E.E. 146 PRIMERA VISITA AL MUSEU PICASSO

Miro enrere i el Museu Picasso forma part de la meva educació barcelonina, aquella que em va proporcionar el meu pare quan em portava els diumenges al matí a "veure barcos al port", a visitar les oques de la catedral o a Santa Maria del Mar, les Drassanes, la plaça Reial o el mercat de Sant Antoni si havíem de canviar cromos. Eren unes sortides que ja es veia que no eren el pla més divertit del món, però eren les que es podia permetre un home que treballava de dilluns a dissabte al vespre, en una família que no tenia cotxe però sí un cert sentit de la cultura i del gust.

Visites com aquelles s'entenen (i s'agraeixen) quan ets adult, perquè algú et va acostumar de petit al silenci dels museus i de les esglésies i algú et va ensenyar a contemplar quadres, pedres o paisatges...

Antoni Bassas, 21.1.2023

 

E.E. 145 "EL 90% DE L'EDUCACIÓ ÉS COSA DELS PARES"

..."Us hem donat bondat i honradesa: sou molt bons treballadors, respecteu les persones, sou valents (no tous ni bledes)". Són paraules escrites fa un temps a mà per la meva mare, la Mercè, de 86 anys... He transcrit aquest testimoni personal perquè sovint carreguem les tintes contra l’escola i els mestres, però el primer espai educatiu, i el més decisiu, és la família, el que passa entre les quatre parets de cada casa. A vegades sembla que això no compti... Crec que no s'hi val a simplificar dient que el problema és que avui dia els dos progenitors treballen. Això ja fa dècades que passa. La mare va treballar tota la vida i no precisament al costat de casa. De fet, va fer-ho al món educatiu: a les escoles Tàber i Edumar, a les quals va dedicar moltes hores i molta entrega... Hi ha, sens dubte, famílies que les passen magres i que, per tant, tenen objectivament menys possibilitats de dedicar temps als fills... Si no arribes als mínims –sostre i alimentació–, la resta queda en un segon pla. No és estrany, doncs, que molts alumnes arribin cada matí a l’aula amb mancances i que, per tant, baixi el nivell general de coneixements, tal com mostren les proves de competències bàsiques... L'escola no ho pot resoldre tot, però ha de contribuir a compensar aquest punt de partida tan perjudicial per als qui no tenen en l'àmbit familiar l’ambient desitjable: massa sols, mal atesos, mancats de referents i d’afectes... L'educació reglada i en el lleure és crucial, però també ho és molt la familiar. I no tothom té la sort de tenir una mare com la Mercè.

Ignasi Aragay, 15.1.2023

 

E.E. 144 "DURANT MOLTS ANYS M'HE RESERVAT LA FE PER A LA MEVA INTIMITAT"

El principi de l'evangeli de Joan es va transformar a partir del segle IV a causa de la traducció llatina de sant Jeroni. Va canviar logos per verbum. "Al principi existia la paraula", podem llegir encara a la majoria de versions de la Bíblia.

— Jo seria partidari de restablir logos, que es pot traduir com a sentit. El sentit és anterior a la paraula. Déu, si és que és alguna cosa, és anterior a tot. Si en comptes de logos fem servir paraula o verb, perdem transcendència. Abans són les coses que el nom que els posem, que sempre serà reduccionista. De fet, el Déu de l'Antic Testament no es pot pronunciar, és el tetragrama YHVH...

Des dels elements tangibles que tenim i sense els dogmes, encara podem ser creients sense haver de demanar perdó...

Les paraules són relatives, i quan les convertim en dogma les desvirtuem. Ara podem entendre la fe des d'un punt de vista més raonable que abans. Les ciències positives ens hi ajuden...

Hi ha una part de gent que es declara materialista o atea –els agnòstics són un altre món– que, tanmateix, tenen sentiments o necessitats metafísiques. La dogmàtica catòlica els n'allunya. Les vivències metafísiques em fan millor persona, tot i que no en un sentit ètic o moral: a través d'elles puc aprofitar més tot el que la natura m'ha donat.

Jordi Nopca entrevista Antoni Batista, 14.1.2023

E.E. 143 UN LLIBRE

... ja se sap, allò dels orígens marca. El poble natal es fa present en els records i els seus carrers i les seves cases es converteixen en un escenari per a la memòria. Necessitem imatges, vivim de les imatges i en les imatges. El temps es condensa en aquests espais i hi tornem...

Narcís Comadira, 11.2.2023

E.E. 142 JO A TU DE QUÈ ET CONEC

I què? Tot igual? La feina? Continues al lloc de sempre? I a casa, com aneu? Improvises frases no comprometedores, sense nom ni referències explícites, a l'espera d’alguna informació que et rescati de la situació absurda, en què l'altre et saluda efusivament i demostra ser posseïdor de dades íntimes teves mentre a tu aquella cara et sona però ara mateix no et ve al cap de què. S'han inventat trucs agosarats, però requereixen una execució convincent. Deixar anar a la primera: perdona, no recordo com et deies... Per als que no gosem utilitzar una defensa tant a l'atac, el drama és que la situació s'allarga, cap comentari aporta noves pistes, et vas sentint atrapat i la culpa et paralitza tota la inventiva, de manera que per manca de sinceritat inicial enfiles converses poca-soltes mentre et creix la cara d'idiota... i, vista la familiaritat, intueixes que l'interlocutor oficialment conegut però ara mateix desconegut del tot per la teva memòria traïdora no rebrà bé que l’hagis oblidat. I no s'aguanta per enlloc que ho hagis dissimulat uns minuts, somiant que trobaries una sortida miraculosa i digna. Si vius el tràngol en companyia, pot passar que a sobre els teus et retreguin que no els hi has presentat l'amic que acabes de saludar. Però si ja et coneixen i t’han vist suar en situacions similars, t'ho perdonen i es limiten a humiliar-te amb un “Què, ni idea de qui era, oi?”

Carles Capdevila, 12.3.2017

E.E. 141 AQUELLA ESPANYA

L'Espanya que representava Lorca –tolerant, somiadora i igualitària– no va poder ser. La van assassinar. Encara resta sepultada en milers de cunetes... són molts els morts estimats que encara recordem, que encara provem de desenterrar perquè no caiguin en l’oblit absolut... que clamen justícia i memòria en un país on els tribunals tornen a empresonar cantants i polítics demòcrates i empaiten exiliats. El record dels assassinats de la dictadura va sortint amb comptagotes, quasi com demanant perdó, no fos cas que algun net de botxí s’ofengués i li pugessin els colors... Espanya expulsa la diferència. És un gran forat negre de desmemòria... Espanya ha evolucionat en l'aparença democràtica, no en el fons de la seva ànima... El futur no té futur si s’arrela en una terra de silencis a sang i foc. Sembla que torna aquest odi, aquest nosaltres contra vosaltres, aquest nacionalisme excloent de terra cremada. Fan por. Ens tornen a glaçar el somriure. Totes les dissidències els semblen condemnables: l’homosexual, la feminista, l’esquerranosa, la catalana... El Congrés ha esdevingut un galliner d'ambient crispat i insults permanents. La judicatura, un niu d’ultres. Escampen la intolerància amb frívola impunitat: la premsa cavernària i les xarxes socials en són histèrics altaveus...

Ignasi Aragay, 18.12.2022

E.E. 140 BONES I MALES NOTÍCIES D'ESTAR PER CASA

... La vida ens porta sovint a estar pendent de notícies que la condicionaran. Esperem resultats, analítiques, respostes, millores, ofertes, canvis. Les esperes es fan llargues i incòmodes, perquè no tenim cap control d’aquest temps, i perquè poques vegades podem influir sobre el que ens caurà al damunt... Només tenim control del que depèn exclusivament de nosaltres. Que no és ni tan sols el que ens passa sinó simplement com hi reaccionem. L’estat d’ànim, l’actitud, la moral. Fer nostre el marge de maniobra que ens deixen i aparcar la queixa excessiva o l’esperança infundada és dur, perquè et quedes només tu, amb les teves limitacions. Però és alliberador, perquè això sí que és teu, i ho és des d'ara, no són expectatives sinó realitats, per dures que siguin. Parlo d'una acceptació que no té res de resignació, perquè és activa, no es conforma, lluita. No és un desgast estèril contra els elements, és un esforç conscient i raonable, benhumorat, amb les opcions a l'abast. Potser més que esperar que ens arribin bones notícies de fora surt més a compte preparar-nos per treure la part positiva de totes les que vinguin, per fer més suportables les feixugues i gaudir plenament del que ens regala la vida. Que és sobretot -i potser només- ella mateixa.

Carles Capdevila, 25.12.2016

E.E. 139 EL MUNDIAL I ELS NOSTRES 2

(continuació)...

Però Catalunya i Espanya són societats plurals, també en l'àmbit identitari. ¿Tan difícil seria donar resposta a aquesta pluralitat? Segur que si Catalunya i Espanya competissin internacionalment, a Barcelona hi hauria seguidors d'una selecció i l'altra en cada barri, en cada carrer i en cada escala. I què? Fixeu-vos: dimarts jugaran un partit decisiu Espanya i el Marroc. A Catalunya hi viuen 120.000 marroquins. Quan acabi el partit, voleiaran banderes espanyoles, o marroquines, en moltes ciutats catalanes. És la fi del món, això? No, és una conseqüència natural de la nostra composició demogràfica. Si ho assumim, no ha de ser el germen de cap conflicte.

No és just que, per evitar allò que Ciutadans anomenava “fractura social”, la majoria de ciutadans que preferirien animar una selecció catalana hagin de ser castigats amb la invisibilitat internacional. Si la Constitució i l’Estatut reconeixen el perfil nacional de Catalunya, ¿això no hauria de tenir un cert reflex simbòlic? Tornem als britànics: Anglaterra, Escòcia i Gal·les juguen el Mundial per separat, però formen un únic equip als Jocs Olímpics. És una fórmula adient per a ells. ¿No en podem trobar una, nosaltres? ... cal parlar també de com es reparteix el pastís de la presència simbòlica. I fer-ho sense dramatitzar.

Toni Soler, 4.12.2022

E.E. 138 EL MUNDIAL I ELS NOSTRES 1

... en el Mundial s'enfronten països (jo diria Estats), s'enlairen banderes i se senten himnes, i els partits poden degenerar en demostracions de patrioterisme periodístic que fan envermellir... El que no es pot deixar de constatar –i no és cap pecat– és la tendència dels éssers humans a agrupar-se en identitats col·lectives, basades en el passat comú, la llengua i el territori, encara que sovint aquests símbols siguin arbitraris o excloents. Normalment les entitats amb dret a ser representades són estats amb presència a l'ONU –amb la notable excepció d’Escòcia i Gal·les–. Però la identitat és un dret humà com qualsevol altre, i la política no li pot girar l'esquena... A diferència del que han fet els britànics –justament perquè són un estat molt més sòlid–, Espanya ha utilitzat l’esport com a eina uniformitzadora, i és innegable que en els últims anys se n'ha sortit prou bé, gràcies al fet que la contribució esportiva catalana és molt més notable que en altres àmbits de la vida pública. Molts catalans (un 68%, segons el CEO) voldrien veure una selecció catalana al Mundial, però els costa no simpatitzar amb un equip del qual formen part Busquets, Ferran Torres, Gavi, Pedri i Ansu Fati, i entrenat per un culer declarat com és Luis Enrique... (continuarà)

Toni Soler,  4.12.2022

 

E.E. 137 ... I UNA PREGUNTA ADREÇADA A ESPANYA

Es veu que una vegada Charles Darwin va preguntar a un infant de 4 anys què era per a ell la felicitat, i aquest li va respondre: “Riure, parlar i fer petons”.... Després d'intentar-ho del dret i del revés, hem tirat la tovallola pel que fa a l’ambició de transformar Espanya per encaixar-hi una Catalunya més lliure i autònoma. L’hem bescanviat per l’ambició de la independència, amb el resultat palpable que coneixem: una dolorosa derrota... I una darrera pregunta. Aquesta adreçada a Espanya: ¿Després de més d'un segle de desencaix català, i després del pols independentista, quant temps més caldrà esperar perquè proposin alguna cosa amb cara i ulls més enllà del pal i la pastanaga? ... Mentrestant, aquí seguirem. Com diria el nen de Darwin, seguirem parlant, rient i fent-nos petons.

Ignasi Aragay, 20N2022

 

E.E. 136 LA IGNORÀNCIA: QUÈ ESCOLLIM NO SABER I PER QUÈ

Davant l’allau d’informació que ens aclapara, molta poc fiable, cada cop són més els qui prefereixen no saber, els qui es blinden amb mil excuses: tot és mentida, el món ha embogit i no té remei, els polítics i els periodistes ens manipulen, informar-se en realitat és donar informació teva (exposar les teves dades), la informació no és res més que negoci, ens volen ficar en una bombolla, res no és fiable, la tecnologia em sobrepassa, jo ja no sóc d'eixe món... En lloc de reaccionar, en lloc de fer un pas endavant per intentar saber, per posar-se al dia, sovint la resposta consisteix en tancar-se en el propi món, en optar per no saber i viure tranquil. És l’opció de la ignorància... és més fàcil creure’s un líder que menteix que intentar esbrinar què és veritat i què és mentida, cosa que, en efecte, comporta esforç i reflexió. Massa feina! La indiferència és còmoda... Quan una cosa ens resulta insuportable, la solució més taxativa és negar-la, bandejar-la. I deixar-se portar. Esclar: a vegades ens és necessari per sobreviure...Com més siguin els que es neguin a intentar entendre el món, els qui renunciïn a cercar la veritat, més estarem en mans d’una minoria informada que decidirà per nosaltres, o d'una classe política temptada d'usar la ignorància com a arma de poder... També hi ha, com un mar de fons, la ignorància de la història, de la memòria col·lectiva... els règims autoritaris, o no tan autoritaris, es preocupen de quina història s’ha d’ensenyar i de si cal prohibir o vetar certs coneixements. En canvi, no prohibiran mai les matemàtiques, oi? Les perilloses són les ciències socials. El problema, però, és que cada cop els cal prohibir menys perquè cada vegada són més els que decideixen ignorar-ho tot per no haver-se de fer preguntes.

Ignasi Aragay, 29.1.2023

E.E. 135 "Nosaltres" (1933)

...Entre els texts de Rosa M. Arquimbau, s’hi pot llegir el manifest “Nosaltres”, on Arquimbau (l'any 1933) parla de la incorporació de la dona a la política, amb motiu del plebiscit de l’estatut de Núria, però que es pot entendre també com una reivindicació col·lectiva: “Nosaltres no havíem parlat mai en públic. I vam parlar-hi. Ens van venir a escoltar amb curiositat, ja ho sabem, però ens van venir a escoltar, que és el que ens interessava. Nosaltres no havíem votat mai. Vam votar d’una manera que no era votar, però ho semblava, que és el que ens interessava. Nosaltres vam cridar les dones. Totes les dones. Van venir. Van venir meitat per distracció, meitat per fer de debò; però van venir que és el que interessa. Nosaltres hem aconseguit una vegada a la vida el que volíem. Nosaltres hem triomfat una vegada. […] Nosaltres ens ho proposem i nosaltres obtenim allò que ens proposem, perquè tenim dret a obtenir-ho, perquè tothom té dret a obtenir el que desitja mentre sàpiga desitjar-ho i posar-se a l’alçària dels seus desigs. Nosaltres, però, no diem nosaltres volent dir nosaltres les dones; nosaltres, diem nosaltres volent dir nosaltres els catalans, i si podem dir nosaltres sols, la felicitat regnarà a Catalunya.”

Joan Safont, citant Anna Múria, 3.2.2023

E.E. 134 HOMENATGE A CHARLES M. SCHULZ

Charles M. Schulz, el creador de Peanuts, és a dir del Charlie Brown, l’Snoopy i la Lucy, va anunciar que es retirava el desembre de 1999. Estava malalt i no es veia amb forces per continuar creant. Encara tenia feina feta per publicar, així que quedaven històries noves per llegir. Va morir poc després, el 12 de febrer del 2000, i una casualitat molt poètica va voler que l'endemà, el 13, aparegués l'última tira que havia fet, on s’acomiadava dels lectors i dels personatges. Van ser dies tristos per a molta gent... els seus personatges ens havien ensenyat a tots una mica més sobre allò que ens fa humans... L’autor americà deia que veure com la gent seguia i s’estimava els personatges de Peanuts va ser sempre una motivació per a ell. Quan va morir, es publicaven en uns 2.600 diaris. El 2 d'octubre de 1950, quan van aparèixer, només en 7...  Amb el seu pare, tots els diumenges tenien el costum de mirar junts les vinyetes de diversos diaris. Era un ritual estimat per ell, i la seva mare el va apuntar a un curs per correspondència per aprendre a dibuixar còmics... Schulz utilitzava el que veia i el que li passava, deia que s’havia de bolcar tot a les vinyetes. Explicava que els caràcters dels seus personatges venien d'ell, que tots tenien trets de la seva manera de ser i pensar...

Anna Guitart, 3.12.2022

E.E. 133 LA FELICITAT ESTÚPIDA 2

I així, sense llegir, sense estudiar, sense entendre què passa i creure’s que ja ho saps tot, anem de cap al divertim-nos fins a morir i al populisme corrosiu: no hi ha res tan gratificant com desconfiar dels qui saben i creure’s els que et venen solucions fàcils a problemes complexos. De nou, és la política del mínim esforç. Veig més greu aquest canvi cultural, per no dir-ne crisi o declivi, que el mateix canvi climàtic...  Ja veig que sono apocalíptic i rondinaire. Què hi farem. Em dec estar fent gran. Per això em permeto vomitar tal com raja el que penso i sento.

La formació permanent? No podem confondre cursets i reciclatges tècnics amb coneixement i saber cultural. Sens dubte són necessaris, però no haurien de substituir els hàbits culturals que han entrat en penosa decadència i que depenen de l’actitud individual no lligada al guany immediat de tenir un títol. Què se n'ha fet del gust pel debat de les idees, del plaer de pensar i dubtar, de conversar, de descobrir? On ha anat a parar la curiositat universal d’aprendre per aprendre, de deixar-se seduir per la bellesa de l'escriptura, la pintura, la música, el teatre? Una societat sense l'esforç de l'estudi i la lectura està abocada a la frivolitat banal, al presentisme buit i estúpid, a l’autoindulgència infantilitzant: "No els exigim tant, l’important és que siguin feliços". Tant de bo tot sigui només fruit del meu pessimisme malhumorat, però em temo que aquesta felicitat ignorant acabarà malament.

Ignasi Aragay, 1.1.2023