(arafa...)
L’estat espanyol, encara que no ho sembli, se sent en una situació
d’extrema fragilitat. Sap que disposa de la força, però no està segur
que tingui la raó. El llaç groc burxa, precisament, en aquesta ferida.
Per això, desperta reaccions tan extemporànies com la que vau patir La
Fura dels Baus, a Madrid... Podem parlar de què diuen aquests fets de
La Fura dels Baus, de qui us ha vist i qui us veu, d’on han quedat la
llibertat i la transgressió que han acompanyat el vostre talent
excepcional durant tots aquests anys... però encara és més desolador veure la intransigència d’una societat que ha vist i escoltat
tot tipus de reivindicacions, pancartes i manifestos a dalt d’un
escenari i ara no tolera que seixanta-vuit persones no portin llaços
grocs i dues sí.
El llaç els incomoda
perquè els posa davant del mirall i no s’acaben d’agradar. Prefereixen
una estelada que un llaç. Perquè el llaç parla d’ells. De si han tingut
la reacció més democràtica possible a la demanda sostinguda i
majoritària de milions de catalans. Saben que no ho estan fent del tot
bé, però hi ha un valor suprem a preservar. Per celebrar un referèndum,
no es poden violentar les lleis. Per la unitat d’Espanya, sí. Per això,
volen erradicar el llaç groc de la seva vista. És desolador... que us facin genuflexionar –també a La Fura– si voleu continuar
treballant a Madrid. Per dos tristos llaços.
Albert Om