dimarts, 28 de juny de 2022

pd 2497 Brètols i burocràcia a Barcelona

 (arafa<d'1any)

L’escultura de Jaume Plensa que hi ha davant el Palau de la Música, Carmela, va aparèixer pintada ara fa una setmana. Algú hi va gargotejar alguna cosa semblant a una firma, en una galta i al clatell del bust... Es tracta de guixar per guixar, com si els autors actuessin víctimes de la seva immaduresa i d’algun horror obsessiu a les parets netes i el respecte pel que és de tothom...
Abans-d'ahir, sis dies després de les guixades sobre la Carmela, operaris de l'Ajuntament de Barcelona van netejar-la. Van trigar una mica, sí. Dissabte 4, una persona va avisar per Twitter a l’Ajuntament, amb foto inclosa. El 010 es va lluir amb la resposta: “Cal sol·licitar aquesta actuació directament al departament de projectes urbans. Tens les dades de contactes en aquest enllaç, gràcies”. I l’enllaç. Que tenim un problema d’educació és evident, però convindria que l'Ajuntament no desanimés els ciutadans cívics amb respostes burocràtiques, allunyades de qualsevol sentit comú, i millorés tant la seva comunicació interna com la rapidesa en la solució. 
Antoni Bassas, 11.12.2021

dilluns, 27 de juny de 2022

pd 2496 Fer l'esforç de NO aprendre català

(arafa<d'1any)
El senyor Meyer...la filla gran li feia d’intèrpret. La nena va trigar un curs a entendre la mar de bé el català i el castellà, a part de l’anglès i de la llengua pròpia, que és l’alemany. Va passar el mateix amb la nena gran de la senyora Zhào, mestressa del basar del poble del costat. Des de sempre és la seva filla gran la que contesta les preguntes sobre on són les coses en perfecte català... Alguns dels pares el primer que van fer va ser aprendre el català i voler que els fills l’aprenguessin. Una d'aquestes mares, la senyora Rafiq, un dia em va dir: “És que després de dos anys vivint aquí és més esforç no aprendre català, que aprendre’l”... Partits polítics que a Catalunya no es mengen un torrat, amb plataformes que tenen menys socis que el club de petanca de Sant Kevin de Vallfosca, estableixen una realitat que no els dona la realitat de les urnes. I vet aquí que una sola família amb un sol fill dictaminarà, gràcies als jutges, com s'han de fer les classes de parvulari en un poble... No és que vulguin més castellà. Saben perfectament que de castellà n'hi ha prou, o els nens sortirien sense parlar-lo i escriure’l. El que volen és que la filla petita de la senyora del basar i el fill petit de la senyora islandesa, així com la senyora Rafiq, no el parlin, el català, amb aquesta naturalitat, gràcia i alegria d’ara.  
Empar Moliner, 11.12.2021

 

diumenge, 26 de juny de 2022

pd 2495 Ramon Muntaner, viure de veres

 (arafa<d'1any)

Quan en Ramon Muntaner sortia a un escenari, ara fa gairebé cinquanta anys, amb els cabells llargs i rinxolats i una guitarra a les mans i començava a cantar “Quan tindré cinquanta anys no vull ser com el pare, cansat i sense fe, renec o riallada”, els qui el sentíem teníem una clara sensació de veritat. Allò que ens estava dient en Ramon Muntaner, encara que fossin paraules de Pere Quart o de Palau i Fabre o d’Espriu, ens ho estava dient ell. I era cert. Tenia el dring de les coses certes, d‘estar dient d’una manera bella i clara el que creus i el que vols. Per això l’admiràvem. Perquè transmetia veritat humana. Perquè en Ramon, quan musicava un poema, un bon poema, triat amb sensibilitat i saviesa, no tan sols li endevinava la música que duia a dins, fins al punt que ja no el pots llegir sense sentir en el fons aquella música. També el feia seu. L’adoptava, com si els poetes haguessin dit amb precisió allò que ell ens volia dir...
... un home lliure, que diu en cada moment allò que vol dir, que calla quan creu que ha de callar, que no està per orgues ni per modes ni per consignes ni per imposicions. Que canta i compon. Que creu en la música i les paraules, sempre, canti o no canti. Encara que les paraules no siguin seves, perquè de fet sí que són seves, les ha fet seves. Un home lliure i conseqüent que s’aboca a la vida, a l'amor, a l'Àngels i als fills, a l'amistat, a la feina. Que fa el que creu que ha de fer... algú que viu de veres. Un desig polític, esclar. No es pot viure de veres si no et deixen. Els homes no poden ser si no són lliures. Però que va també més enllà o més ençà de la política. Que té a veure amb les emocions, amb la creació, amb la veritat. Amb la vida...
Vicenç Villatoro Lamolla, 11.12.2021

dissabte, 25 de juny de 2022

pd 2494 Heroïcitats

(arafa<d'1any)
... inauguració de la gran llibreria internacional Finestres, que neix acompanyada d’una editorial amb el mateix nom, especialitzada en el còmic i la novel·la gràfica en català... Així que tenim l’oferta a punt: variada, moderna, clàssica, per a lectors de tota mena. Però tot aquest esforç –gairebé podríem dir que heroic– no servirà de res si no tenim prou lectors. I de lectors en català només en tindrem si assegurem que la llengua faci molt més que sobreviure. Que sigui la llengua necessària i també la llengua de l’oci. Que els joves trobin el més natural del món llegir en la mateixa llengua amb què aprenen filosofia, fan classes de ioga, miren sèries i fan birres amb els amics. I tot això –o algunes d'aquestes coses– no depèn només de nosaltres, desafortunadament. O sí. Vull dir que encara que estiguem en mans de governs centrals hostils amb el català, la nostra actitud pot fer-hi front, amb una resistència activa i aquesta cansada militància a què ens obliga ser part d'un país sense estat... Ser català és cansat,, però saber-nos imprescindibles per salvar una llengua és emocionant, no em direu que no. I és força més digne que creure que la teva cultura és el centre del món i riure’s de les llengües que no són la teva. Això no sé si és cansat, però és patètic.
Sílvia Soler, 11.12.2021

divendres, 24 de juny de 2022

pd 2493 Casado, l'indigne

 (arafa<d'1any)

...
No és que el PP hagi renunciat a Catalunya, sinó que ha renunciat a la veritat. ...necessita mentir per sobreviure. Ja fa anys que el PP ha donat Catalunya per perduda políticament, perquè comprova que com més mentides digui de nosaltres més vots aconseguirà a Espanya. Els corresponsals estrangers ho entenen tot quan els ensenyes el mapa electoral: la dreta capaç de guanyar a Espanya és irrellevant a Catalunya. No és veritat, doncs, que el PP sigui un gran partit espanyol. Una dada: PP, Vox i Ciutadans sumats tenen el 15% dels escons del Parlament. I ja no els amoïna gaire, han après que amb això en tenen prou per parar un Estatut, perquè allò que no guanyen a les urnes ho guanyen als despatxos (o als jutjats)...
Insistint en la mentida de manera incendiària en un tema inflamable, Casado confirma que és un polític indigne de tenir cap responsabilitat sobre la convivència entre persones. Ara ens toca als catalanoparlants respondre-li de la millor manera: usant i compartint el català amb tothom.
Antoni Bassas, 18.12.2021

dijous, 23 de juny de 2022

pd 2492 Acceptar les "cookies"

 (arafa<d'1any)

... cada dijous vaig a aquest mateix bar de l'Eixample de Barcelona. És un bar d’aquests cuquis que fan cookies... L’atenen tres noies, que ja es veu que han de ser simpàtiques per contracte. Quan entres sempre et diuen un “hola” franc, alegre i musical. Potser mi-do. Com el cucut que cantava dins del bosc de la cançó. Cu-cut!
Cada dijous li demano un tallat a la mateixa noia. Sempre un tallat. I cada cop ella se’m mira perplexa, aclaparada, espantada, diria, i em diu: “No entiendo”. Cada dijous la mateixa noia i la mateixa clienta fan el mateix ritual. Jo repeteixo “Un tallat”, provant de ser molt simpàtica, i ella repeteix que no m’entén, ja no tan simpàtica. Llavors o li dic “Un cortado” o li dic “Un tallat es un cortado” o una companya del fons li tradueix la petició...
Ella potser viu sense saber que existeix el català (no ho descartaria). En tot cas, el que em sorprèn és que la noia aconsegueixi, setmana rere setmana, no fixar aquestes dues paraules... Em sembla molt més difícil i meritori per part seva no recordar i interpretar aquestes dues paraules que no pas recordar-les...
Empar Moliner, 18.12.2021

dimarts, 21 de juny de 2022

pd 2490 ¿Hem de sortir de la "immersió"?

(arafa<d'1any)
Sempre m'ha semblat ridícul que ERC s’omplís la boca “blindant la immersió”. He dit i sostinc que era tan absurd com blindar la porta d'una casa que té un gran esvoranc a la paret. Les dades ara ho confirmen i no és estrany que, destapat l’engany, es qüestioni el model. Però ¿realment és el problema?...
Tant a Catalunya com a Euskadi el procés que fa avançar el castellà i retrocedir la llengua pròpia no el pot aturar, tot sol, el model educatiu, sigui una irreal “immersió”, sigui un majoritari model D. L’únic que podria aturar-lo és que la llengua pròpia fos dominant socialment i desbordés, per tant, el marc minoritzador del “bilingüisme social”. És sempre l'escola la que acaba sent un reflex de la societat, i no al revés. I no nego que l’escola pugui i hagi de millorar la societat. És crucial que ho faci. Però si la societat no li fa costat en els seus reptes, si s'hi gira d'esquena, esperar que els assoleixi és injust i cínic. Als anys 80 bona part dels pares de classe treballadora castellanoparlants van arribar a creure que el català, si no necessari, era fonamental per a la integració i la prosperitat dels seus fills. Ara ja fa temps que no ho creuen: fa temps que veuen i constaten que en el món i les feines a què poden aspirar, el català no serveix de res. Pitjor encara: el perceben com a propi d’unes classes benestants alienes a la seva identitat. I això va creant un clima advers a la “immersió” que només es pot evitar que exploti fent que sigui de cartró pedra. El tema clau aquí no és el model: és el pes que ha de tenir el català en el conjunt de la societat.Si en té prou, no patim que també el tindrà a l'escola, amb “immersió” o sense.
Albert Pla Nualart, 5.12.2021

 

dilluns, 20 de juny de 2022

pd 2489 Benvinguts, Sr. Casado i Sra. Ayuso

 (arafa<d'1any)

Costa molt d’assumir com a normal la distorsió diària, d’arrels seculars, amb què el nacionalisme espanyol mira la realitat lingüística catalana. Com pot ser que persisteixi i es reprodueixi, generació rere generació, aquest profund desconeixement, aquest menyspreu tan gran, no ja al català, sinó a la societat plurilingüe catalana? Com és possible que se segueixi projectant a Espanya la imatge d’una Catalunya que ofega i discrimina el castellà, cosa que està a anys llum de respondre a la més mínima prova factual?...

No es pot dir que no s’hagi intentat trencar aquest prejudici, de totes les maneres possibles, durant dècades i dècades, en dictadura i democràcia, des de les dretes i les esquerres, des del món cultural i educatiu i comunicatiu i polític, rebatre aquesta falsedat tan escandalosa. Quanta pedagogia malaguanyada. La maquinària mediàtica cavernària, incansable i obsessiva, fa més d'un segle que no defalleix a l'hora de sembrar la llavor de la discòrdia lingüística. La seva pluja fina ha calat, creant la ficció d'un món paral·lel de cinema de terror en què mestres amb pell de xai fan servir el català per adoctrinar criatures indefenses, que tornen a les seves llars convertides en independentistes filonazis que odien el castellà davant uns pares horroritzats. Cal reconèixer que tenen una imaginació desbordant, fabulosa. Han construït un enemic imaginari fantàstic que justifica el seu implacable zel justicier.

La ficció (i la mentida) és molt difícil de combatre. Què pot fer la modesta realitat convivencial catalana contra aquest atractiu i monstruós món imaginari? La reacció comprensible de molts és dir “buenu, vale, doncs que s’ho facin!”, o bé refugiar-se en la resistència lingüística personal, o deixar-se caure pel pendent del passotisme claudicant. Sigui com sigui, costa molt la coherència de seguir intentant convèncer-los que viuen en un engany de dimensions colossals... 

Ignasi Aragay, 28.11.2021


diumenge, 19 de juny de 2022

pd2488 Demagògia "inclusiva"

 (arafa<d'1any)

.... Se’m fa difícil acceptar que des dels comuns –una ideologia que sento propera– facin una lectura tan simplista i esbiaixada de la salut del català. Es veu que, de cop i volta, a Educació han descobert “la involució de l'ús del català a les escoles”. Benvinguts, val més tard que mai, però aquest tard –aquest tan tard– només pot irritar i indignar els que patim pel futur de la llengua i, sobretot, els docents que, sentint-se molt sols, han batallat per salvar alguna cosa que no fos un mer decorat de “la immersió” mentre la Generalitat mirava tossudament cap a una altra banda.
I ara arriba (Joan) Mena i no només ho acull com una novetat sinó que en fa responsable el Procés i el que ell anomena “independentisme no inclusiu”. Sr. Mena, el Procés comença el 2012, i a inicis dels 2000 en alguns instituts ja només el professor de català tancat a classe parlava català als alumnes. Qui hi era ho sap i la Generalitat no ho sabia perquè no ho volia saber, perquè s’apuntava a la política que vostè propugna: “Sobretot, no polititzem la llengua!” I aquí polititzar-la vol dir, en llenguatge planer, defensar-la, amb tots els costos que comporta: fer perillar la convivència en comunitats educatives que molt abans del Procés ja tenien entre els docents i les famílies agents hostils a “la immersió”. Es veu que Mena no sap que les llengües –el francès, l'espanyol, l'italià, etc.– només es poden defensar des de la política, des dels governs i les institucions, i des d’un cert grau d'adhesió identitària que no tots els ciutadans d'un país sempre comparteixen... No voler polititzar el català, no fer-lo identitari, mentre l’Estat, amb les bateries carregades de política i d’identitat –d’exaltat nacionalisme–, fa guanyar posicions al castellà a Catalunya és no viure al món real. Si Mena es pensa que fent el català incolor, inodor i insípid –desarrelant-lo de la història i del territori– tots els que li són hostils es posaran a parlar-lo i el faran seu... que s'ho faci mirar... Ignorar l’abecé de la sociolingüística impedeix saber a Mena que aquest bilingüisme que invoca no és un estadi blindat i estable, on tothom viu en harmonia, sinó un procés en què sempre –sempre– una llengua avança mentre l’altra retrocedeix... L'únic que pot aturar el retrocés del català, a les escoles i arreu, és una política lingüística només possible amb un nivell d'autogovern i de consens social que no tenim. I en part no el tenim perquè l’esquerra “inclusiva i no identitària” predica sobre aquest tema una lamentable demagògia.
Albert Pla Nualart, 7.11.2021

dissabte, 18 de juny de 2022

pd 2487 El fil que ens cus

(arafa<d'1any)
(Comentant el llibre Quan s'esborren les paraules de Rafel Nadal)
...l'autor, el número sis d’aquella família nombrosa gironina, se'ns presenta enderiat pel desig –gairebé l’obligació– de preservar la memòria. Tres motius fan que aquesta voluntat s’hagi tornat prioritària: la pèrdua de la veu de la mare, la consciència de la seva pròpia fragilitat i el desig de perdurar en la memòria dels seus néts... “La mort ha agafat forma d'una llista implacable. I jo en formo part”. Quan estava immers en aquest sentiment angoixant, la corda on agafar-se per sortir-ne li va arribar des d'on menys podia esperar. Fent d’avi, l’autor porta els seus nets al cinema a veure Coco. L’argument: després de la mort hi ha una segona vida, que s’allargarà mentre al món real algú recordi les persones traspassades. En Nadal decideix, doncs, dedicar-se en cos i ànima a crear records, a llegar tradicions, a recuperar paraules, a tot allò que faci possible la seva ambició: que un dia llunyà, quan ell ja no hi sigui, “les paraules retrobades els faran pensar en mi i asseuran el meu record a la seva taula”... Recupera paraules, frases fetes,  tradicions (les fogueres de Sant Joan, les catifes de flors, el tió),  menjars (botifarres dolces amb torradetes caramel·litzades), ... un devessall de coneixements que de cap manera s’hauria de perdre... comparteixo amb en Rafel Nadal aquest desig íntim: que puguem seure a la taula dels nostres néts i besnéts quan ja no hi siguem. Si ells ens recorden, nosaltres encara hi serem.
Sílvia Soler, 26.11.2021

 

divendres, 17 de juny de 2022

pd 2486 Poca dreta i massa extrema dreta

(arafa<d'1any)
Un dels problemes d’Espanya és que la seva política té poca dreta i massa extrema dreta. La gravetat d’aquesta mancança explica molts dels seus problemes, que pateix en diversos graus una democràcia que fa fallida. Un govern dels jutges que emula l’executiu i esmena amb sentències allò que la voluntat popular decideix i els seus parlamentaris legislen. Una Constitució exhaurida que va servir per tirar endavant i que ara serveix per fer marxa enrere. Un estat obsolet que lluita contra ell mateix, sotmès als poders fàctics... avui el PP és un partit escorat a l'extrema dreta, de la a de l’economia a la z de la recentralització uninacional, passant pels atàvics negacionismes de memòries democràtiques que arrenquen de la fòbia a condemnar els crims del franquisme... Quan Aznar, l'any 2000, guanya per majoria absoluta, la dreta fa el camí de diluir-se paulatinament en postulats de l'extrema dreta, i el sorgiment de partits com UPyD, Ciutadans i, sobretot, Vox consuma la mort per ofegament del conservadorisme neoliberal. El PP ha perdut vots per tots aquests flancs, que són variacions del mateix tema, i per recuperar-los ha de parlar el seu llenguatge polític i fer identitari el seu llenguatge verbal. La història demostra que a Espanya una dreta convencional no reïx. Això explica en part la dretanització del flanc centrista del PSOE...
A Catalunya, per fortuna, sí que tenim dretes democràtiques, que van lluitar contra el feixisme. Resulta que, vist avui i des d’aquí, aquest independentisme funcional dona a entendre que la via més operativa per alliberar-se de l’estressant pressió de l'extrema dreta no serà reformar una Espanya irreformable, sinó sortir-ne cames ajudeu-me.
Antoni Batista, 27.11.2021

dimecres, 15 de juny de 2022

pd 2485 Ni xenòfob ni catastrofista

 (arafa<d'1any)

Des de fa molts anys la sociolingüística sap que aspirar a aconseguir que la població lligada a un territori utilitzi per igual una llengua petita (anomenada pròpia o vernacla) i una gran llengua mundial sempre acaba igual: de manera lenta però inexorable la gran llengua hi avança i la petita hi retrocedeix. Dit altrament, sap que aquest marc o model –anomenat bilingüisme social– ni és estable ni garanteix cap igualtat sinó que és un procés pel qual la gran llengua es va nativitzant –va substituint la vernacla també com a llengua íntima i personal– i la petita es va minoritzant. I jo afegiria que és, a més, la millor estratègia per aconseguir que aquest procés sigui paït pels parlants de la vernacla, a qui es fa creure –gràcies a l’enorme capacitat de crear opinió de la gran llengua i la relativa lentitud del canvi– que les dues llengües es poden mantenir i es mantenen en igualtat (i fins i tot que la gran retrocedeix). Parlo d'un fet universal, científicament contrastable i mai desmentit. Doncs bé, en aquest petit país, al·ludir a aquest supòsit sociolingüístic i aplicar-lo pertinentment a la relació castellà-català a Catalunya ha fet que, immediatament, des de l’espanyolisme et titllin de xenòfob, i des del catalanisme, de catastrofista...

La primera acusació no sorprèn. Com més violent i autoritari és un projecte polític, més extremista és, també, desqualificant a qui s'hi oposa. ... Qui vol que un estat amb diverses llengües acabi tenint-ne només una, ha de desqualificar radicalment tota anàlisi que ho evidenciï. La segona acusació, en canvi, s’explica per raons més complexes, subtils i reveladores. En concreto tres. 1) L’optimisme tàctic: “Digues que va bé perquè no es desanimin”.... 2) No posar en perill la ja precària convivència lingüística. ...Dir que l’ús del català només pot avançar a Catalunya fent retrocedir l’ús del castellà, tot i ser incontrovertible, genera rebuig en bona part dels catalans castellanopensants... 3) La impotència per posar-hi remei... La por, més que justificada, que Espanya hi vegi un casus belli del qual podríem sortir molt malparats... “No soc partidari del catastrofisme però sí de mirar la realitat cara a cara”...

Albert Pla Nualart, 14.11.2021

pd 2484 Mitjans de juny II

 (arafaunany)

(continuació)...
Diuen els savis que les llengües també es moren. I jo veig que la meva llengua comença a presentar símptomes d'aquesta llei universal que és la de la mort de tot allò que és viu. Jo em moriré aviat, perquè, com diuen, és llei de vida... Què diu, que la llengua catalana també s'està morint? Doncs sí. Jo em moriré aviat perquè m’estic fent vell i la llengua catalana presenta molts indicis d'una mort propera. Contra la meva mort, contra la nostra mort individual, no s'hi pot lluitar. Contra la mort de la llengua sí que s'hi pot fer alguna cosa. Els polítics hi poden fer alguna cosa. I espero que la facin... I és que el nostre país és la nostra llengua. Catalunya sense el català no és res. Perdre la llengua és perdre la història i la cultura. Perdre la llengua és perdre la nostra visió específica de la realitat. I la llengua catalana cada dia és més plena de calcs del castellà... Ja ningú no fot un clau, tothom fot un "polvo". Ja cap mascle té cigala, tots tenen "polla". Ja cap noi no se la pela, tots es fan "palles"(i perdonin la grolleria)... Escoltar els joves és una tortura, això els pocs que encara parlen català. I diuen "porfa" i "finde", en comptes de dir sisplau o cap de setmana. I escoltar això que en diuen els mitjans, encara és molt més inquietant. Parlen una llengua insegura, fluctuant, amb dialectalismes i fonètiques locals. No, no estic en contra dels dialectes, però al seu lloc. Una ràdio pública hauria de parlar un català estàndard potent, perquè té una missió educativa. Tots vivim capbussats en una traducció perpètua del castellà. I, a més, a la ràdio i a la TV aprofiten qualsevol ocasió per parlar en castellà. Si han d’entrevistar un especialista d’alguna cosa, no sé el per què, sempre és castellà. I als locutors els encanta parlar castellà… 
Mitjans de juny. Fa calor. Aflueixen els records de la vida i batega l'anunci de la mort. La mort de tot. I la de la llengua.
Narcís Comadira, 19.6.2021

dimarts, 14 de juny de 2022

pd 2483 Mitjans de juny I

(arafaunany)
Per a mi... Era el mes de les cireres, els abricocs, les petites peres de Sant Joan, una mica resistents a la mossegada. Era el mes de les revetlles, dels focs, els petards i els coets. Les piules, les pedres fogueres i les martiniques. I les cebes. Un mes meravellós. Estiu sense ser-ho ben bé. Plenitud sense cap indici de putrefacció. Mes d'aquella sardana de Garreta que ens anunciava per ben aviat Sant Feliu de Guíxols. Juny, una sardana que jo he vist sempre més rural que no pas marinera, més de blat madur que de xarxa calada. Potser m'equivoco. En tot cas, una sardana feliç. Una sardana que, per a mi, és el símbol d’un estiu llarg i calmós.
La vida és molt breu. Totes les coses passen molt de pressa i les emocions de nen es queden gravades a la nostra ànima i la condicionen per sempre. La banyen de nostàlgia per tot allò d’aquell passat. Coses que sense aquelles emocions serien absolutament irrellevants. Tots tenim el nostre arsenal de records, d’emocions antigues que es resisteixen a morir. I es moriran, esclar, com es moren totes les coses. Descobrir per primera vegada unes maduixes silvestres en un clap de maduixeres vora un rierol pot causar una emoció tan gran en un nen que mai més l'oblidarà. I ara encara, cada vegada que mossego una maduixa silvestre, torno a la infantesa perduda i a aquella emoció fundacional. Però tot es mor. Es moren els amics i els dies feliços. Els records i les emocions... (continuarà)
Narcís Comadira, 19.6.2021

diumenge, 12 de juny de 2022

pd 2482 Aquesta nit quan sortiu

(arafa<d'1any)
Que vagin soles a agafar l'autobús o a l'institut? Potser no? Que no vagin caminant, com solien fer fins ara, al parc? Em veig dient allò que em deia la mare i em veig pensant com ella en les penes de presó a què condemnaria els violadors...Recordo la sensació que teníem quan ens ho deien: “Quins vells, que pesats”. I dèiem que sí, que sí, però després esclar que parlàvem amb desconeguts, perquè d'això es tractava, i esclar que fèiem autoestop, perquè no hi havia autobusos ni ens venien a buscar com ara. No m'agrada haver de dir que hi ha perill, que s’ha d’esquivar, perquè el que voldria és que no haguéssim de patir pels violadors... Però, amb més por que ahir, penso que nois i noies que avui sortireu de nit a divertir-vos com us toca, heu de fer un pacte entre vosaltres, mentrestant. Ho sento, no ho voldria dir. Però no deixeu cap noia sola. Acompanyeu-vos, espereu-vos junts fins que us vinguin a buscar. Acompanyeu-vos fins i tot al lavabo, prometeu-vos-ho al principi de la nit i compliu passi el que passi. No us refieu de qui us promet alcohol o droga o festes il·legals. Aviseu de qualsevol pla canviat, si coneixeu gent nova feu-vos-hi fotos. Lamento fer aquests advertiments...  
Empar Moliner, 6.11.2021

dissabte, 11 de juny de 2022

pd 2481 " quan som joves matem tot el que hem heretat"

(arafa<d'1any)

Fa temor tornar-la a versionar, però jo ja ho vaig fer amb tots els clàssics catalans.

- Gran disc, del Virolai a La santa espina.

Això ho has de fer quan ets gran. Jo cantava les caramelles al poble de la Gornal amb el senyor rector que ens feia doctrina. De jove, La santa espina et produïa una certa caspa, i quan som joves matem tot el que hem heretat. Però recordo un viatge amb la Montserrat Roig a un monestir ortodox en què ens van rebre amb un cant i nosaltres havíem de correspondre amb un altre cant, i jo pensava: "Jo no puc cantar Con flores a María" i em va venir al cap el Virolai. ¿Tu saps l’emoció que és que em poso a recordar-lo i em va sortir de dalt a baix? La Montserrat Roig plorava i a mi mateixa em va commoure i remoure. Rosó és l’'O sole mio, és el Sole mio dels italians. Són cançons líriques extraordinàries que s’instal·len al cor per sempre... mai he estat a dalt de tot però tampoc a baix de tot. I també penso que cada vegada he intentat fer les coses una miqueta millor. He sentit la necessitat de fer-les cada vegada millor. Tinc molt agraïment, em sento molt privilegiada...

- Tu has conservat sempre un racó espiritual. Fins i tot, en algun moment volies ser monja.

— Qui no volia ser tot allò, en aquella època? Amb tots aquells llibres que llegíem de Fray Escoba. Però sí, em sento una persona espiritual, soc de religió catòlica i m’agrada la litúrgia; m’encanta.

Marina Rossell entrevistada per Antoni Bassas, 30.10.2021

divendres, 10 de juny de 2022

pd 2480 Obeïu els científics

 (arafa<d'1any)

Tothom que hagi estat president d’una escala de veïns sap fins a quin punt la democràcia directa és carregosa i ineficaç. Estem obligats a escoltar-nos i ser corresponsables; però quan les decisions que corresponen a l’administració es traslladen als administrats, els processos s’alenteixen o fins i tot s’aturen. El nostre país és tan horitzontal, i hi ha tanta gent amb un besavi àcrata, que governar-lo a cop de decret és gairebé impossible, cosa que té avantatges i també inconvenients. Per exemple, som a la cua d'Europa en energies renovables perquè cada molí de vent i cada placa solar s'ha de pactar amb aquest eufemisme anomenat “el territori”, que de vegades té molt de sentit col·lectiu però de vegades és molt egoista o té un sentit peculiar del que és la protecció de l'entorn... el conservacionisme té una part d’immobilisme desconfiat, i de defensa de la intangibilitat dels espais naturals, entesos com a patrimoni visual, i no com a còmplices de l’esforç de la societat per autobastir-se d'energia neta.

He d'admetre que no comparteixo el disgust que provoca a molta gent la presència d’infraestructures energètiques en el medi natural, sobretot si serveixen un bon fi... la crisi climàtica no admet matisos ni vacil·lacions, i ens interpel·la com a societat i com a generació. Podem malfiar-nos dels polítics, podem ser escèptics amb els economistes. Però en una emergència ambiental com la que vivim, estem obligats a fer cas als científics. Són ells, ara, els nostres generals.

Toni Soler,31.10.2021

dijous, 9 de juny de 2022

pd 2479 Llàstima que escrivim en català

 (arafa1any)

Espanya es veu així a si mateixa: monàrquica, castellana i catòlica, com a l'època de Ferran VII... en la tradició castellana es barregen armes, lletres i lleis... No he entès mai com és que tants autors castellans menyspreen les obres escrites en català, una llengua que ha tingut moltes menys oportunitats que la seva. No em cap al cap que aquests escriptors ataquin el català amb fal·làcies que farien enrojolar una criatura. Per exemple, la fal·làcia de la quantitat...la fal·làcia de la igualtat...Quan aquests escriptors se serveixen d’aquestes fal·làcies, utilitzen les lletres a tall d’armes, només que amb un patriotisme barroer. No em refereixo pas a escriptors de tercera fila. Entre els autors més coneguts en castellà no són estranyes les bajanades sobre el català...
Un dels escriptors que ha regalat més declaracions contra el català ha estat Mario Vargas Llosa. No seria just atribuir aquesta posició a la vellesa, ja que la cosa ve de lluny...Després de lloar Tirant lo Blanc, Vargas Llosa afegia una postil·la sinistra sobre l’autor: “Lástima que escribiera en catalán”. No sembla una frase agressiva, però implica la determinació de posar fi al que considera una anormalitat. Perquè es tracta d'això, finalment. Escriure en castellà és normal, mentre que escriure en català és caprici, ximpleria, ganes de molestar i nacionalisme d’espardenya. El castellà, que té de tot, encara en vol més; al català, que ha perdut tant, sempre n’hi sobra. Ells disposen de centenars de milions de parlants, d’exèrcits sencers, de tribunals d'última instància, de premis Nobel, de manuals d'instruccions de rentadores, i encara es queixen. S’esquincen les vestidures perquè no parlem bé la seva llengua, però no semblen gaire apesarats perquè la seva silenciï la nostra...  
Vicenç Pagès Jordà, 5.6.2021

dimecres, 8 de juny de 2022

pd 2478 L'aberració de completar la 'Desena simfonia' de Beethoven

 (arafa<d'1any)

El prestigi de la ciència —responsable, juntament amb la tècnica, del que anomenem progrés— ha fet que moltes disciplines que li són del tot estranyes hi hagin recorregut o se n'hagin impregnat... com si la ciència pogués explicar alguna cosa de l'essència musical.
La música no té res a veure amb la ciència; ni tan sols té res a veure amb la partitura corresponent. Ho té tot a veure amb el so que ens arriba a les oïdes, que ens agrada o ens desagrada, que ens eleva o ens deixa indiferents. Ve a ser com la religió: cap ciència l’explicarà mai, perquè sempre serà un misteri qui va ser responsable, abans del Big Bang, de la creació de la realitat, la matèria i l'energia. Per molt que la ciència hagi arrabassat molt de terreny a la religió, la fe i l’existència de Déu, o la seva no existència, sempre serán una pura hipòtesi....
... sembla que la gent ja no es refia de la intel·ligència natural —que ha donat molt bons resultats en tots els camps menys en el de la perfecció de la humanitat—, i que acabarem delegant-ho tot als algoritmes i a la dita intel·ligència artificial. Tanmateix, la creació d'un home —en el camp de les arts i de les lletres— sempre serà una activitat que agafa forma d'acord amb la seva capacitat intel·lectual i, pel que fa a la música, de la seva “visió interior” d'un univers sonor. Quan Beethoven ja no hi sentia li van preguntar com s’ho feia per compondre. Va respondre: ja no sento la música, però ara la veig...
Jordi Llovet, 23.10.2021

dilluns, 6 de juny de 2022

pd 2477 Identificat el primer escriptor en català: el sotsdiaca Ramon

 (arafa<d'1any)


El Memorial de greuges de Guitard Isarn és un pergamí escrit l'any 1105, fa 10 centímetres d'alçada i 52 de llargada, i és una relació de totes les infraccions, faltes i ofenses que el vassall Guillem Arnall havia comès contra el senyor de Caboet, Guitard Isarn, la seva esposa i els seus drets. Es considera el primer text llarg escrit en català pràcticament en la seva totalitat... l'autor...el sotsdiaca Ramon, un home culte i molt bon cal·lígraf...
Algunes tesis afirmen que les primeres paraules escrites en català apareixen per ignorància dels escrivents, que no dominaven prou bé el llatí, o perquè en certs territoris, com és el cas dels Pirineus, la romanització era menor. Alturo en discrepa: "Tradicionalment es creia que els escrivans feien servir mots en català perquè no coneixien prou la llengua llatina, però això no és veritat, la llengua té diversos registres i els escrivans es van començar a habituar a escriure en català perquè els textos fossin més comprensibles per als seus oients". Segons Alturo, els primers mots en català es van començar a utilitzar esporàdicament a partir del segle IX en alguns textos i, a partir del segle XI, ja van aparèixer frases senceres en català...
Sílvia Marimon Molas, 16.10.2021

diumenge, 5 de juny de 2022

pd 2476 Pentecosta

 (arafa1any)

“De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors, se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cadascun d'ells. Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar diverses llengües, tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se”. St. Lluc, Fets dels Apòstols.

Sempre m'ha impressionat que l'Esperit Sant tingués una irrupció tan lingüística, per dir-ho d'alguna manera. Que tothom, parlés en la llengua que parlés, fos comprès per tothom. Això és el que ens caldria ara, ben segur, que vivim encara sota la maledicció de Babel. Això és el que ens caldria als catalans. Parlaríem tots en català i tothom ens entendria. Però el do de llengües s'ha evaporat i tothom parla com pot i tothom entén el que li convé...
S'acaba el mes de maig, els arbres llueixen els seus vestits tots nous, la ginesta ja punteja de groc de cadmi marges i talussos. Maduren al sotabosc les maduixes boscanes, les cireres als cirerers, els abricocs entre les fulles sorpreses de l’abricoquer. D'aquí quatre dies serà Corpus i el juny ens portarà totes les seves meravelles, tots els seus senyals visibles i sensibles...
Narcís Comadira, 22.5.2021

dissabte, 4 de juny de 2022

pd 2475 Matins triomfants

(arafa<d'1any)
Cada any, quan s’acaba l'estiu, dedico unes quantes estones a fer l’àlbum de fotos de l'any. Ho faig al mes d’octubre perquè encara tinc les vacances recents i recordo els llocs dels pobles on hem estat i els monuments que hem visitat... La majoria de les fotos m’evoquen un moment viscut: si estàvem cansats, si acabàvem de riure d’alguna broma, si teníem gana, si algú havia fet una confidència inesperada. Com diu Cesare Pavese: “No es recorden els dies, es recorden els moments”...Guardant les fotos dels dies de vacances familiars, miro els rostres dels fills i els nebots, que estan contents de poder passar uns dies junts. I els seus somriures em porten al cap una altra frase que, durant anys, vaig dur escrita a la carpeta dels meus apunts: “Quan s’és jove, es tenen matins triomfants”. És exactament això: a les fotos de grup tots somriem i fem cara d'estar bé, però els seus ulls tenen una llum que els nostres no tenen...
Els ho estem posant molt difícil (als joves) perquè tinguin matins triomfants. I, tanmateix, la joventut és poderosa i en els somriures hi veig les ganes de viure. I, com deia Dalí: “El que no m’agrada de la joventut actual és que jo ja no hi pertanyo”.
Sílvia Soler,16.10.2021

divendres, 3 de juny de 2022

pd 2474 La patata salva Europa de la fam

 (arafamoltsanys)

La tenacitat del rei de Prússia Frederic II el Gran, gran defensor de la patata, va salvar Europa del que hauria estat el pitjor període de fam del segle XVIII. Durant els 23 anys del seu regnat, va fer grans esforços per implantar primer, i difondre després, el cultiu de la patata. El tubercle, descobert pels espanyols entre els inques d'Amèrica, es va introduir a Espanya el segle XVI, per arribar després a Itàlia i a Borgonya. El francès Parmentier la va donar a conèixer a Alemanya a finals del segle XVIII, fent-ne una gran tasca de difusió. Però van ser les grans guerres europees dels segles XVII i XVIII les que n'imposarien, definitivament, el cultiu útil.
J. Soler/T. Strubell, 19.2.1997

dijous, 2 de juny de 2022

pd 2473 Qui va morir el dia que vas néixer?

(arafa<d'1any)
La persistència sempre té sentit, fins i tot quan sembla que tot està perdut. Si entenem que hi ha un nosaltres i que nosaltres som tots, la frase anterior agafa un sentit ple: el de la continuïtat col·lectiva. D'un dia per l'altre algú ja no hi és, però la vida segueix, com el riu d’Heràclit. L'aigua no deixa de baixar, sempre la mateixa i sempre diferent. Sumats, persistim. L'endemà d'una tempesta surt el sol. Algú mor i algú neix. Sempre m'ha encuriosit saber qui va morir quan jo vaig néixer. Us ho heu preguntat mai?... Seguim, ens passem un relleu intangible. Quan sembla que tot s'acaba, alguna cosa torna a començar. És el cicle etern de la vida. Després dels finals venen els principis, a cada hivern li segueix una primavera...
Ignasi Aragay, 10.10.2021

 

dimecres, 1 de juny de 2022

pd 2472 Hi ha por dels "media" davant la sardana?

 (arafamoltsanys)

Des de principi de segle la sardana va fer una cursa molt ràpida i no va parar d’estendre’s i popularitzar-se fins que va venir la guerra del 1936. A la postguerra el règim d’ocupació va “tolerar” la sardana, però reduïda a uns mínims d’anar morint i alhora va desmuntar el sardanisme com a activitat situada en un dels primers llocs de la llista negra. Un honor, al capdavall, per al sardanisme organitzat, però un perjudici indubtable per a la sardana. Som lluny d’aquesta història, és ben cert, […] però el buit que li ha estat creat entorn aquests anys, d’una manera inconscient de vegades, però més aviat d’una manera deliberada, obliga, en aquests moments, em sembla, a un petit toc d'atenció, entorn del qual fóra bo que s’obrís un debat clarificador. Perquè som en una hora delicada per a la catalanitat en què, menys que mai, la confusió i aquella dissimulació pròpies de l'època anterior, no sols no ens fan cap falta sinó que ens duen, a poc a poc, a perdre el sentit dels mots i amb ells a anar-se’ns més que no sembla qualsevol afirmació de la nostra identitat... M’hi ha fet pensar l’estudiada por dels “media” davant la sardana, un element constitutiu de la nostra personalitat col·lectiva que no sols no ha estat encara “reivindicat”, com ho han estat d’altres “mites”, sinó que és obvi que pateix d'una injustificable marginació...¿Qui es podia pensar que arribaríem al “ai uix!” vergonyant d’avui, i a barrar el pas a la difusió, al coneixement i a l'ocupació del lloc que correspon a la sardana des dels mitjans de comunicació que assenyalen més el nostre fet diferencial i la nostra comunitat de poble? Hem de preguntar-nos quin és l’origen d’aquest problema, d'aquesta flagrant anomalia. La sardana, com deia Josep Pla, si té alguna virtut -que en té moltes, com han dit poetes, polítics, pensadors, músics, artistes i gent de tota mena-, és la virtut d’ésser un fet normal...
Joan Triadú, 20.8.1985