La millor festa major de cadascú és la seva. Aquella de la sortida de
l’adolescència, quan tastes els primers brins de llibertat i de dubte,
els primers petons i marejos. Després, amb els anys, tot agafa la
consistència del record i la nostàlgia, de la dolça i mimètica
repetició. En el meu imaginari la festa major ideal és muntanyenca,
acordiònica... Dels calaixos surten vestits de mudar, camises planxades i pantalons
sense estrips. Per unes hores ens sentirem un poc ridículs i cofois, què
coi. Ai, la festa!, martiri per als tímids i prudents... (la Montse i l'Àngela, la Maria i la Carme) es desviuen pels detalls.
Sense elles res no seria el mateix. No és un elogi masclista ni cursi:
és la pura realitat. Les festes majors tenen ànima de dona sensual,
encisera i burleta. Festa es declina en femení: els homes som comparses voyeurs, incòmodes quan toca fer volar la imaginació, deixar que el cor s'eixampli...
Quan cau la nit, neix la passió. Vells i mainada per fi dormen. Ara va
de bo. Els músics afinen, els gots s’omplen i es buiden amb deler
inusitat... Els homes grans i joves van
embalats, però són les noies, altives i segures, les que porten el ritme
i decideixen. Com si fos una coreografia assajada, s’aniran aparellant
en un atzar estudiat, entre elles i amb ells. No tothom en sortirà ben
servit. La vida no és justa ni raonable, és dolor i passió, desfici i
voluntat. I que hi hagi sort, amigues i amics. Que avui és festa, la
millor festa major!
Ignasi Aragay, 14.8.2022
L'amanuense el dedica especialment a la M.A.B.B.
