pd 1977 5+1+1 (1ª part)

 (arafa...)

... Raó d'estat i paraula d'alta judicatura pescada entre passadissos suprems: això és l'Estat, que no trontollarà, hi haurà sentència, es complirà i no passarà res de res...  no deixa de ser paradoxal que l'única sentència disponible –per ara– sigui unilateral i sense judici: remet al ‘càstig’ sever que ha recaigut sobre aquells que van comandar, dissenyar i planificar la virulenta i fracassada repressió del primer dia d'octubre. Zero investigació, total absolució i, de propina i per si no quedava del tot clar, tots han estat ascendits, condecorats o premiats. Capten el missatge salvatge? Que res canviarà... La banal rutina de la impunitat l’hauríem de recordar cada dia contra aquesta tecnologia de l’oblit, la més vella de les tècniques del poder, que pretén esborrar l’1-O del mapa de la memòria. Endebades, sobra dir-ho.

Alterar el relat quan la realitat no els quadra és un clàssic de tota deriva autoritària i per això també s’esforcen en no haver de recordar gaire que el 80% de la societat catalana està en contra dels empresonaments de mig Govern i que el 75% continua estant tossudament a favor d'un referèndum democràtic... 

(continuarà...)

David Fernàndez

pd 1976 Catalunya, estrangera

 

(arafa...)

 Un fet que fa pensar que el procés cap a la independència de Catalunya és irreversible és que bona part de l’opinió pública espanyola (o si més no de la publicada) ja tracta Catalunya com a estrangera respecte a Espanya. No tan sols en temes polítics, sinó en aquells temes emocionals en què es fa més evident què considera una comunitat com a propi i què com a aliè o estranger. L'esport és un d'aquests mons emocionals. I es pot veure com l'opinió publicada espanyola tracta els èxits esportius catalans amb una fingida indiferència o amb una agra rancúnia, mentre tota la comunitat exalta el que considera èxits propis... El mateix ha passat amb els indicadors de creixement econòmic i de participació en el PIB: hi havia un indissimulat desig que baixés el de Catalunya. També en aquest cas, una estat s’alegra del progrés econòmic de totes les seves parts, i només desacredita el progrés de qui considera estranger i fins i tot rival. Per a bona part de l'opinió publicada, Catalunya no forma part d'Espanya. En tot cas, és propietat d’Espanya. I aquesta distinció –ser-ne part o ser-ne propietat– és la que marca una actitud colonial, preludi històricament de les independències.   

Vicenç Villatoro

pd 1975 Votar decència

 (arafa...)

Veig el mapa polític català com una sèrie de capes concèntriques. En el nucli hi ha el bloc independentista, amb ERC, JxCat i la CUP (o el Front Republicà). Més o menys la meitat de la població, amb una tendència natural al creixement que s’està veient alentida per una suma d'errors i deficiències ... En una segona capa hi ha el bloc autodeterminista, que seria la suma dels anteriors i els comuns; una majoria qualificada que té com a punt comú l'autodeterminació i que debat opcions que van de la independència a l’Espanya confederal. I hi ha una tercera capa, que és la majoria absolutíssima del país, que jo anomeno el bloc de la decència i inclou també el PSC ... que no està d'acord amb la repressió, ni amb l’empresonament dels líders de l’1 d'Octubre, i que vol que s'obri un diàleg sincer i ambiciós sobre el futur polític de Catalunya.

Fora d'aquesta gran majoria hi ha el trio que assumeix o empara la ultradreta -Ciutadans, PP i Vox-, que a Espanya aspira a la majoria, i per fer-ho ha sacrificat tota aspiració a la centralitat catalana. És el trio de l’insult, de la mentida sistemàtica, de la mala educació, del conservadorisme ranci i de l'amenaça permanent cap a les institucions, la llengua i, en general, el caràcter distintiu de la nació catalana. A més, i a través del blanqueig de Vox, aquests partits són la porta d'entrada dels elements més nocius de l'extrema dreta -el nacionalisme, la xenofòbia, el masclisme, l’autoritarisme, etc.-. La primera obligació que tenim com a catalans és arraconar aquesta hidra de tres caps i impedir la seva influència tòxica en la vida política del país.

Toni Soler

pd 1974 La transmissió del saber i les TIC

(arafa...)

... l'esquema de l’anomenada classe magistral. Quan hi ha algú que en sap molt d’una cosa i uns quants que en saben molt poc, escoltar en silenci i intentar entendre el que explica el que en sap és l’estratègia més efectiva per transmetre aquell saber. Les interrupcions i preguntes dels que no en saben -justament perquè no en saben- solen ser impertinents: dispersen, emboliquen, fan perdre el temps. Acabada l’explicació, ja en comencen a saber prou per fer preguntes interessants.

El desprestigi de les classes magistrals -de tot el que demana temps, silenci i concentració- no només és una tràgica realitat en el món educatiu... en qualsevol disciplina, hi ha uns pocs que en saben molt i uns molts que en saben poc i que del fet d'escoltar -amb temps, silenci i concentració- els pocs que en saben molt en depèn que el saber es transmeti. I no parlo només d’escoltar-los en viu i en directe. Parlo, sobretot, de llegir el que escriuen. Perquè això és exactament llegir un llibre o un article científic: deixar que algú s’expliqui llargament mentre l’escoltem amb la màxima atenció...

I el problema és que el que ens fa humans és la cultura, és a dir, una acumulació endreçada dels sabers de les generacions que ens han precedit. Sense aquesta cultura, som només animals salvatges. Una cultura que, sent com és l'esforç de moltes vides, necessita especialistes: persones que en saben molt de poc. Però també bons mestres i pedagogs que ensenyin a distingir el que és valuós de la xarlataneria. Cal, en definitiva, que els que en saben ensenyin als que no en saben sense haver de competir per guanyar la seva atenció entre milers de missatges alternatius.

Albert Pla Nualart

 

pd 1973 Estrasburg no és la solució

(arafa...)

... Aquesta esperança no lliga amb la realitat del que és i el que pot fer aquest tribunal internacional. L'última paraula sobre si Junqueras i la resta són innocents o culpables la té el Tribunal Suprem, ningú més. En aquest assumpte la seva decisió és irrevisable...

Aquest tribunal no pot anul·lar una sentència espanyola. Les seves decisions són merament declaratives. Com a màxim, la llei espanyola permet que, eventualment, arran de la decisió europea es revisi la sentència condemnatòria. En el cas del dret a un judici just, aquesta revisió significaria tan sols que se’n tornaria a dictar una altra que no repetís els defectes de forma, però que els tornaria a condemnar...

... si els líders independentistes aconsegueixen que el Tribunal de Drets Humans els doni la raó, els efectes d’aquesta sentència seran exclusivament polítics i morals. Una condemna internacional a Espanya. Amb això els presos no es lliurarien de la presó. Encara queden jutges a Estrasburg, però les seves sentències no són obligatòries...  

Joaquín Urías

 

pd 1972 S'ha acabat la màgia

 (arafa...)

En el món independentista hi ha qui predica que la solució de tot és la unitat. I, certament, no se m’acut cap raó per creure que la unitat no sigui la millor fórmula per aconseguir un objectiu complex. Però, si qui ho repeteix com un mantra no explica com es fa aquest camí, el concepte queda buit de contingut. En política, la màgia no existeix. El que sí que existeixen són majories inapel·lables al voltant d’un projecte polític... Per aconseguir un objectiu polític, abans que en la màgia, és preferible confiar en la política, en la bona política, en la política intel·ligent que sap llegir bé les oportunitats i també les amenaces... Col·lectivament, hem fet una part molt important del camí, però encara queda la més dura; queda aquella en què un mal càlcul o un excés de confiança pot impedir fer el cim...   

Carles Mundó

pd 1971 L'infern català (i 2)

 

(arafa...)

(... continuació)

La societat catalana del Procés està igual de fracturada que la d’èpoques recents o passades. O, dit d'una altra manera: la capacitat de convivència s'ha mantingut en el conflicte. ¿Recorden l'oasi català durant la República? Conscients de la nostra diversitat, sabem lidiar amb les diferències. Si no fos així, ja s'hauria produït una autèntica trencadissa. Si el catastrofisme que escampen la Cayetana i l’Arrimadas fos cert, no es podria sortir al carrer, faria temps que ens estaríem atonyinant els uns als altres. En canvi, la vida segueix, no diré que plàcidament però sí pragmàticament. Una cosa és la realitat mediàtica i dels discursos polítics, i una altra de ben diferent el que passa a les feines, l’escola, les famílies i entre amics. No podem donar carta de naturalitat a l'apocalipsi imaginària. Sant Jordi segueix sent Sant Jordi i els llaços grocs formen part, senzillament, d'un paisatge de protesta cívica. Una democràcia madura, en lloc de criminalitzar i judicialitzar la dissidència, l’hauria de fer seva, d’integrar. Però no. Hi ha una Espanya que no només no accepta la seva pluralitat, sinó que la demonitza: han inventat un infern català com a autojustificació del fracàs de la seva modernitat.

Ignasi Aragay

pd 1970 L'infern català 1

 

(arafa...)

tot: https://www.ara.cat/opinio/infern-catala_0_2223977619.html

... El tripartit de la dreta nacionalista espanyola s'ho ha permès tot, absolutament tot, obscenament tot. Catalunya, la seva bèstia negra, s'ha convertit en una impune diana multiús. Aquells que només hagin rebut els missatges de Casado, Rivera i Abascal a hores d'ara deuen pensar que a les províncies del nord-est la vida és un infern, que s'hi desenvolupa una mena de sorda guerra civil, on uns pocs herois espanyols resisteixen l’ofec totalitari d'una massa xenòfoba abduïda i antidemocràtica que els odia, els assenyala, els margina. A l’escola s’imposa el català com a eina descarada d’adoctrinament... Tot i que la realitat ho desmenteixi... ha quallat la idea de fractura. ¿Està avui Catalunya més políticament i socialment dividida que, per exemple, durant els anys del pujolisme i l’antipujolisme?... La societat catalana fa més d'un segle que no és culturalment homogènia ni ho tornarà a ser. També fa molt que és políticament complexa. Les esquerres sempre han estat riques en matisos i sovint fratricides (anarquisme, comunisme, socialisme, socialdemocràcia) i les dretes tres quarts del mateix (democristians, liberals, conservadors, ultres)...  

(continuarà...) 

Ignasi Aragay

pd 1969 Jornada de reflexió per viure

 

(arafa...)

... potser ens hauríem de preguntar si la democràcia és possible en aquest dualisme: ciutadans i polítics en lloc de ciutadans-polítics. ¿Tenim dret a no fer política? ¿Podem delegar-la en uns professionals com deleguem tantes altres coses?... Hi ha un clar lligam entre la manera com vivim -i els valors que destil·la- i la qualitat dels polítics que ens governen. Com més apostem pel compromís i l’activisme, com més pensem des del nosaltres, més espai arrabassarem al populisme autoritari. Com més pensem des del jo i ens limitem a competir i a consumir passant del que els passi als perdedors -als d’aquí i als de la resta del món-, més pujarà la ultradreta, la seva violència i la seva grolleria...

... l’únic que donarà força al nostre vot és la coherència amb què el portem al nostre dia a dia. Viure aferrats als privilegis i votar esquerra cada quatre anys té molt a veure amb la crisi de representativitat. Hi ha un pervers paral·lelisme entre els polítics que es diuen d’esquerres sense ser-ho i els ciutadans que votem esquerres i vivim dretes...

Albert Pla Nualart

pd 1968 Diumenge?

(arafa...)

El vot anticatalà a Catalunya, el dels que pretenen que tota la nostra cultura sigui un caganer, una llesca de pa amb tomàquet i una cita de Pla, el concentren ara mateix tres partits. PP , Ciutadans (els dels “puñeteros castellers”) i Vox...

Amb aquest panorama, molts dels catalans no anticatalans però no independentistes (votants del PSC i Podem) ja compten que els n’arribaran molts, de vots de Ciutadans. Però també demanen als independentistes “un vot útil”... Hi ha una part de sinceritat en la demanda, però també hi ha una il·lusió per aconseguir que l’independentisme deixi de ser majoria parlamentària a Catalunya. Miquel Iceta demana que el votin per no tornar enrere: “No vull tornar a l’armari”, diu. No hi tornaria. Al fatxa espanyol li provoca mil vegades més odi un català que un gai. Que l’independentisme reculi és un somni humit dels constitucionalistes, perquè els permetria ser constitucionalistes sense rebregar la Constitució, i sense mirar cel enllà mentre es vulneren drets fonamentals dels que som espanyols per força... Cap de nosaltres vol armari. Però de moment, i sense fatxes, el que tenim és presó.     

Empar Moliner

 

pd 1967 REFLEXIONS

 

(arafa...)

... Aquí teniu paraules sàvies d’autors que admiro. Us les ofereixo per reflexionar...  Sílvia Soler

"El dolor és exactament proporcional al valor de la pèrdua". Julian Barnes.

"Poden forçar-te a dir qualsevol cosa, però no hi ha manera que t’ho facin creure. A dins teu no hi entraran mai". George Orwell.

"El desig tossut d'esperança en què em van fer créixer m’obliga a respondre amb el mateix que vaig rebre". Ángeles Mastretta.

"Aquell a qui no li és permès usar la llengua pròpia no pot ser feliç ni sentir-se lliure". Ferdinando Camon.

"Quan som feliços, la nostra fantasia té més força; quan som infeliços, actua de manera més vivaç la nostra memòria..." Natalia Ginzburg.

pd 1966 El PSC es posa còmode

 

(arafa...)

... Espanya és un país histeritzat per la qüestió catalana, on els votants més prudents, siguin o no d'esquerres, es troben que només el PSOE els garanteix una certa normalitat. Per situar-se al capdavant, Pedro Sánchez n’ha tingut prou no cometent errors, i prometent mà dura amb l’independentisme català (“no és no” i “mai és mai” són les seves divises, que el PSC s'ha menjat amb patates)...

En el cas de Catalunya, les actituds també són més importants que les propostes. Al cap i a la fi, cap dels partits catalans tindrà capacitat per imposar condicions al nou govern... l’independentisme pot treure més diputats que mai, però això potser no serà suficient per derrotar el PSC, ni per motivar-lo a desgastar-se propugnant un diàleg sense límits entre l'Estat i la Generalitat. El més probable és que el conflicte català continuï en l'actual standby...

... que els líders d’ERC i JxCat defensin un diàleg sense línies vermelles és l'única opció si no volen veure’s condemnats a la irrellevància. Mostrar-se inflexible pot complaure nuclis molt ideologitzats, però cal no oblidar que Catalunya és una minoria a Espanya, i el que hi facin o deixin de fer-hi els diputats catalans depèn, sobretot, dels seus propis resultats. 

Toni Soler

pd 1965 Qui mana aquí

(arafa...)

Una de les constants del comportament autoritari és l’obsessió per l’ostentació del poder. Per deixar sempre clar qui mana aquí. Aquí mano jo. Ho podem veure constantment... quants gestos es fan sense cap altra lògica, raó ni intenció que demostrar qui mana!... O fins i tot en el món de la justícia: hi ha jutges que necessiten demostrar constantment -alternant-ho si cal amb gestos més o menys impostats de bonhomia- que tot el poder és a la seves mans, i que no se'ls pot discutir. Si passa en tots els àmbits, no és estrany que passi també en la política, en què el poder és una de les principals matèries primeres: no tan sols s’exerceix, sinó que també s’exhibeix. I si pot ser, amb arrogància. Com més absurd sigui el gest que es fa servir per a aquesta exhibició, més clar és el seu objectiu: recordar qui mana i qui ha d’obeir. La bandera espanyola i el retrat del rei darrere Jordi Sànchez en l’entrevista des de la presó era -a més d’una rebequeria perquè se li havia donat una mica de veu a algú que volien en silenci- una pura ostentació autoritària de poder. Aquí mano jo.

Vicenç Villatoro

 

pd 1964 No vull polítics que m'excitin

(arafa...)

... Sempre m'ha interessat la política i, ves per on, cada cop trobo que la política és menys interessant, més vulgar i cridanera. Per què els aparells dels partits i dels no partits, els polítics professionals i els no professionals, els spin doctors i tutti quanti han renunciat a tractar-nos amb intel·ligència? Per què només apel·len a les nostres vísceres binàries?...

Posats a demanar, ja vaig a totes. No vull polítics que vulguin deixar petjada pròpia, sinó que s’escarrassin senzillament per deixar les coses objectivament millor del que les han trobat. No vull que em prometin la República en un cove, m'estimo més que actuïn republicanament cada dia, pas a pas, amb esperit de servei... No vull milhomes orgullosos, sinó servidors públics humils. No vull líders totpoderosos, vull treball en equip.

Ja ho sé, que els meus desitjos són ingènues idealitzacions... Però tinc l'esperança que d'aquests temps trasbalsats en sortirem canviats. De la sobredosi de mala política en pot néixer una millor política: haurem vist arribar l’extrema dreta, haurem vist el deep state retorçant l’estat de dret, haurem viscut la infàmia de la presó i l’exili, haurem vist com nord enllà la democràcia és igual d’imperfecta, haurem tastat les fake news com una droga addictiva, haurem vist la nova política envellir a tota velocitat, haurem descobert que no existeix la justícia poètica, haurem viscut massa enganys i autoenganys... I llavors, bregats en tants banys de realitat, potser podrem tornar a empaitar l'ideal d'una altra manera.

Ignasi Aragay

pd 1963 Digueu-me "iaia" a partir d'ara

(arafa...)

Al judici als catalans hi passen coses un pèl estranyes. El mateix dia que un policia anava a testificar per segona vegada, n’hi va haver un altre que va dir que un votant de l'1 d'Octubre treia “escuma per la boca” i que el punt de votació era “ple d’ancians”. Quan l’advocat Pina va preguntar-li a quina edat s’estava referint, amb això dels ancians, l’home va dir que a “persones de cinquanta anys”. Si les persones de cinquanta anys són ancians per a aquest policia, les de seixanta deuen ser directament moribundes i les de setanta zombis. No sé si li sembla bé que l’edat legal per beure i conduir siguin els divuit anys, en plena maduresa i a punt per fer-te el pla de pensions. El jutge Marchena i tots els acusats són ancians. Els dos Jordis són uns ancians que van enfilar-se a un cotxe de policia per desconvocar una manifestació d’ancians i aquesta manifestació d’ancians va sortir al programa de l’anciana Susanna Griso, perquè els seus ancians tertulians sostenien que els ancians manifestants havien comès sedició. No s'entén, doncs, que els joves policies espanyols peguessin amb tanta bestialitat l’envellida població d’ancians catalans. I no s’entén tampoc com és que aquests ancians fossin capaços d’aixecar tanques metàl·liques i una moto, com també relaten sota jurament... Vull dir que, sent indemostrable la rebel·lió, sent indemostrable la sedició, ara potser tiren cap a un nou tipus penal: la possessió diabòlica.

Empar Moliner

 

pd 1962 L'èpica de l'1-O

 

(arafa...)

Si algú vol escriure un dia una gran novel·la èpica sobre l'U d'Octubre, ja se la trobarà pràcticament feta. Només haurà d’agafar i ajuntar les declaracions en el judici dels policies que hi van participar. Certament, són declaracions de poca credibilitat, exagerades com a mínim, però ja se sap que l’èpica és un gènere sempre una mica fantasiós. Però si llegim la narració que en fan els policies, com si fossin una coral, ens trobarem amb un relat que recorda el del seu Dos de Mayo (tot i que amb els papers canviats). Segons expliquen, si no tot un poble, sí una enorme multitud de persones de tota edat i condició, amb les mans netes, sense por, sense altres armes que la seva convicció i els seus cossos, van enfrontar-se i van plantar cara a tota una tropa de professionals ben armats, ben equipats i ben organitzats, disposats a fer servir totes les seves defenses. En la narració dels policies, es produeix una mena de batalla desigual en què les tropes uniformades i equipades xoquen amb una multitud bigarrada i caòtica de ciutadans, que només tenen la força de ser molts i d'estar units. I resulta que els ciutadans guanyen la batalla. Van votar. Va haver-hi referèndum. Això és el que estan explicant els policies. Voleu més èpica?

Vicenç Villatoro

pd 1961 "I què és la veritat?"

 (arafa...)

Aquest dies els cristians recorden el dramàtic intercanvi que Pilat i Jesús sostenen al pretori i que acabarà amb la crucifixió. Segons sant Joan, l’autoproclamat rei dels jueus afirma que ha vingut al món per donar testimoni de la veritat, i el màxim representant del poder polític li contesta: “I què és la veritat?” La pregunta té més de 2000 anys però ressona avui amb urgència, convertida en la qüestió dels nostres dies, perquè la tecnologia ha donat a la veritat i a la mentida els altaveus més sofisticats i eficaços que hagin existit mai. No és fàcil separar veritat i mentida perquè poden venir barrejades pel matís o per l’interès. Però si aïllem el soroll i escoltem el fons de la nostra consciència notem què és veritat i què és mentida, sobretot quan parlen els màxims representants del poder polític del nostre temps.

Antoni Bassas

pd 1960 Neus o la mesura dels nostres dies

 

(arafa...)

 ... En la mesura dels nostres dies, que Neus Català hagi marxat a 103 anys, vencent cada dia el feixisme... no deixa de ser mirall retrovisor de futur...

Democràcia sempre voldrà dir alguna cosa més que votar cada 1.500 dies. I malgrat tot i contra tot, el 28 d'abril votaré. Per tantes anònimes resistents i per Neus Català: tu per nosaltres, nosaltres per tu. Tant com dir: sabent ja, des de baix a l'esquerra, els que ens han ensenyat a aprendre; que la lluita és i serà cada dia...

"Crec que els nostres descendents sentiran més que nosaltres, d'aquí un segle, que de la nostra Constituent va néixer realment una nova història: i s’imaginaran que a la nostra Assemblea, mentre es discutia la nova Constitució republicana, asseguts en aquests escons no hi érem nosaltres, homes efímers els noms dels quals seran esborrats i oblidats, sinó tot un poble de morts, aquests morts que nosaltres coneixem un per un, caiguts en les nostres files, a les presons i en els patibuls, en muntanyes i planes [...] des de Matteotti a Rosselli, des d’Amendola a Gramsci, fins als nostres nois partisans. [...] Ells van morir sense retòrica, sense grans frases, amb simplicitat, com si es tractés d’una feina quotidiana que calia complir: la gran feina necessària per tornar a Itàlia la llibertat i la dignitat. [...]. A nosaltres ens correspon una tasca cent vegades més suportable: la de traduir en lleis clares, estables i honestes el seu somni d’una societat més justa i més humana, el somni d'una solidaritat que uneixi tots els homes en aquesta obra d’erradicar el dolor. Bastant poc, en realitat, demanen els nostres morts". (Piero Calamandrei, 1947)

Bastant poc, en realitat, ens demana encara i ens demanarà sempre la Neus Català. 103 anys vencent el feixisme cada dia, que és l’única manera de derrotar-lo, serà sempre, si mai no oblidem, la seva victòria permanent.

David Fernàndez

pd 1959 EL TRENCACLOSQUES

 

(arafa...)

... la independència ni hi és ni se l'espera,  la política catalana està instal·lada en una mena de llimbs on ningú fa ni deixa fer res..  els votants independentistes poden estar desorientats o decebuts, però no tant per desertar i llançar-se en braços del bloc del 155. Els electors independentistes estan més afectats (i emprenyats) per la anormalitat repressiva que no pas per la inacció del Govern...  ens esperen anys de predomini independentista, però sense independència,...

Però convé recordar també el cost que aquest desgavell té per al conjunt d'Espanya, on hi ha problemes sistèmics afegits, com la crisi d’alguns dels pilars de l'edifici constitucional: la monarquia, la justícia, les clavegueres d'Interior i la diplomàcia. No és casual que bona part d’aquests incendis s'hagin destapat a causa de la situació de Catalunya...

Toni Soler

PD 1958 EL DIÀLEG SERÀ SEMPRE NOSTRE (i 2)

(arafa...)

(... continua)

... Explicar que ve aquesta ofensiva descomunal i que l’objectiu indissimulat és arranar l’autogovern i la catalanitat integradora, explicar que si guanyen passarem una llarga travessia del desert, no és ni por ni covardia ni pessimisme. Explicar que aquest discurs ha contaminat tota la política espanyola, inclòs el PSOE, no és tremendisme ni exageració. Davant d'això, doncs, què es pot fer? Minimitzar o ignorar el perill per no espantar el personal, per mantenir la moral de la tropa, resulta temerari. El realisme màgic funciona en literatura però no en política: dius que ets una República i en lloc de ploure flors et cauen al damunt porres, presons i exilis...

La suposada heroïcitat d’anar al xoc en realitat és anar amb el lliri a la mà. Perquè a l'altre costat hi ha porres, i tu no en tens ni les vols fer servir. No podem fer ni un pas enrere, però no en la dinàmica de la confrontació, sinó en la del diàleg. Amb absoluta fermesa... 

En el xoc i la brega són els mestres. En el diàleg i les urnes tenim i tindrem sempre una oportunitat. El camí de la democràcia i la raó i la paraula sempre és lent, però és més segur. I en tot cas és l'únic que tenim...  

Ignasi Aragay

 

PD 1957 EL DIÀLEG SERÀ SEMPRE NOSTRE 1

(arafa...)

 Els del trifachito venen amb fúria, ja no dissimulen. Volen arrasar el catalanisme, es proposen tornar a fer una gran marxa enrere a la història. Tornem a ser al 1936... Els nacionalistes sempre pensen que tothom és nacionalista... Cada dia puja uns graons el nivell de la competició de puresa espanyola davant la impuresa catalana. El programa compartit del trifachito és senzill i diàfan: l’assimilació cultural, la desconstrucció de Catalunya. És el vell programa de sempre... . A força de repressió i amenaces, han aconseguit covar la desconfiança entre catalans. Ens volen petits, reactius, defensius, reclosos en el tronat imaginari de la identitat, en el simbolisme. La provocació és constant i anirà a més. El xoc nacionalista és volgut i parteix de l'avantatge de la invisibilitat del seu nacionalisme, que pel fet de tenir un estat al darrere queda naturalitzat...

(continuarà...)   

Ignasi Aragay

pd 1956 Relats, raons i forces

 

(arafa...)

La sobrerepresentació de l’unionisme en els mitjans espanyols, a més de donar quota de micròfon a una gran quantitat d’opinadors mediocres, i d’inflar la representativitat de xiringuitos semipúblics com ara Societat Civil Catalana, ha estès la falsa percepció que el Procés no només està -com sempre- en fase agònica, sinó també que ho està només per causa dels seus propis errors, i no per la repressió de l'Estat; i que el debat sobre el conflicte català “ja cansa”, cosa en la qual tots podem estar d'acord, però per motivacions diferents. A alguns ens cansa la tossuderia espanyola; a d’altres, la tossuderia catalana...  . Mentrestant les informacions relatives a Villarejo i companyia passen desapercebudes en els grans mitjans. ... ens trobem amb una bombolla informativa que aïlla de la veritat tot Espanya i la part de Catalunya que s’informa exclusivament a través dels mitjans espanyols...

Aquests entrebancs no ens acosten a cap escenari de diàleg o negociació (que és l’única opció viable per al futur de Catalunya), però, ai, que bonic ha estat veure Borrell perdent els papers davant d'un periodista anglès que li pregunta per què Carme Forcadell porta un any a la presó. Aquestes petites victòries...! Són inofensives però gratificants. I es basen en tenir raó. Les grans victòries, en canvi, venen de la força.

Toni Soler

pd 1955 Adéu, Caputxeta!

(arafa...)

A l'Escola Tàber retiren 'La Caputxeta Vermella' i dos-cents títols més per sexistes. En són, de sexistes. I moltes més coses. A 'La Caputxeta' hi ha maltractament animal: li obren la panxa al llop amb unes tissores i l'hi tornen a cosir (sense que es desperti). Hi ha abandó dels ancians: l'àvia viu sola, sense cuidador, i se li ha de dur el menjar. Hi ha tracte vexatori als menors: la nena no és anomenada pel seu nom, sinó per la peça de roba que duu. La nena confon el llop amb l'àvia, cosa que demostra que li calen ulleres. El llop li dona respostes populistes a les preguntes que li fa. A part, hi ha un episodi obscur. El llop es menja la iaia (sencera, que és impossible) i tot seguit se'n posa la camisa de dormir i la gorra i es fica al llit. Però quan la iaia surt de la panxa del llop, en surt vestida!... 

'La Caputxeta', 'L’aneguet lleig' o 'La caseta de xocolata' els hi he explicat (a les meves filles) per, després, poder-los esmicolar. ¿Un llop que parla, 'bullying' a un ocell, canibalisme i segrest...? Hem rigut sempre dels contes dels germans Grimm perquè, no falla, els dos fills grans són estúpids sempre i el llest sempre és el tercer... Jo no els retiraria, aquests contes. Tampoc retiraria 'Les aventures de Tom Sawyer' o 'Els Goonies' o la cançó 'El senyor Ramon' (escolteu-la i veureu de què parla!). Quan ets molt petit, el que et fascina és que la casa sigui de xocolata. I quan ets més gran, i crític, ja entens que a aquells pares els haurien hagut de prendre la custòdia.  

Empar Moliner

pd 1954 La universitat dels covards

 

Rectors i degans no volen problemes amb les minories xantatgistes. Per això els qui haurien de ser els darrers sentinelles del pensament crític han acabat convertits en pobres persones sempre disposades a rebaixar-se tant com calgui quan ensumen el mínim conflicte amb els estudiants més radicalitzats. La plaga d’estupidesa als òrgans de govern de les universitats té aires de pandèmia...

Que els nostres avantpassats eren racistes ja ho sabem. N'hi ha prou entenent que eren gent d'un altre món per posar les coses a lloc i seguir honorant les figures més notables que feren aportacions valuosíssimes perquè el nostre món fos millor. David Hume n’és una. Així que la decisió de la Universitat d'Edimburg (d'enviar-lo a la paperera), més que llum sobre el passat, el que fa és il·luminar l'estupidesa creixent del present... Això els sitúa en la categoria dels covards o estúpids, o les dues coses al mateix temps...

Si tot això passa a les universitats, amb gent que considera el saber com la primera baula de la cadena de la civilització, imaginem què podem esperar quan són regidors, amb els coneixements històrics d’un analfabet, els impulsors de mocions per retirar honors a un home com Heribert Barrera. 

El segle XVIII, el de Hume, fou el de les llums. El XXI va guanyant-se a pols ser batejat, sense aigua beneïda perquè ningú se senti ofès, com el de les rucades.

Josep Martí Blanch 

pd 1953 "Reality show"

(arafa...)

 Una part de la campanya electoral a Catalunya serà una mena de 'reality show' televisiu que s'emetrà diàriament per les cadenes espanyoles, per al públic d'aquí i d'allà que es construeix l’opinió a través d’aquestes pantalles. Una mena de 'Gran Hermano', de la gamma més xisclaire i tronada, on les concursants intentaran guanyar-se la simpatia del seu públic exhibint 'valores castrenses', allò que en el vell llenguatge televisiu políticament correcte se'n deia 'agallas'. Així, les concursants se sotmetran –o fabricaran– a les situacions on més puguin exhibir xuleria xavacana ... –més capacitat d’insultar–, amb la convicció que qui més demostri les qualitats de pinxo de barri més adhesions trobarà en la seva audiència...  Segons com... li estaran fent –i pagant– la campanya a Pedro Sánchez, que mirant de no fer res i de callar tant com pugui, acabarà semblant centrista al costat de tanta excentricitat. Quan el concursant juga a fer-se el 'solo ante el peligro', pot ser que provoqui simpatia. O pot ser que faci por.

Vicenç Villatoro

 

pd 1952 Aromes d'un altre temps - L'aire "vintage del discurs de la dreta espanyola recorda alguns dels lemes franquistes

(arafa...)

... 5. “La Reconquista comienza en tierras andaluzas y se extenderá en el resto de España”. Compte de Twitter de Vox, 2 de desembre del 2018, després dels resultats a les eleccions andaluses.

5. “Nos hallamos en una nueva reconquista, y nuestra Granada, hoy debe ser Barcelona, en donde hemos de extirpar a todos los traidores y salvar a los buenos españoles que hay allí, prisioneros del separatismo”. Francisco de Cossío, periodista, Hacia una nueva España; de la revolución de octubre a la revolución de julio 1934-1936 (1937).

6. “No concederemos indultos si hay condena a los independentistas”. Albert Rivera, president de Ciutadans. Congrés de Diputats, 11 de febrer del 2019.

“El lunes registraremos una proposición de ley para prohibir los indultos a condenados por sedición y rebelión. El golpe al Estado perpetrado por los independentistas no puede quedar impune”. Compte de Twitter de Pablo Casado, president del PP, 22 de setembre del 2018.

6. “Del diccionario quedarán borradas las palabras perdón y amnistía”. Tinent general Gonzalo Queipo de Llano, Unión Radio Sevilla, 27 d’agost del 1936. ...

Joan Esculies

pd 1951 Jo acuso

 

(arafa...)

... Una democràcia necessita que el poder polític sigui fiscalitzat. Un poder democràtic ha d’acceptar -ha de voler- ser qüestionat pels intel·lectuals, per la premsa, per la gent. No ha de tenir por, no pot parapetar-se rere els murs de l’Estat, rere el concepte arcaic d’imperi de la llei... No dic ... que Espanya no sigui una democràcia. Dic, això sí, que la democràcia espanyola -inclosa la seva justícia-, davant el repte català estan mostrant greus debilitats i misèries, tota la seva inconsistència, tota la seva arbitrarietat...

... fa 80 anys de la fi de la Guerra Civil, seguida per quaranta anys de dictadura. En termes històrics, aquesta és una democràcia jove i fràgil, bastida damunt l’oblit d’un passat negre. Durant quaranta anys ha preferit fer veure que no existia un franquisme ideològic soterrat que ara, de cop, rebrota amb desacomplexada impudícia i dona ales al discurs d’ultradreta a remolc d’una involució mundial... La democràcia torna a estar en perill, aquí i arreu...

Ignasi Aragay

pd 1950 Un "Dia de la Victoria" que durarà dècades

 

(arafa...)

Qui ens havia de dir que el famós parte de la Victoria de l’1 d’abril de 1939 s’allargassaria en la memòria de certa gent i en molts dels elements que impregnen els discursos de la premsa d'extrema dreta espanyola ( Abc, La Razón, El Mundo i digitals de tota mena i condició)...  

Ja fa molts anys... que el franco-falangisme més descarnat (no tant en la seva versió feixista, però sí en la seva versió nacionalista, xenòfoba i supremacista) ha reaparegut als grans mitjans espanyols i també en moltes empreses editorials... Gairebé tot el que vulgueu llegir, avui, d’aquesta memòria de la infàmia, ho trobareu en original l’any 1939... El 2018, l'intel·lectual orgànic del nacionalisme espanyol (passat per Harvard i Esade, diuen) José Luis Álvarez adoctrina: “Existe una batalla que sorprendrerá a los soberanistas, que piensan que el constitucionalismo no se atreverá a ello. [...] Es la confrontación máxima, concentrada, final. Esta batalla es llevar una reforma constitucional que cancele la inmersión lingüística educativa en una sola lengua”...  ens ho planteja per la via de la “mayoría constitucional” (PP+PSOE+Ciutadans) i la força aclaparadora d’aquesta majoria...

... en el Día de la Victoria de cada any (perquè cada any, a partir de 1939, n’hi va haver un), es van anar oblidant els anarquistes, els comunistes, els francmaçons, les Brigades Internacionals, els mestres reformistes, Federico García Lorca i La Barraca, la reforma agrària i una economia moderna. Tot això, que va estar en el magma retòric de la sublevació traïdora contra la República, va anar desapareixent dels discursos. De tots els enemics de l’"España Una, Grande y Libre", només en va subsistir un...  (Catalunya)

Francesc Vilanova

pd 1949 El futbol i la coeducació

 

(arafa...)

La meva filla m’ha dit algun cop que se sent millor a l'aula que al pati. La seva germana bessona només se’m queixa que els nens no la deixen jugar a futbol... Des de fa un temps, la dèria d’alguns nens per la pilota és tan intensa que gairebé les ignoren. Com més desregulats són els patis més fidelment reflecteixen les descompensacions de la societat. La centralitat que hi acaba tenint el futbol és un clar reflex de la que té en el dia a dia de les famílies...

La coeducació parteix de la creença que la interacció entre nens i nenes enriqueix i civilitza, i que com menys n’hi ha més primitiva i salvatge -més radicalment binària-és la societat que en resulta. Però coeducar hauria de servir, sobretot, perquè nenes i nens aprenguin a col·laborar en peu d'igualtat, a fer-ho tot entre tots, a no sentir estrany ni aliè res que contribueixi al bé comú... Anem en la bona direcció? No del tot quan  seguim posant l'accent en un trampós empoderament femení: en una igualtat en què sempre són les dones les que ho han de poder fer tot, les que han d'incorporar valors i somnis masculins. I mai són els homes els que s’han d’avergonyir de tenir fills sense fer de pares, de menjar sense cuinar, de ser cuidats sense cuidar, d’escaquejar-se de les feines més dures i desagraïdes. Passa també amb el futbol...  

Albert Pla Nualart

PD 1948 LIDERATGES A JUDICI

(arafa...)

...  el govern de Puigdemont i Junqueras es va trobar, com diria Carod-Rovira, “entre Espanya i la paret”, és a dir, entre l’obligació de complir un mandat democràtic i la impossibilitat pràctica de dur-lo fins al final, a causa de la nul·la disposició al diàleg per part d'un govern espanyol que més aviat albirava l'oportunitat d'aplicar un càstig exemplar...

Els acusats....  no tenen plena llibertat d'expressió. Són ostatges legals. (Per això, i per res més, han estat en presó preventiva tant de temps.) Quan els toqui parlar, tindran l'opció de dir que, vista l’experiència, renuncien a apostes maximalistes sense comptar amb un consens intern més ampli o una perspectiva raonable de negociació amb l'Estat. O, ben al contrari, podran dir, com ha fet Puigdemont, que es penedeixen de no haver premut l’accelerador just després de l'1 d'Octubre, quan la indignació ciutadana era més aguda; o fins i tot podran reivindicar que el referèndum continua sent l’única via legítima per resoldre el conflicte català i que tornaran a convocar-lo quan en tinguin l’oportunitat. En qualsevol cas és difícil que hi hagi un posicionament unitari, perquè hi ha acusats que tenen aspiracions de mantenir-se en la vida política i n'hi ha que no; n'hi ha que, comprensiblement, volen tornar a casa com més aviat millor, i d’altres que, com Jordi Cuixart, ja han dit que sortir de la presó ha deixat de ser la seva prioritat, la qual cosa vaticina una declaració final sonada...   

Toni Soler