Però es pot girar la pregunta de l’Évole. Quin problema hi ha en catalanitzar la justícia, el comerç, l'escola, la universitat, les teles privades i públiques, el cine, el Círculo Ecuestre o el Barça? A qui li molesta la llengua literària de Ramon Llull i la llengua materna de Rosalía? En efecte, el país real és bilingüe, però d’un bilingüisme perfectament imperfecte i diglòssic, amb el català de nou en perfecta caiguda lliure cap a la intimitat casolana, a veure si els catalanoparlants militants deixem de tocar els nassos d’una vegada.
Discriminació positiva per al més dèbil? Nooor!, que mani el mercat. Al capdavall, el que ara es porta en política, i en tot, és el neoliberalisme antiestatista. Desregulem també la llengua: que cadascú parli com li doni la gana...
A les Illes i el País Valencià ja ho tenen clar. El tàndem PP-Vox està fent bona feina desprotectora, per no dir destructora. Ho tenen fàcil: com ha advertit la presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Verònica Cantó, queden entre 5 i 7 anys per evitar que el valencià entri en una situació tècnica de no retorn. És a dir, una dècada més i la normalitat serà total, amb el català reduït a cosa de vells i lletraferits, de nacionalistes reclosos i romàntics, que és com ens pinten. Tant se val que els autèntics bilingües o trilingües siguem nosaltres.
A Catalunya potser costarà una mica més, però el camí està traçat. Els joves són l’avantguarda del canvi de llengua, no hi veuen problema, tots els idiomes són bonics i respectables, no? Buenu, potser uns més que altres.¿I la història d’imposicions i prohibicions amb el català? Doncs això, història. El present és el que compta, la realitat és com és. En castellà ens entenem tots. El català divideix, l’espanyol uneix. Pel que es veu, una subliminar mentalitat utilitària i asèptica que també comença a calar entre els infants dels caus i els esplais...
Ignasi Aragay, 28.1.2024
