(arafa...)
... L’existència de presos i exiliats és una llosa que pesa i pesarà. En
primer lloc als que ho pateixen en pròpia pell, tot i la fortalesa
mostrada aquesta setmana. I en segon lloc a l'Estat i a
l'independentisme. Ja s'ha demostrat que impedeix fer pròpiament
política: es fa retòrica grandiloqüent... tenim un Torra que es nega -i li neguen: des de la presó, els partits,
Waterloo i la societat civil- capacitat de maniobra. És un govern
tenallat, simbòlic. Tot són principis... el PSOE, només li caldrà fer cirurgia plàstica per apedaçar una
Catalunya submisa, amb una Generalitat domesticada, una TV3 ofegada, uns
Mossos sota control de l’Estat i sobretot una escola intervinguda (això
és el més difícil i, per tant, on més s’esforçaran)... Sánchez es presenta com el moderat entre dos radicalismes: el d'uns
conservadors ideològicament desfermats i el d’uns independentistes que
no afluixen. A Europa segur que li compren aquesta còmoda idea de moderació. Ja
veurem, però, si l’hi compren els espanyols... L’independentisme,
emocionalment tocat i estratègicament desorientat, es nega cap sortida
pragmàtica, amb la qual cosa, més enllà dels convençuts -que segueixen
sent molts, com s'ha vist a la manifestació-, malmet la seva imatge a
l'exterior i la seva credibilitat a casa. La gent està molt despistada...
Ignasi Aragay
