La cançó popular ha estat històricament cosa de dones. Ara fa un segle,
una trentena de músics, filòlegs i folkloristes van recórrer les terres
de parla catalana a la recerca de velles cançons. La vida urbana i
industrial estava canviant els costums. S’havien de salvar els mots i
els sons. De dos en dos, van fer quilòmetres armats amb llibreta,
fonògraf i càmera fotogràfica. En deien missions i se'n van fer 65,
quasi totes a la dècada del 1920, quan viatjar encara era una aventura. A
la majoria de pobles els rebien bé, però en alguns els titllaven de
"lladres de cançons". Gràcies a aquells robatoris avui tenim el Cançoner Popular. En un dels seus darrers viatges, el 1932, Joan Amades, des de la
Segarra, resumia així la tasca: "Una vegada més hem tingut ocasió de
confirmar com la cançó és patrimoni generalment de la dona, i són
comptadíssims, en la present missió, els homes que ens han cantat"... El cançoner, però, el van fer sobretot homes. Joan Amades, Joan
Llongueres, Higini Anglès, Pere Bohigas, Miquel Ferrà... De dones, només
quatre: la Jaquetti, Dolors i Mercè Porta i Maria Carbó. Es van
recollir 40.000 documents i se n'han salvat 4.000 imatges. Dirigit per
l’Orfeó Català, es va finançar gràcies a una donació de Concepció Rabell
gestionada pel seu cunyat i mecenes Rafael Patxot, que durant la
dictadura va conservar els materials entre Suïssa i Barcelona i els va
donar al monestir de Montserrat. El pare Massot els va publicar durant
anys en 21 volums. Ara l’estudiosa Montse Ginesta n’ha fet una tria a L’aventura de recollir aquelles velles i extraordinàries cançons (PAM). Una joia.
Ignasi Aragay, 23.12.2023
