dimarts, 14 d’abril de 2020

pd 1799 La Fura i la ferida del llaç groc

(arafa...)
L’estat espanyol, encara que no ho sembli, se sent en una situació d’extrema fragilitat. Sap que disposa de la força, però no està segur que tingui la raó. El llaç groc burxa, precisament, en aquesta ferida. Per això, desperta reaccions tan extemporànies com la que vau patir La Fura dels Baus, a Madrid... Podem parlar de què diuen aquests fets de La Fura dels Baus, de qui us ha vist i qui us veu, d’on han quedat la llibertat i la transgressió que han acompanyat el vostre talent excepcional durant tots aquests anys... però encara és més desolador veure​ ​la intransigència d’una societat que ha vist i escoltat tot tipus de reivindicacions, pancartes i manifestos a dalt d’un escenari i ara no tolera que seixanta-vuit persones no portin llaços grocs i dues sí.
El llaç els incomoda perquè els posa davant del mirall i no s’acaben d’agradar. Prefereixen una estelada que un llaç. Perquè el llaç parla d’ells. De si han tingut la reacció més democràtica possible a la demanda sostinguda i majoritària de milions de catalans. Saben que no ho estan fent del tot bé, però hi ha un valor suprem a preservar. Per celebrar un referèndum, no es poden violentar les lleis. Per la unitat d’Espanya, sí. Per això, volen erradicar el llaç groc de la seva vista. És desolador​... que​ us facin genuflexionar –també a La Fura– si voleu continuar treballant a Madrid. Per dos tristos llaços.
Albert Om