E.E. 294 "ELÍ, ELÍ, ¿LEMÀ SABACTANÍ?"

Sense saber-ho, sovint vivim en la Setmana Santa... A mi em surt més d’una vegada, amb ironia, el "Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat", que en l’arameu originari de Jesús sona encara amb més força dramàtica: "Elí, Elí, ¿lemà sabactaní?" El crit més amarg de la vida d'aquell il·luminat revolucionari.

El cas és que sí, Déu ens ha abandonat, mort a mans de Nietzsche, un dels tres grans mestres de la sospita al costat de Marx (política i economia) i Freud (sexe i família). Déu és el gran absent, sense la caiguda del qual no s’entén la modernitat. Cosa que no treu que des de la seva negació segueixi tenint una potència sorprenent: la fam d'espiritualitat -de misteri i eternitat, de sentit pregon- no s'esfuma així com així... Tan sorprenent com l’avenç imparable de les nostres societats aculturades, amb els antics referents diluïts en una voràgine comunicativa: d’aquí la força dels nous i invisibles déus algorítmics que cada cop governen més les nostres vides... La tecnologia com a creença i crossa sincrètica. Les xarxes socials com el lloc de la pregària laica diària. Divertim-nos fins a morir... La nostra existència s'ha desdoblat en pantalles, que ja formen part de la nostra vida natural. Podent viure més d'una vida, qui hi renunciarà? La mort ens arribarà igualment, però ens agafarà prou distrets, desdoblats, obnubilats.

Racionalment, sabem que la mort és necessària per donar pas a nova vida: aquest també és el significat de la Setmana Santa, tot i que per a tanta gent ja no té cap sentit més enllà del folklore de les palmes i els palmons i, sobretot, de la mona de xocolata, un regal que ens tornava a la vida després de l’abstinència. Fa temps que no hi ha abstinència: només consum. La mort és trista, és un final, però no és pròpiament un problema: el fet rellevant és la vida, sobretot quina vida.

Quina vida? Tornem a estar al caire del precipici: crisi climàtica, guerra, amenaça nuclear, democràcies en perill, desigualtats globals, joventut amb un futur en entredit, revolució genètica i de la intel·ligència artificial... Tantes vegades la Humanitat s’ha sentit en aquests tràngols. Ara de nou. Tornem a ser a les portes de l'infern. Tornem a una Setmana Santa amb herois que s'ofereixen com a sacrifici (Ucraïna) per salvar la vida que val la pena...

Ignasi Aragay, 9.4.2023

 

E.E. 293 LA CREU ON VA MORIR CRIST

Totes les religions estan fonamentades en un acte de fe; unes quantes ho estan també en l’esperança —la jueva i les cristianes, per exemple—, i la catòlica, sobretot ella, està també fonamentada en la caritat.

Cap religió no necessita tenir el suport d'un fet històric, però en el cas que n'hi hagi cap, això en rebla l’eficàcia: Jesús va existir i Mahoma també, i d’aquí la força que han tingut les religions que es van fundar a partir de les seves persones i els seus ensenyaments. Quant a Jesucrist, la base històrica que en tenim és enormement feble: un dels pocs historiadors que van tenir notícia d’ell, i en va parlar (Flavi Josep, Antiguitats jueves, XVIII.3.3.), només afirma que va néixer, va predicar i va morir crucificat en temps de Pilat. Quasi tots els historiadors estan d'acord que Jesús devia morir cap a l'any 28, tota vegada que la seva biografia no va tenir present que Herodes —que vivia quan Jesús va néixer— va morir cap a l'any 5 aC: si els sumeu tots dos arribeu als suposats i molt divulgats 33 anys de vida del profeta. Tot balla en les narracions de la vida de Jesús, bàsicament pel fet que els tres evangelis sinòptics (Marc, Mateu i Lluc) no van ser escrits per contemporanis o deixebles de Crist, sinó per tres “primers cristians” que, segons que ara sabem, van narrar aquella vida a partir d’una font encara avui desconeguda, el dit evangeli Q (de l’alemany Quelle, és a dir, “font”). Els fets de la vida de Jesús narrats als sinòptics no sempre concorden, la cronologia és imprecisa i variable, la infància i joventut de Jesús no hi és prou o gens explicada, en uns hi ha molts miracles, en d’altres, pocs, etc.

El que més sorprèn és la narració de la crucifixió: com tots els crucificats, Jesús només va haver d’arrossegar fins al Gòlgota el travesser de fusta que, encaixat o clavat al pal vertical —que sempre estava plantat— formava una mena de “T”, i no allò que solem veure a la iconografia medieval i moderna. Tampoc tenim cap seguretat que Jesús digués les conegudes “set paraules”, o “frases”, a la creu. L’evangeli de Mateu no parla de les tres Maries; al de Marc són dues Maries i una Salomé; al de Lluc, dues Maries i una Joana; però cap d’aquests tres diu que una de les Maries fos la seva mare; en canvi, Joan parla de la presència de Maria mare de Jesús, i dues dones més. Però sempre es troben prou lluny de la creu com per sentir les seves paraules i poder transmetre-les després. Els deixebles havien fugit tots. En suma: el cristianisme és una religió amb una petita base històrica, però una narrativa i mitologia potentíssimes. Un cop més, tot això no ve a tomb. La fe sempre hi podrà més.

Jordi Llovet, 8.4.2023

 

E.E. 292 NACIÓ? EL QUE CONVÉ ÉS TENIR UN ESTAT

Han hagut de passar onze anys perquè el poble, transformat avui en una entitat més realista, la ciutadania, s’hagi adonat que, per molt que estimem la paraula nació, allò que convé tenir és el poder que confereixen les lleis i una carta magna sota l'empara de la solidesa política i administrativa d'un estat...

Per això cal celebrar que Catalunya s’hagi adonat que allò que cal posseir és un estat, una administració independent i, en el límit, un exèrcit propi; perquè els atributs atorgats tradicionalment a la paraula nació rarament es troben tots junts en cap país del continent. A totes les nacions contemporànies es parlen diverses llengües, hi ha paisatges i costums molt diversos, hi conviuen religions molt diferents, hi existeix una gastronomia variada i el clima presenta diferències visibles. I, qüestió no menor, pertot hi ha gent rica i gent miserable. Amb altres paraules: reclamar una independència en nom de la llengua, el paisatge, la història passada o els costums és avui una proposta idealista. Per contra, voler tenir a les mans tota la potència que escau a un estat, amb els seus tres poders, a més del quart —la burgesia, molt potent a Catalunya—, és una mesura de realisme polític: l'única estratègia fefaent per aconseguir posseir un estat propi, llevat que un poble s'alci en armes, cosa que a Catalunya s'ha fet en múltiples ocasions, amb poc èxit... un estat és una entitat política concreta, versemblant i efectiva, i la nació un concepte variable i deliqüescent.

Jordi Llovet, 2.12.2023

 

E.E. 291 ANDORRA I LA NOTÍCIA DE L'ANY

Saber català serà obligatori per viure a Andorra... estem parlant de fer un curset de 30 hores per adquirir un nivell molt inicial de català, que és el mínim que s’exigirà si es vol obtenir o renovar el permís de residència, i per això un dels articles de la llei modificarà la llei d'immigració... 

El retrocés audible en l'ús del català ha obligat a reaccionar Andorra per anivellar des de la legalitat la superioritat demogràfica del castellà (i la seva derivada econòmica) en l’únic estat independent on el català és la llengua oficial. 

Ja veurem quins seran els resultats reals de la norma... però l’anunci de la mesura té un efecte: protegir la llengua amb el poder polític de la coerció, recordar que el coneixement del català no és voluntari i que ignorar-ho té conseqüències: qui ignora la llengua pot estar jugant amb el seu futur i el de la seva família.

Ja ho voldríem per a Catalunya. Però mentre una provisió d’aquest tipus no sigui possible, cal una reacció del Govern perquè aquí tampoc s'hi jugui, amb el català... Potser és l’hora de crear una conselleria específica, mentre ens assegurem que als instituts tampoc ningú no juga amb la llengua.

I al final de la cadena hi som nosaltres, els catalanoparlants. Per cada desaire magnificat a les xarxes puc explicar experiències molt naturals i gratificants de converses en català amb nouvinguts que demanen que se'ls adrecin en català per practicar-lo, sobretot els joves que han estat escolaritzats.

Antoni Bassas, 2.9.2023

 

E.E. 290 PUIGDEMONT: LA PARTIDA FINAL

Paradoxalment, el que haurà donat la possibilitat real de tornar a Puigdemont haurà estat el pacte amb el PSOE: una aritmètica parlamentària atzarosa... li ha permès finalment pactar el text de l’amnistia... Junts ja té la campanya feta: presentar el 12 de maig com una oportunitat de “restitució” de l'expresident a l'exili sis anys i mig després d'haver marxat. Sense haver-se de plantejar plans B, que sempre tensarien les seves costures internes.

Però per tornar a jugar la carta del retorn, Puigdemont necessita fer-ho creïble. Ja va jugar-la el 2017, amb el si guanyo tornaré forçat per la seva cap de campanya, Elsa Artadi, i ho ha insinuat diverses vegades esperant resolucions europees que finalment no han estat favorables... Cal tenir en compte que les llistes dels comicis a l’Eurocambra es tanquen el 7 de maig, l'última setmana de la campanya catalana, i presentar-s'hi afebliria la seva candidatura: exercir els dos càrrecs de diputat és incompatible i, per tant, es tornaria a perfilar com un candidat simbòlic. Ara bé, renunciar a ser candidat a les eleccions europees implica un risc personal que Puigdemont ha d'acabar de valorar amb el seu advocat: perdria la immunitat i quedaria desprotegit posteriorment davant la investigació per terrorisme del Tsunami, que el Suprem haurà de decidir si entra a l'amnistia.

¿Un retorn, però, abans o després de la campanya electoral? Si esperés a després del 12-M, pel que diu el Suprem, Puigdemont no seria detingut perquè retiraria les ordres de detenció. En canvi, si vingués abans de la votació, sí que seria empresonat a l'espera de ser alliberat per l'amnistia, que es preveu que entri en vigor a finals de maig. En aquest darrer escenari, la gent a Catalunya votaria amb Puigdemont a la presó.

Núria Orriols Guiu, 17.3.2024

 

lliVre 22: UCRAÏNA, MON AMOUR - 2

- Títol: "L'ofensiva russa de Pasqua". Autor: "Timothy Snyder"...

- "Avui els cristians d'Occident celebren la Pasqua; d'aquí una setmana la celebraran els ortodoxos i els grecocatòlics d'Ucraïna, i els ortodoxos russos. En aquell moment les tropes russes estaran en plena ofensiva de Pasqua, un nou atac a Ucraïna, al Donbass. Aquesta coincidència de la festa més important de la tradició cristiana amb una guerra atroç ens dóna l'oportunitat de pensar què significa la Pasqua i de quina manera s'ha d'interpretar la vida i la mort de Jesús"...

- ..."Una manera de pensar la vida i la mort de Jesús és connectar-les. Jesús de Natzaret va prendre riscos. Li calia dir les coses que deia sobre l'amor o la veritat, però no provocava volgudament l'estat. Que morís a causa de les seves conviccions els dóna una dimensió inoblidable. Segons aquesta interpretació de la Pasqua, Jesús seria una persona ètica i exemplar i algú que deia la veritat sabent que s'arriscava molt. El seu exemple no seri el d'algú que busca la mort o que busca el sentit en la mort. L'ensenyament seria que cal acceptar la part de risc que inclou, en certes circumstàncies, el compromís amb valors com l'amor i la veritat"...

-"Durant la guerra d'Ucraïna, la pràctica de l'ocupació russa ha estat executar les elits locals ucraïneses. Els soldats russos disparen al cap dels civils que ha assumit responsabilitats en els afers municipals. Segons el relat dels supervivents, aquestes elits locals no buscaven pas acabar la seva vida de manera heroica. No, senzillament no podien col·laborar amb l'ocupació russa. Van morir per la manera com van viure, com a servents de les seves comunitats. L'important, però, no és que la seva mort sigui redemptora. No: l'assassinat va ser un horror"...

- "Aquesta és una manera àmplia de pensar sobre la política a partir de la Pasqua: els valors de la vida són confirmats pel risc de la mort. La vida és plena de valors, però cadascun comporta un risc. El risc va lligat al valor. Si el risc és confirmat per la mort, el valor és afirmat. Però la mort no és la qüestió"...

- "Una interpretació rival de la mort de Jesús, a la qual els cristians són vulnerables, és que la mort sigui la qüestió. Que el sofriment i la mort, més que no l'acció i el viure, siguin els que creen sentit. En aquesta manera de pensar la Pasqua, el sentit de la mort pot expulsar el missatge vivent d'amor i veritat"...

- "Posar l'accent en la mort de Jesús té com a conseqüència, si més no en la política, que dissol la responsabilitat de l'acció. Una interpretació convenient de Jesús morint pels nostres pecats és que nosaltres som innocents..."

- "I tots els cristians tindran una cosa a meditar: com pensar la vida i la mort de Jesús en els nostres temps de guerra"...

 

Carles Torner. Ucraïna, mon amour. Editorial Empúries, Barcelona 2023

 

E.E. 289 LA IGNORÀNCIA

La ignorància està molt ben repartida. Tots som una combinació d’ignoràncies i coneixements. "Tots som ignorants, només que ho som sobre coses diferents", deia Mark Twain... "l’aparició de nous coneixements al llarg dels segles ha comportat per força noves ignoràncies". (Peter Burke)... L’economista Von Hayek ja ho va expressar de manera paradoxal: com més augmenta el saber col·lectiu gràcies als avenços científics i acadèmics, "més petita és la part de tot aquest coneixement que qualsevol ment és capaç d'absorbir"... Els polítics, els governants, no n'estan exempts... Burke esmenta el cas espanyol. Diu que l'adveniment de la democràcia va ser afavorit pel record de la guerra civil. Ara, en canvi, amb la guerra (i la dictadura) menys presents, la democràcia espanyola "sembla que estigui afeblint-se". Ho diu ell. El desacomplexament de la ultradreta s'explica per l’oblit de la pròpia història. Vox és ignorància, desmemòria. Ignorància selectiva, naturalment. La democràcia s’ha vulgaritzat, l’espanyola i totes. En lloc de debats, hi ha teories de la conspiració. El soroll mediàtic és eixordador, la política marcada pel presentisme de les xarxes socials resulta letal...  Sí: la ignorància és una arma de destrucció massiva. Destrueix la democràcia, la cultura, la tolerància, la natura. Trump torna a encapçalar les enquestes i el seu amic Netanyahu, que va ignorar l'alerta d'un general veterà sobre l’atac de Hamàs, està provocant una carnisseria d’innocents.

Ignasi Aragay, 29.10.2023

 

E.E. 288 TENEN UN PLA

Un grup de militars espanyols retirats té un pla: que l'exèrcit destitueixi el president Pedro Sánchez i es convoquin noves eleccions. La proposta no especifica què fer amb el president deposat ni quin resultat electoral seria acceptable, tot i que no costa gens d’imaginar. El pla, però, té un inconvenient, i és que això és un cop d’estat. Adeu Constitució i adeu al fet que Espanya continuï sent un estat membre de la Unió Europea. 

El problema, doncs, no és la probabilitat que el cop es produeixi sinó que hi hagi uniformats a la reserva que facin una crida pública a la intervenció de les forces armades a partir de perills inexistents o arguments fal·laços, perquè fa augmentar la temperatura del clima polític i social, i posa Espanya i en especial Catalunya en el camí de la violència política. I tenint en compte els antecedents històrics, millor no imaginar-s'ho.

En aquest sentit, la cara agra del rei durant l'acte de promesa de Pedro Sánchez no ajuda gens a la normalitat institucional. Era una expressió que recordava la del discurs del 3 d'octubre del 2017.

El pitjor és que aquesta tensió ja no ens abandonarà fins que el PP torni al govern. Perquè aquest és el problema, i no l’amnistia... La tramitació de l’amnistia o les negociacions del PSOE amb els partits independentistes es presentaran com una traïció i aquest relat disposarà de potents altaveus mediàtics i econòmics. La dreta espanyola s’enfronta a la possibilitat de passar-se vora 10 anys a l'oposició, i aquest supòsit se’ls fa senzillament insofrible. Per això, alguns, tenen un pla.

Antoni Bassas, 18.11.2023

 

lliVre 21 LES NOSTRES RIQUESES Una llibreria a Alger

1 d'abril de 1942

La guerra, per on passa tot ho trasbalsa. Ja no trobo ni paper ni tinta. L'últim intent ha acabat de manera lamentable: un llibre grapat perquè ja no hi ha fil, i paper de carnisser brut i porós.

17 d'abril de 1942

Ni rastre de paper, ni de fil de relligar, ni de tinta. Ni rastre de res. Rondo per la ciutat buscant el que sigui per publicar, imprimir, editar. Fulles d'arbre? Terra? Fang? Ja no sé què fer.

Kaouther Adimi, Les nostres riqueses. Edicions del periscopi, 2018

 

E.E. 287 NACIONALISME I FAMÍLIA

 De nacionalistes n’hi ha de molts tipus... El nacionalisme del rei d'Espanya pot ser conjuntural, arrauxat, ofès, dubtós, magnificent o impostat... 

Aquests dies, veient els manifestants al carrer, he pensat en quina mena de nacionalistes són. Perquè el paper que exerceixes amb la teva —pretesa— nació és el mateix paper que exerceixes amb la teva —pretesa— família. Ni més ni menys.

Un nacionalisme que s'imposa, per tant, acomplexat, no natural? Has de repetir i repetir el que som? Així seràs amb els fills, amb la parella. Un nacionalisme que no vol trencada la pàtria i que, per no trencar-la, si cal, acabarà amb els que l’habiten? Vols que Catalunya sigui espanyola però t’hi sobren els catalans? Així seràs amb la família. No et penso concedir el divorci, no t’estimo, t’odio, però la família no es toca, així ha sigut sempre, vull que et fotis. El que és nacionalista violent és pare de família violent, perquè pàtria i màtria s’assemblen massa. 

Empar Moliner, 18.11.2023

E.E. 286 IMPOTÈNCIA I CRUELTAT

“El nombre de palestins morts és realment insuportable”. “Estic convençut que el terrorisme no es pot erradicar exclusivament mitjançant el pes de la força”. “Cal distingir entre els objectius militars i la protecció dels civils”. Certament, el president Sánchez no es va estar de res davant del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu. Fins i tot va insistir en els dos estats com a solució... Diuen que la repetició d'imatges té un efecte banalitzador i que, a còpia de veure nens destrossats cada dia, s'acaba normalitzant l’horror. Jo no ho crec, ans al contrari, cada imatge em genera una indignació més gran per la sensació d’impotència generalitzada davant el desgovern del món... Estem en un món en què sembla impossible acceptar una cosa tan elemental com que la matança que va fer Hamàs és un acte terrorista i la resposta israeliana és d’una crueltat que situa les dues parts en l'àmbit dels crims contra la humanitat... Fins ara només el secretari general de l'ONU, António Guterres, havia dit les coses pel seu nom. I només ha servit per confirmar la inutilitat de les Nacions Unides. I tot plegat en ple ascens de l’autoritarisme postdemocràtic. Ara, l'Argentina i Holanda. El món pinta lleig.

Josep Ramoneda, 26.11.2023

 

E.E. 285 MANUAL PER DESTRUIR LA HUMANITAT

Si, com diuen cada cop més científics, la història de l'espècie humana és una història d'èxit gràcies a la nostra capacitat de cooperació i aprenentatge; si és una prova de la nostra autodomesticació; si, sense renunciar a la individualitat, hem primat la tolerància pacífica, l'autocontrol, la racionalitat i la disciplina –inclòs el càstig, tot i que aquest cada cop està més qüestionat– enfront de l’agressivitat i l'egoisme instintius; si tot això és així, l’actual irrupció de líders polítics que criden a inflamar el nostre ego i a buscar solucions individuals als problemes col·lectius ens porta a una involució civilitzatòria. Milei, Trump i Bolsonaro són perillosos dissolvents de la idea de la vida en comunitat, de progrés compartit, de la suma virtuosa de moral i cultura acumulatives. Busquen enemics sota les pedres. Ens porten al col·lapse social. Les nostres societats complexes i fràgils demanen moltes dosis d’altruisme recíproc, de contenció, de renúncies individuals i de flexibilitat en pro del bé comú. Altrament, tornem a la selva, a la llei del més fort. És molt fàcil destruir i molt difícil construir... 

 Estem entre els animals físicament més dèbils però més intel·ligents i complexos. Venim al món molt fràgils i només ens salven les institucions que hem creat: la llengua, la família, la cultura, les tecnologies, la moral, les institucions, la raó, la convivència complexa...

Ignasi Aragay, 25.11.2023

E.E. 284 DESMEMORIATS

... Un altre senyal inequívoc de la societat consumista que ens cenyeix: és més difícil que es protegeixi el patrimoni arquitectònic que no pas que les grues de la construcció embrutin el paisatge. Més encara: no es tracta pas d’enderrocar una casa vella –potser amb algun toc modernista a la façana?– per fer-hi una construcció singular i artística representativa de la nostra època. En la majoria de casos, la substitució es fa amb blocs de pisos impersonals que es llogaran o vendran per preus astronòmics que la gent normal no podrà pagar. I els pisos seran tan petits que ningú no podrà guardar en un altell roba de llit de l’àvia, o àlbums de fotografies en paper, o les copes pompadour del rebesavi o la capsa amb les cartes que els nostres pares es van enviar quan estaven promesos.

Sílvia Soler, 25.11.2023

 

E.E. 283 CATALUNYA SERÀ DIVERSA O NO SERÀ

El 1964 per primer cop el nombre de ciutadans nascuts fora de Catalunya o fills d'immigrants de primera generació superava el 50%. El 1984 arribava a un màxim del 62%. Estàvem a les portes d’arribar als 6 milions d'habitants... Avui un 36,36% de la població és nascuda fora: el 21,17% a l'estranger i el 15,19% a la resta de l'Estat. Es tracta, doncs, d’una immigració molt més diversa que la del segle XX, que era més propera en termes culturals (llengua germana) i antropològics (religió i costums)... La gran majoria arriben fugint de la pobresa, venen a intentar guanyar-se la vida; en el cas dels peninsulars, el seu estatus és diferent del d'antany: ja no respon al patró de la misèria dels murcians i andalusos de la primera meitat del segle XX. A més, a diferència del que passava llavors, els espanyols ja saben que aquí hi ha una realitat lingüística i política diferent, cosa que no passa amb la gran majoria d’estrangers... Acollir i incorporar aquesta diversitat no és fàcil, però és possible i necessari. Tampoc va ser senzill al segle XX i es va fer, malgrat la dictadura. La qüestió és que la societat catalana, a causa de la seva endèmica baixa natalitat, per seguir progressant econòmicament ha necessitat i necessita la immigració. Les dades del mercat de treball són explícites: fan les feines que els d'aquí no volem assumir... La societat catalana en conjunt és més rica avui que fa 40 anys, però la classe mitjana recula. Hi ha una por difusa i menys empatia amb els de fora, que noten el rebuig o directament el racisme... La por i el tancament identitari no són la solució, són el problema.

Ignasi Aragay, 4.2.2024