facin o deixin de fer-hi els
diputats catalans depèn, sobretot, dels seus propis resultats.
Toni Soler
