dijous, 13 d’octubre del 2016

pd 836

ARA, diumenge, 28 d'agost del 2016
AQUEST COP SÍ: UN PAÍS NORMAL
Ignasi Aragay

A aquestes alçades de la pel·lícula, quasi m'ofèn que ens considerin un país normal. Un país que ha sobreviscut uns quants segles amb un govern impropi, per no dir un govern a la contra, és un país com a mínim tossut, fet d'una gent peculiar, especialista a trobar estratègies de supervivència, ben conscient del que és i del que desitjaria ser, entre pragmàtic i idealista. A cada càstig, una nova florida. A cada esperança, un nou càstig. I així fins avui...
...
El colauisme dubta entre el miratge del canvi a Espanya i la possibilitat d'un canvi radical a Catalunya que tanmateix l'obligaria a sumar-se al moviment ideològic transversal de la unitat catalanista. Si ja els costa als de la CUP fer pinya amb JxSí, imagineu què deu suposar per a l'entramat dels comuns. Contribuir a resoldre la seva indecisió és feina de tots. L'independentisme no pot dependre dels dubtes dels altres, però tampoc pot ignorar-los ni alimentar-los.
Hem de ser conscients que alguns arrosseguen el llast de la por i la càrrega d'una certa síndrome d'Estocolm... Encara són coll els captius d'aquest sentiment, els que han assumit la anormalitat com a norma. N'hi ha que s'han avesat a la supervivència, sigui conformista, pactista o fraternal... Potser a tots ens en fa una mica, de por. En sabrem? Ens voldran la resta de nacions?
(Patim) una perenne manca d'autoestima, un interioritzat derrotisme letal, un fatalisme atàvic, una paràlisi cerval que ens ataca en els moments decisius... 

I bé caldrà fer un pas endavant, ni que sigui a risc de perdre... Toca avançar amb prova-error. Pel que fa al discurs, s'ha de ser radicalment incloent: volem una Catalunya per a tothom, sense exclusions, profundament democràtica i solidària. És aquesta il·lusió gandhiana la que ha mobilitzat tantes consciències i voluntats, la que ens dóna força i legitimitat per construir un país nou. I aquest cop sí, normal.