Sense saber-ho, sovint vivim en la Setmana Santa... A mi em surt més d’una vegada, amb ironia, el "Déu meu, Déu
meu, per què m'heu abandonat", que en l’arameu originari de Jesús sona
encara amb més força dramàtica: "Elí, Elí, ¿lemà sabactaní?" El crit més amarg de la vida d'aquell il·luminat revolucionari.
El cas és que sí, Déu ens ha abandonat, mort a mans de Nietzsche, un
dels tres grans mestres de la sospita al costat de Marx (política i
economia) i Freud (sexe i família). Déu és el gran absent, sense la
caiguda del qual no s’entén la modernitat. Cosa que no treu que des de
la seva negació segueixi tenint una potència sorprenent: la fam
d'espiritualitat -de misteri i eternitat, de sentit pregon- no s'esfuma
així com així... Tan sorprenent com l’avenç imparable de les nostres
societats aculturades, amb els antics referents diluïts en una voràgine
comunicativa: d’aquí la força dels nous i invisibles déus algorítmics
que cada cop governen més les nostres vides... La tecnologia com a
creença i crossa sincrètica. Les xarxes socials com el lloc de la
pregària laica diària. Divertim-nos fins a morir... La nostra existència s'ha desdoblat en pantalles, que ja formen part de la nostra vida natural.
Podent viure més d'una vida, qui hi renunciarà? La mort ens arribarà
igualment, però ens agafarà prou distrets, desdoblats, obnubilats.
Racionalment, sabem que la mort és necessària per donar pas a nova vida:
aquest també és el significat de la Setmana Santa, tot i que per a
tanta gent ja no té cap sentit més enllà del folklore de les palmes i
els palmons i, sobretot, de la mona de xocolata, un regal que ens
tornava a la vida després de l’abstinència. Fa temps que no hi ha
abstinència: només consum. La mort és trista, és un final, però no és
pròpiament un problema: el fet rellevant és la vida, sobretot quina
vida.
Quina vida? Tornem a estar al caire del precipici: crisi climàtica,
guerra, amenaça nuclear, democràcies en perill, desigualtats globals,
joventut amb un futur en entredit, revolució genètica i de la
intel·ligència artificial... Tantes vegades la Humanitat s’ha sentit en
aquests tràngols. Ara de nou. Tornem a ser a les portes de l'infern.
Tornem a una Setmana Santa amb herois que s'ofereixen com a sacrifici
(Ucraïna) per salvar la vida que val la pena...
Ignasi Aragay, 9.4.2023
