(arafa...)
... l’estat espanyol, a través de les seves diverses branques i
tumoracions, havia retirat milers de milions d’euros de La Caixa i el
Banc Sabadell l’endemà de l’1 d’Octubre, per pressionar-los perquè
deixessin de tocar el violí i s’oposessin al repte democràtic que havia
plantejat el govern Puigdemont... la notícia de la retirada de fons estatals ens ajuda a entendre la
realitat catalana de forma més crua, amb els seus ressorts veritables,
amb una idea més realista del que significa el poder. Durant un parell
de dècades, el Parlament, l’autogovern, van arribar a semblar-nos una
bona imitació, una base sobre la qual edificar un projecte polític.
Llavors el Procés, per bé i per mal, ens va mostrar una façana de cartró
amb les banderes oficials onejant però sense gaire res -sense poder
real- al darrere... només ens queda l’espectacle patètic d’una majoria triturada, malferida,
maldestra, intentant administrar les ruïnes del naufragi col·lectiu. I
aquesta trista realitat empal·lideix encara més quan surten a escena les
grans palanques de poder: l’Estat, la banca, els diners, les togues. Un
dels pocs pronòstics que s’han complert en aquests anys de tanta
agitació era que el Procés, tingués èxit o no, acabaria amb
l’autonomisme. És cert: d’aquí en sortirà alguna cosa nova i real,
florint sobre el cadàver del vell Estat corromput, o tornarà la
provincialització irremissible...
Toni Soler