En l'ideal democràtic radical la presó és un mal menor. La seva funció essencial no és ni el càstig ni la venjança social, sinó retirar de la societat persones perilloses per a la col·lectivitat mentre s'aconsegueix la seva recuperació.
En els temps que vivim aquest plantejament s'ha tornat una il·lusió inabastable. El populisme punitiu estès per tota la societat porta uns i altres a reclamar constantment penes més dures contra tots els delictes imaginables... Enmig d'aquest afany de venjança la llei resisteix com a última garantia de la presó constitucional...
Per al Suprem, en contra del que diuen la Constitució i les lleis, l'important és que aquests presos (independentistes) passin prou temps a la presó. Els va enviar a la presó per castigar-los i no permetrà que una concepció democràtica o constitucional de la presó frustri el seu acte de venjança. Aquest afany per castigar els independentistes catalans de totes totes comença a tenir un cost inassumible per a la democràcia espanyola. El Tribunal Suprem, polititzat i obnubilat pel seu afany justicier, continua forçant les costures del sistema democràtic.
En algun moment de la seva deriva, el màxim òrgan judicial espanyol ha oblidat que és més important viure en una democràcia constitucional que mantenir la integritat territorial de l'Estat.
Vivim hores tristes en què la principal amenaça a l'estat de dret són, precisament, alguns jutges.
