Amb els anys vaig descobrir que, com tantes vegades, havia fet el préssec, perquè mentre la sardana s’esllanguia, la Barcelona olímpica s'apropia de la rumba i feia festivals de flamenc, i els Estopa i en Serrat i tants altres reivindicaven les seves arrels xarnegues emparats per un relat pretesament antinacionalista. I més recentment, amb l'excusa de la globalització, hem vist com els de la generació de la Rosalía es disfressen de flamencs o de porto-riquenys mentre els que havíem crescut sentint la tenora, acomplexats, callàvem com imbècils, horroritzats per la perspectiva que ens acusessin de supremacistes o de trabucaires amb barretina.
I han hagut d’aparèixer dos nanos de Mataró, deslliurats de complexos, per donar-nos una lliçó de respecte a les arrels, feta des de l’alegria, l’obertura, la fusió i el deixar-se de punyetes. I és un èxit, i joves catalans de tots els orígens abracen el fenomen sense fer-se preguntes i sense demanar permís als perversos guardians d’aquella nova puresa, tan progressista, que consistia en rebutjar tot allò que sonés massa català. Moltes gràcies, The Tyets. Ser català continua sent una murga, però amb “un coti ben salsero” tot plegat és més fàcil.
