E.E. 61 Notes de setembre

Per fi ha arribat el setembre. Ha refrescat... Semblava que viuríem en un agost perpetu, però els pessimistes hem rebut una lliçó de modos, com es diu. Malgrat el canvi climàtic, malgrat el cansament de dies i dies de calor insuportable, el setembre ha arribat... A la gent li agrada la història. De fet, és el vehicle de cada vida particular. Tots hi anem ficats, passem amb ella... els catalans hem celebrat la Diada... Aquest any ha estat tenyida per la divisió entre els independentistes, pel seu pes antipartidista. Malgrat tot, malgrat la defecció del nostre president, la manifestació ha estat prou nodrida i brillant. El nostre president és prudent, vol parlar amb Madrid... No crec que, a Madrid, se l’escoltin massa, al nostre president prudent. Jo crec que no el tenen per res. Ells van a la seva. I la seva és la destrucció de Catalunya. Fa més de tres-cents anys que ho proven. Saben que la llengua és la que defineix la nació catalana, que la consolida. Saben que mentre la llengua catalana serveixi per a alguna cosa a Catalunya, aquest pobre i espellifat país nostre existirà. Ara van a l'origen. L’escola. L'escola és l'origen de la utilitat de la llengua...

Avui és la Mercè, patrona de Barcelona, de la qual van desapareixent a poc a poc tots els signes identitaris de la seva capitalitat catalana. El govern de l’alcaldessa Colau ha anat destrossant sistemàticament la ciutat. L’ha envaït de bicicletes i patinets, ha omplert l’Eixample d’objectes estranys, desfigurant-lo…

Narcís Comadira, 24.9.2022

 

lliVre 15 LA GUERRA DELS POBRES i 4

pàg. 73 ... La negociació és una tècnica de combat.

pàg. 74 ... (El Duc Albert VII de Mansfeld) sabia com s'han d'estirar en el temps les negociacions, per tal de permetre als poderosos d'aplegar forces. I a més l'espera mina la moral d'aquells que no estan avesats a la guerra, i els predisposa a l'acord. Sobretot perquè, des del principi de la seva existència, els han acostumat a tant de respecte, a tanta por, que estan disposats a creure encara un moment en la paraula dels prínceps...

pàg. 94 ... De sobte la destral cau i talla el coll... El cap serà empalat. El cos serà arrossegat pel cadafal i llançat als gossos... El martiri és un parany per a aquells a qui s'oprimeix, tan sols és desitjable la victòria.

Éric Vuillard, edicions 62

 

lliVre 14 LA GUERRA DELS POBRES 3

pàg. 48 ... ja estan farts d'anar repetint amen i totes aquelles estrofes que no s'entenen. I no és pas insultar Déu, demanar-li amablement que ens parli en la nostra llengua.

pàg. 53 ... Perquè els poderosos no cedeixen mai res, ni el pa ni la llibertat...

pàg. 58 ... Müntzer és una veu. Crida que a prínceps i a servidors, rics o pobres, Déu ens ha pastat en el mateix fang de cuneta, ens ha esculpit en la mateixa fusta de sàndal. Müntzer és boig, posem. Sectari. Sí. Messiànic. Sí. Intolerants. Sí. Un amargat. Potser. Un solitari. En certa manera...

pàg. 64 ... Ell parlava d'un món sense privilegis, sense propietat, sense Estat. Arengava amb força contra l'opressió...

Éric Vuillard, edicions 62

lliVre 13 LA GUERRA DELS POBRES 2

(Bohèmia, cap a 1380) "... Ja està. S'han tornat a dir les paraules: ni amb els diners, ni amb el poder; ni amb els prínceps, aquestes parauletes que canvien de forma i de to però no pas de blanc, i que quan tornen al món sempre s'acarnissen contra els diners, la força i el poder. Aquestes paraules s'aniran fent nostres de mica en mica. Trigaran molt de temps a obrir-se camí fins a nosaltres. Encara no se senten prou bé en les prèdiques de Jan Hus, però potser no s'havien sentit mai tan bé..."

Éric Vuillard, edicions 62, pàgina 38

 

lliVre 12 La guerra dels pobres 1

(Anglaterra, cap a 1320)

 

... John Wycliffe havia tingut una idea, oh! una idea petitona, una idea de no res, però que havia de fer molt de soroll. La idea de John Wycliffe era que entre els homes i Déu hi ha una relació directa... Wycliffe encara va tenir dues o tres pensades terribles: va proposar que es designés els papes per sorteig. I endut per l'emoció, ja no venia d'una bogeria més, va declarar que l'esclavatge era pecat. Després va afirmar que el clergat havia de viure segons la pobresa evangèlica... I per acabar, va tenir la idea més terrible de totes, i va preconitzar la igualtat dels homes. Llavors van ploure butlles. El papa s'enfada i quan el papa s'enfada, plouen butlles... 

(altres van seguir les petjades de John Wycliffe: John Ball i després Wat Tyler cap a 1380. Més tard, el 1450, Jack Cade i encara John i William Merfold...)

Éric Vuillard, La guerra dels pobres. edicions 62

 

E.E. 60 Desapareguts

(amb un grup d'amics) ... El primer tema de conversa són els fills... La conclusió arriba ràpida i tots hi estem d'acord: ja són adults, han de fer i triar el seu camí, l'important és que siguin feliços... El segon tema són els pares... El tercer tema –inevitable–: la nostra salut. El ventall és variat i inacabable. Infarts, càncers, malalties rares, deteriorament generalitzat dels ossos, els tendons, la vista, la dentadura. I tot just acabem de començar. La vellesa ens atemoreix a tots... El quart tema la feina. O estem jubilats o tenim moltes ganes d'estar-ho... Hi podria haver hagut un cinquè tema: l'actualitat. Però l’actualitat és tan decebedora, hi ha tan poca esperança arreu, que decidim que serà millor no estar pendents de les notícies... És a dir, parlem molt de les coses que ens preocupen i molt poc dels nostres projectes, de les aspiracions i opinions... Parlem molt poc de nosaltres... De nosaltres com a persones. Tu, jo, ell, ella. Potser és que ja només som en funció de ser pares de, o fills de, o jubilats o malalts. Tinc l’estranya i inquietant sensació que, mentre caminem cap a la vellesa, ens anem difuminant, cada vegada més borrosos, fins a desaparèixer. (Perdoneu aquest article tan pessimista. Que tingueu un bon dissabte!)

Sílvia Soler, 2.7.2022 

 

E.E. 59 Sèries que no (em) representen 2

(continuació)...La segona constatació és que la immensa majoria d'aquelles sèries transcorrien als Estats Units, o bé en altres indrets que per a nosaltres eren igualment exòtics. En canvi, els personatges no parlaven anglès, sinó el mateix castellà que a la resta de programes. Pel que fa als protagonistes, la majoria estaven vinculats a la policia... El ventall de detectius era molt ampli: el paraplègic Ironside, l’obès Canon, el calb Kojak, el baixet Baretta, el despistat Colombo, l’afroamericà Shaft, el cowboy McLoud, els feixistitzants hombres de Harrelson, els enrotllats Starsky i Hutch. També hi havia dones, però escasses:.. els glamurosos –i parapolicials– ángeles de Charlie. Certament, cap d'aquestes ficcions policials tenia res a veure amb la nostra experiència amb la policia espanyola de l'època. També vèiem regularment sèries situades a l'Oest, en què imperava la companyonia: La casa de la pradera, Bonanza, El Virginiano, El jinete escarlata... Encara hi havia un altre grup de sèries més o menys fantàstiques, igualment distants del nostre món: Sandokán, La Mujer Biónica, Embrujada, La familia Monster... Però les sèries que estaven més allunyades de la nostra vida eren, curiosament, les que aspiraven a reproduir el dia a dia. Les nostres vacances no tenien res a veure amb el creuer de Vacaciones en el mar, i la premsa no tenia l’ètica ni el poder que vèiem a Lou Grant. Ara bé, la sèrie més extravagant era Con ocho basta...  El mateix succeïa amb Pippi Calzaslargas... Crónicas de un pueblo... resultaven menys realistes que Star Trek...   Els models de ficció que se'ns proposava no tenien res a veure amb les nostres problemàtiques sentimentals, lingüístiques, econòmiques, escolars o laborals... Va ser així com vam aprendre que, si bé la ficció no sempre és útil per conèixer-nos a nosaltres mateixos, pot ser útil per accedir a l’alteritat.                                                                                                                          

Vicenç Pagès Jordà,18.6.2022

 

E.E. 58 Sèries que no (em) representen 1

...he de reconèixer que no se m'havia acudit aquesta necessitat de ser representat a les sèries. Potser s’entendrà més si recordo quines eren les sèries que jo mirava quan era infant o adolescent. ¿Fins a quin punt m'hi podia sentir representat en aquells anys de crisi d'identitat? Proposo un viatge a les sales d'estar dels anys seixanta: sofà d'escai, llum de peu amb serrell i el Sagrat Cor damunt l'armari de l'enciclopèdia. El primer que constato és que la llengua d'aquelles sèries no em representava en absolut. Totes sense excepció eren en castellà... Les ficcions arribaven en castellà, i molt sovint en variants sud-americanes... No ens estranyàvem d'aquells doblatges, ja que els integrants de la meva generació no havíem vist mai que el llenguatge de la ficció coincidís amb el de la nostra vida quotidiana. De fet, a l'escola tot era en castellà, no només els llibres, sinó també els nostres noms. No recordo que aquesta diferència entre la llengua domèstica i la llengua de cultura ens angoixés ni poc ni gaire. Ningú ens havia explicat què era la diglòssia ni com s’originava. Vivíem en una dictadura militar, sotmesos a l'arbitrarietat de la jerarquia, i si eres jove tothom tenia el dret de dir-te el que havies de fer. Vist avui dia, sembla un món estrany, però no l’hi trobàvem perquè era l'únic que coneixíem... (continuarà)

Vicenç Pagès Jordà,18.6.2022

E.E. 57 Música i matemàtiques

... el prestigi cada cop més gran del “paradigma científic”: sembla com si qualsevol cosa que no passi per la ciència –i, pitjor encara, per la tècnica– no posseeix cap valor o no acabi de ser explicada... però l'essència humana i el més enllà continuen sent un misteri, per sort... l'escola pitagòrica va descobrir i descriure la relació entre els sons, les escales musicals o les harmonies i les lleis matemàtiques. Les cordes curtes d’una lira donaven un so més agut que les cordes llargues... Ara bé: la música que escoltem no té res a veure amb les lleis matemàtiques a què pot ser reduïda. No escoltem música pensant en les lleis que ordenen els intervals o les harmonies cromàtiques. La música surt dels instruments gràcies, també, a les lleis físiques de l’acústica, però no ens arriba a les orelles com a ciència: hi arriba com a fruïció estètica. Ens arriba un so, o una barreja de sons, melodies, harmonies i timbres que ens agraden o ens desagraden: depèn dels gustos... La música pot ser entesa com una ciència per un musicòleg; però a un amant de la música li espatllareu el seu delit si transformeu un goig estètic en una lliçó de ciències exactes.

Jordi Llovet, 18.6.2022

E.E. 56 "Sí és sí" i el consentimen

Diria que el context en què es produeix un acte sexual no consentit –no en podem dir “relació” si t’hi obliguen– és el que importa o hauria d'importar... A una persona, diguem-ne, “sana” no li caldrà, en general, demanar el consentiment o consentir. Flirtejarà, jugarà, parlarà, riurà, i sabrà interpretar i acceptar el que passi.Estic parlant de relacions no consolidades. En el cas de les consolidades (sempre, parlant de gent sana) poques vegades s'ha de verbalitzar si se'n tenen ganes, perquè ja es nota... En resum, diria que els “sans” no els cal el consentiment, perquè mai obligarien sense consentiment i els “insans” tampoc els cal, perquè obligarien de tota manera a consentir...

Empar Moliner, 27.8.2022

E.E. 55 Espanya i les obligacions morals al Sàhara

 ...La política exterior no hi entén d’obligacions morals, només d’interessos, però sí que tothom entén que Espanya ha deixat penjats a la seva sort territoris que van ser de la seva sobirania... el No-Do del 1950 de la visita que Franco va fer a l'"Àfrica Occidental espanyola". Els deixo amb l’off del narrador: "Franco explica als indígenes que Espanya és l'únic poble sobre la Terra capaç, com el cavaller de la trista figura, d’aquestes grans empreses de redimir un poble i ajudar-lo sense demanar-li a canvi res més que un somriure, i com Espanya els aporta els progressos de la civilització i tots els mitjans de què la ciència disposa per procurar la salut i alleujar el dolor"... el que ha acabat fent Espanya és lamentable. Tant com l’off del No-Do, que remata: "Franco és el missatger i l’amic de les terres i la gent de l'islam, que va a donar-hi testimoni de l'afecte i de l'interès d'Espanya per aquestes zones". Mentida, aleshores i ara.

Antoni Bassas, 11.6.2022

E.E. 54 Shakira i Piqué

La institució matrimonial tal com encara és concebuda a l'Occident d'influència cristiana fa aigües pertot...és molt difícil que l’amor passió duri eternament; i tampoc és bo per a la salut. L'única manera de conservar el matrimoni és que els casats, que per força devien tenir-se avinença quan es van unir, transformin el furor sexual –així comença la cosa– en una relació de respecte i cordialitat i, per ser més exactes, d’amistat, relació que sol ser considerada molt més perdurable que la unió carnal. Ara bé, per tenir amistat amb algú, cal que les afinitats entre els dos que formen parella —del sexe que sigui— s’enforteixin i es multipliquin amb el diàleg, amb la relació verbal...  

A Shakira i Piqué...  sembla que els ha mancat la capacitat de dialogar a fons per convertir-se en amics. No deuen llegir. L’un empaita pilotes i l'altra canta amb la roba justa; amb això no n'hi ha prou per en-raonar.

​J​​ordi Llovet, ​11.6.2022

E.E. 53 Rosa Insensat

L'antic president de la Xunta de Galícia i ara president del PP espanyol ha deixat anar que a les escoles catalanes “es practica l’apartheid lingüístic” (contra el castellà, aquesta llengua en perill d'extinció)...

Si totes les fantasies d'aquests senyors sobre l'escola catalana, a mig camí entre un camp de concentració i una spartan race, fossin certes, hauríem de dur els mestres al Tribunal Europeu de Drets Humans i jutjar-los per crims contra la humanitat. Si Rosa Sensat aixequés el cap es canviaria el cognom.

La dèria d’aquest home deu ser la de residualitzar el català al nivell d’altres llengües peninsulars. El català ha anat massa lluny en la normalitat, i no pot ser. Que serveixi per fer quatre balls tribals, per dir “hola” i “adeu”, per posar noms a les barques i perquè algun personatge molt vell i molt rural i molt analfabet el parli en alguna sèrie. No ha de servir per a la normalitat. I aquest comportament és el que apliquen els fatxes a tot el que els amenaça els privilegis... El català no pot servir per al programa d'humor polític de TV3, que fa riure tant a la gent. El català no pot servir per escriure bestsellers. On s'és vist que per Sant Jordi la gent es compri llibres en català, i que els facin crítiques i els tradueixin, com si fossin llibres normals? El català no pot servir per fer pel·lis, perquè llavors passa el que passa. El català no pot servir per fer cançons modernes, només folklòriques, que després la gent les canta, se les sap. Si tot això passa, el català podria arribar a ser com el castellà. I això sí que no.

Empar Moliner,4.6.2022

 

E.E. 52 Barcelona, l'altre soroll que també mata

 ... Mata el soroll de les terrasses, el dels botellons i el dels skaters... el que l'Ajuntament presenta com una "pacificació" amenaça de convertir-se, en realitat, en una guerra de nervis. No és coherent invocar la necessitat d’un aire net a la ciutat i, en canvi, deixar que la contaminació acústica ataqui el sistema nerviós dels barcelonins que tenen la mala sort de viure a sobre d'una vorera amb terrassa.

¿I què dir dels skaters ... tenen llicència per convertir un espai per passejar en una desagradable pista de velocitat per a ganàpies, on al soroll i al deteriorament del material s'hi afegeix el risc per a la integritat física dels vianants que el creuen? No és al mig del carrer on haurien d'estar practicant les seves piruetes.

Antoni Bassas, 4.6.2022

E.E. 51 Boies en la tempesta

Sigui com sigui, el cas és que, entre bromes i veres... jo (i probablement tu, que em llegeixes), estem aterrides davant d’aquesta certesa: si no és que ens morim abans, perspectiva poc afalagadora, totes i tots anirem a parar al mateix lloc: a la vellesa, aquesta estació final de la qual tots voldríem fugir...  quan siguem vells de veritat, cal esbrinar què és el que de veritat volem fer cada dia. Si estem vivint els últims dies de la nostra vida, mirem de fer-ho de la manera que ens faci més feliços. I si només podem aspirar a una passejada pel parc, doncs mirem de fer-la. I si un pastís que ens torna bojos pot fer-nos el dia més agradable, anem a buscar-lo. I sobretot procurem tenir a prop la gent que ens agrada...

Sílvia Soler, 4.6.2022

 

E.E. 50 Universitaris davant la vida adulta

 ... l'actitud és més important que l'aptitud... als universitaris els falta contacte amb el món real (treballar a l'estiu és una gran escola), aguantar el primer no, insistir quan s'ha enviat un correu i no hi ha resposta, aprendre a resoldre problemes i, en general, sortir d'aquest enquadrament per edat del sistema educatiu que fa que l’estudiant tingui la percepció que falta molt per a la vida adulta, quan en realitat no hi ha un dia que et gradues a la universitat i ja ets gran perquè t’han donat un diploma: et vas fent gran, que vol dir que et vas fent responsable.

Antoni Bassas, 21.5.2022

E.E. 49 En procés de...

 La darrera cosa que ha generat perplexitat entre la població ha estat que les antigues qualificacions dels resultats acadèmics dels estudiants jovenets hagin iniciat un camí d’eufemismes que, certament, mou a una gran inquietud. Temps enrere, un estudiant "aprovava" o "suspenia" una matèria a l'escola, o, filant més prim, obtenia un suspens, un aprovat, un notable o un excel·lent. Després, un primer eufemisme va substituir aquesta gradació, i es va parlar de "suficient" i "insuficient". Per fi, en un nou grau de dissimulació del gran fracàs escolar que existeix i existirà tal com van les coses –sempre sense cap culpa dels pedagogs– s’ha ordit un nou eufemisme que consisteix a dir que un alumne "ha assolit les competències" en una disciplina determinada, o que es troba "en procés d'assoliment" de la mateixa cosa. Potser que siguem realistes: hi ha escolars, avui, que no assoliran mai cap competència en gairebé res. Són pocs; però és obvi que n’hi ha uns quants, aquells que no fan res de res, que no obren mai un llibre, que són ignorants i estan encantats de ser-ho, o que fins i tot no es presenten a l'aula sempre que els sembla que s'ho passaran més bé en un escenari alternatiu. ¿Hem de dir, d'aquests, que es troben "en procés d'assoliment" de cap cosa? Més aviat es troben en procés de convertir-se en tot el contrari d'un jove preparat per entrar dignament en la vida social, moral, econòmica i intel·lectual del país a què pertanyen.

Jordi Llovet, 21.5.2022

E.E. 48 Dies de setembre

... 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya. Aquell dia que commemorem la rendició dels catalans davant dels invasors borbònics. S'ha dit milers de vegades que som un poble masoquista, que celebrem les derrotes. Potser sí. Potser ens agrada abaixar el cap i ploramiquejar per la nostra desgràcia. Aquests darrers anys la commemoració s’ha significat per unes manifestacions multitudinàries en què cridàvem in-inde-independèn-ci-a. La cridàvem però ella, és clar, no venia. Va haver-hi un moment que ens vam creure que sí, que vindria, vam sentir-ne fins i tot l’oloreta feliç, però els mateixos que ens van induir a creure’ns-ho, els mateixos, ens van fer baixar del burro en un moment. I uns van anar a la presó i uns altres van anar a l’exili. De fet, no hi havia cap raó per creure res, el més calent era a l'aigüera. Europa va fallar. Rússia també. En fi. Ni tan sols van saber, els nostres polítics, arriar la rojigualda, per deixar ni que fos per uns moments la nostra quadribarrada voleiant en solitari. Potser els va fer por tanta solitud. No ho sabrem mai, em temo. El cas és que la força invasora es va venjar d’aquell tímid intent i encara es venja, i els catalans, amb el cap cot, com sempre, tornem a estar tranquils amb aquesta faula de diàleg que tant tranquil·litza tothom. Aquí no passa res. Tornem a la nostra estimada autonomia intervinguda. Treballem i callem, que és la nostra tasca en aquest món...

Narcís Comadira, 11.9.2021

 

E.E. 47

 ​Ferreres, 28.8.2022​

 

E.E. 46

 

Manel Fontdevila, 10.4.2022

E.E. 45 Fer-ne setanta

(Parafrasejant un article de la Sílvia Soler que es titula "Fer-ne seixanta" del 12.2.2022)

... Fer-ne setanta impressiona... perquè com diu una amiga meva: quan nosaltres érem petites, les nostres àvies tenien setanta anys... seria tan fàcil, ara, dir que els anys et donen saviesa i maduresa i que no canviaria res de tot això per un cos jove i sense xacres! Però no seria sincera... sí que m'agradaria tornar-hi (als vint anys) per unes hores i sentir-me lliure, sense càrregues ni responsabilitats i, sobretot, sense angoixa, sense por...

El desassossec ve... del fet de saber que avui, amb els meus setanta anys, sóc la mateixa per dins. A dins meu hi ha l'adolescent confiada i optimista i hi ha, per tant , alguna cosa que no quadra. He canviat, esclar, he après coses, però sóc la mateixa en allò que és troncal i no sento que aquest cos de setanta sigui el meu ni que sigui jo la que contesto "setanta" quan em pregunten l'edat... tots anem posant anys amb resignació i amb  l'alegria d'estar vius, però tots sentim que entre l'interior i l'exterior hi ha alguna cosa que grinyola...

 

E.E. 44 Jugar net i jugar brut

Davant l'espionatge dels estats hi ha una reacció consistent a dir "a mi m'és igual que m'espiïn, perquè jo no tinc res a amagar"... Però és que no es tracta que tinguis o no tinguis res a amagar, sinó que tu no has d'anar provant la teva innocència. Tu tens dret al secret dels teus missatges i que no puguin activar el micro i la càmera del teu mòbil quan vulguin. Regalaràs aquest dret? ¿No t'importa que la teva intimitat sigui coneguda i revelada quan li convingui a l’Estat? En nom de la seguretat, sí, dius? De quina seguretat? ¿Creus que la pulsió autoritària de l’Estat sempre s’aturarà quan arribi a la porta de casa teva? I després hi ha els que diuen "és normal que l'estat espanyol espiï independentistes catalans, perquè són una amenaça per a la integritat d'Espanya". Això és equiparar independentisme amb terrorisme, i això és tractar els rivals polítics com a enemics. I aquesta posició no és democràtica. A part que és molt curta de vista, perquè ¿estàs segur que demà no et tocarà a tu? Però, sobretot, és la resposta de qui admet la derrota: a l’independentisme no se'l pot tractar democràticament perquè a les urnes pot guanyar. Si juga net, l'Estat pot perdre a Catalunya. Per això ha de jugar brut.

Antoni Bassas, 23.4.2022

 

LLIVRE 11: EL SILMARÍL·LION

"... de la benaurança i de la felicitat, poca cosa se'n pot dir mentre dura; com les obres belles i meravelloses, que mentre encara existeixen i poden ser contemplades són la seva pròpia memòria i només quan són en perill o cauen per sempre passen a formar part de la cançó..."

J.R.R. Tolkien

N​ota de l'amanuense: Dedicat a la C.T.  en els 70 i 1 dia.​