Que consti que les sardanes no m'agraden especialment. Però formen part
de la meva motxilla vital... Potser per això quan vaig sentir aquest fenomen que és Coti x coti, de The Tyets, em vaig quedar literalment astorat en sentir com el ritme sincopat
del reggaeton es fonia amb el persistent xum-xum-xum de la sardana, i
apareixia amb tota naturalitat el so de la tenora i el flabiol, i em va
venir com una aroma de dècades enrere, d'infància i de família...
Malgrat el seu èxit esclatant a partir de Pep Ventura, la sardana no ha
tingut una vida fàcil. El ruc d’en Primo de Rivera la va prohibir per
decret, al costat de la senyera. El franquisme, passat el primer furor
repressiu, la va tolerar com a demostració d’una catalanitat ben entesa,
però amb un radi d'acció domèstic... Quan van arribar la Nova Cançó i la música pop, la sardana va agafar
fama de carrinclona i va perdre embranzida. Jo formo part de les
generacions que en van renegar. Durant anys, encara notava una fiblada
nostàlgica amb La santa espina, però vaig donar per fet que la
sardana passaria avall amb les sevillanes, la jota i tot el folklore que
en aquells temps feia olor de ranci...
Toni Soler, 7.5.2023
