"UN BEL MORIR..."
Maria Aurèlia Campmany
"Un bel morir tutta una vita onora"
...
Durant aquests anys que ens separen de la seva mort, he sentit molt sovint repetir en el meu entorn, referint-se a l'assassinat del president màrtir, aquesta bella frase que sona tan bé, car les paraules són italianes i a més fàcils d'entendre. Penso que és injust atribuir aquesta frase a la mort de Lluís Companys... Penso que ja seria hora que deixéssim de parlar de la seva mort per parlar, amb rigor, de la seva vida. I ho dic perquè, precisament, la seva mort no s'hauria produït si ell no hagués encaminat tota la seva vida a la possibilitat d'aquesta mena de mort.
La nostra gent, i em refereixo a la nostra gent més sensata, no va ser mai prou justa amb la figura política de Lluís Companys... Companys va fer-se políticament a la ciutat de Barcelona sota la influència d'homes com Francesc Layret, amb una especial sensibilitat per tot el que es tractés de defensa de la classe treballadora, i és a través d'aquesta consciència respecte a la injustícia social que va elaborar el que podria dir el seu nacionalisme.
Recordo d'un temps molt llunyà,... que vaig descobrir el ressentiment que produïa la personalitat política de Lluís Companys. Acabàvem de saber, o algú ho acabava de notificar, que Companys havia mort afusellat a Montjuïc, precisament per la seva categoria de català, de catalanista, de defensor de la nacionalitat catalana. Una persona amb autoritat va dir amb sorpresa: "Catalanista? Però si no ho era en Companys, de catalanista." Amb la fuga endavant, pròpia de la gent tímida, vaig arreplegar forces i vaig dir amb tot el respecte: "Com que vostès, els catalanistes oficials, eren tots a Burgos, algú s'havia de quedar aquí per defensar Catalunya".
