Hem tingut aquests dies per Catalunya la mademoiselle Pauline Harmange promocionant el seu llibret Jo, els homes, els detesto. El pamflet compleix amb la regla d'aquestes obretes que en primer lloc cal que siguin fàcils de resumir. Seria això: els homes, agafats a l'engròs, no valen una merda. Són dropos, egoistes, covards, mediocres i violents. Com a molt, de tant en tant, se'n troba un amb qui, previ psicotècnic, pots anar-te'n al llit amb la confiança que no t’apallissarà. Però aquestes excepcions no fan més que justificar la regla universal i comprovada empíricament: els homes fan fàstic a les mosques i odiar-los ha de reivindicar-se com un fet natural. La senyora Harmange té gairebé tota la raó. S’excedeix quan generalitza l’atribut de la violència. Però, pel que fa a la resta, efectivament, l’encerta de ple. Dropos, egoistes, covards i mediocres és una bona radiografia de les virtuts que atresorem. La seva aportació literària no és estrictament una novetat, perquè aquestes coses que diu ja ens les sabem totes i tots des que vam baixar de l'arbre... la senyora en qüestió diu bestieses de l'alçada d'un campanar però, al mateix temps, cal tractar-la amb tota la condescendència perquè no ha de ser fàcil viure odiant a mitja humanitat. De fet, ha de resultar esgotador i per força deixar-te el cervell sec com una moixama. Encara que sigui el bo i millor dels cervells. De dona, i francès. Oh là là.
