dilluns, 31 d’octubre del 2016

pd 853

EL PUNT AVUI dimarts, 15 de setembre del 2015
"EM SENTO TREPITJADA COM A CIUTADANA I COM A PAÍS"
Núria Terés  Ex-militant d'ICV i ex-regidora a l'Ajuntament de Girona
Dani Vilà

Núria Terés ha seguit el camí d'altres companys de partit en els darrers mesos i ha deixat ICV. Ha estat regidora a l'Ajuntament de Girona, on va assumir les àrees d'educació i cooperació. Va entrar a la formació com a independent i els últims anys n'era militant.
Es proclama independentista des de sempre, però diu que la línia presa per la direcció l'ha allunyat dels seus ideals nacionals.
...
"Hi ha hagut alguns fets importants de decepció. Fa dos anys va aprovar ICV una resolució on es reconeixia Catalunya com un estat i s'instava a fer un debat intern per veure la posició. Però aquest debat no s'ha fet mai i això m'ha influït molt"...
...
"Sempre he pensat que es fa política de moltes maneres i, per tant, la meva dimensió política pot passar per un partit polític o no"...
"L'objectiu és la independència de Catalunya i establir unes bases per construir un país i entenc tots els partits que s'han ajuntat i la societat civil que s'hi ha unit".
...
"M'imagino una Catalunya on la diferència entre els que tenen i els que no tenen, entre els que saben i els que o saben... sigui mínima".
...
"Dol molt deixar el partit... sobretot perquè hi ha grans persones, però ara em sento més lliure".

(En memòria)

diumenge, 30 d’octubre del 2016

pd 852

EL PAÍS, 22 de maig del 2002
SOCIALDEMOCRÀCIA SENSE CLASSE TREBALLADORA (i 2)
Vicenç Navarro
... la derrota de les esquerres s'ha degut primordialment a l'augment de l'abstenció de la classe treballadora, cosa encara més accentuada a Catalunya a les eleccions autonòmiques, que, fins fa poc, s'han centrat en temes d'identitat, allunyats dels enormes problemes de la quotidianitat de la classe treballadora i classes populars.
Aquest distanciament dels polítics socialdemòcrates de les seves bases treballadores és un caldo de cultiu per a missatges feixistes i racistes, apareixent un feixisme que agafa força per les polítiques d'immigració que divideixen la classe treballadora, per mitjà de missatges racistes que tenen èxit perquè es basen en la gran inseguretat dels treballadors no qualificats ... que veuen en l'immigrant un competidor pels seus llocs de treball...
... la defensa de la immigració per part de les esquerres utilitzant arguments per a justificar-la com per exemple que és necessària per falta de mà d'obra local (quan en realitat a Europa hi ha 16 milions de treballadors a l'atur) enfronta a amplis sectors d'aquesta classe treballadora. La desaparició del discurs de classes desarma a l'esquerra... l'alternativa al discurs racista és el discurs classista, proposant programes universals que uneixin els distints components de la classe treballadora i de la classe mitjana, enlloc de polítiques assistencials que beneficien només a immigrants i a les minories. És aquí on és important que les esquerres recuperin un compromís amb polítiques re-distributives de tipus universal...

dissabte, 29 d’octubre del 2016

pd 851

EL PAÍS, 22 de maig del 2002
SOCIALDEMOCRÀCIA SENSE CLASSE TREBALLADORA (1)
Vicenç Navarro

...
La classe treballadora no ha desaparegut, i tot i que la seva composició ha anat variant (passant de ser predominantment industrial a ser del sector serveis, i molts d'ells, dones), continua sent un sector molt ampli, això si no és majoritari, de la població. En aquest sentit és erroni pensar que l'augment del nivell de renda de la classe treballadora la converteix en classe mitja, ja que el que defineix la posició social de la ciutadania no ś tan el seu nivell de renda o estàndard de vida, sinó la distància social existent entre els col·lectius que la constitueixen. I aquesta no ha minvat. Més aviat al contrari... ha augmentat i en canvi la mobilitat social ha minvat durant la dècada passada (anys noranta). Les classes socials continuen, doncs, existint fins el punt que la classe social d'una persona és la variable més important per explicar l'educació, l'habitatge, el ritme de vida, les malalties i inclús els anys de vida d'un ciutadà. Les dades de mortalitat, per exemple, parlen per si soles. A Espanya, com a mitjana, els membres de la burgesia viuen dos anys més que els de la petita burgesia, els quals viuen dos anys més que els de les classes mitjanes, els quals viuen dos anys més que els treballadors qualificats, que viuen de mitjana dos anys més que els treballadors no qualificats, que viuen dos anys més que els que han estat força temps a l'atur. Deu anys de vida és la diferència de pertànyer a un o l'altre pol de la societat. Als EE UU en són quinze...

divendres, 28 d’octubre del 2016

pd 850

EL PUNT, 30 de juny del 2014
EL PAÍS QUE VOLEM
Imma Tubella Casadevall

... Hi ha gent que em pregunta si ens en sortirem. Jo ... sempre dic que tot depèn de nosaltres. En una democràcia el futur depèn de la gent que vota i de les aliances i compromisos dels que reben els vots, però aquesta vegada tot plegat és una mica diferent. No ens hi juguem quatre anys, ens hi juguem la nostra història i el nostre avenir. Però la gran diferència no és aquesta, la gran diferència és que ens hem posat a caminar de manera decidida i hem cremat les naus. Desfer el camí és quasi impossible. El que és nou és que la gent ha estat capaç d'organitzar-se sense ningú que li digui com, sense la imposició d'un líder o quedant ostatge d'un partit tradicional que l'utilitza i quan ha assolit el poder l'oblida, deixa d'escoltar les seves necessitats i aspiracions i massa sovint la traeix, traeix la gent que hauria de representar.
...
Aquest és el gran valor de la gent que s'ha mobilitzat, una multitud transversal, intergeneracional i interclassista amb una forta dosi d'interculturalitat. Penso en el nombre significatiu de castellanoparlants o de nouvinguts de cultures llunyanes que donen suport al moviment independentista. Aquesta composició és la que el legitima i la que el farà triomfar. L'acció ciutadana ha condicionat el procés sobiranista i l'ha conduït fins on és avui amb un esperit col·lectiu, aglutinador, entusiasta, plural i positiu.
.... No volem la independència per a fer el mateix sinó per a repensar-nos i transformar tot el que s'hagi de transformar, allunyant aquesta por tan nostra de modificar l'statu quo. La idea d'un nou país, d'un nou començament, és molt potent i som molt afortunats de poder viure-la...
Justament això, obertura i participació, fa que la marxa enrere no sigui possible si no és acotant el cap durant dècades. Un procés liderat per la societat i acompanyat pels polítics, i no al revés. Aquesta és la seva extraordinària força i vitalitat i només per això haurà valgut la pena viure'l.
...Catalunya, doncs, serà sobirana per la lliure voluntat de la seva ciutadania, li permetin o li neguin el seu dret de vot.

dijous, 27 d’octubre del 2016

pd 849

ARA, 23 de maig del 2013
LA UEFA OBRE LA PORTA A GIBRALTAR
Toni Padilla
La UEFA va aprovar ahir la inclusió de la Federació de Gibraltar com a membre de ple dret del màxim organisme del futbol europeu durant un congrés fet a Londres. Es converteix en el 54è membre de la Unió. Espanya i Bielorússia van ser les úniques federacions que van votar en contra d'aquesta proposta.
La selecció de Gibraltar podrà participar en la pròxima fase de classificació per a l'Eurocopa del 2016, amb l'única condició que no podrà jugar en les eliminatòries contra Espanya...
El congrés d'ahir significa el final d'un llarg camí en què la gran derrotada és la Federació Espanyola, una entitat que argumentava que des de l'any 2001 hi ha una norma, proposada per ella mateixa, que estableix que només s'accepti com a membres de la UEFA països reconeguts com a estats de l'ONU...
Amb 28.000 habitants i uns 8 quilòmetres quadrats, aquest territori britànic des del tractat d'Utrecht (1713) és convertirà en la federació més petita d'Europa. Fins ara era San Marino.

dimecres, 26 d’octubre del 2016

pd 848

ARA divendres, 29 d'abril del 2011
FA 700 ANYS, A ATENES
Quim Torra

Som al 13 de març del 1311. A la plana de Queronea l'exèrcit dels francs, comandat pel duc d'Atenes, Gualter de Brienne, amb més de 3.000 cavallers i 12.000 soldats d'infanteria, tenen atrapades les restes de la Companyia Catalana, que els darrers anys, precisament, havien ajudat el duc a consolidar el seu poder. La seva força és perillosament dèbil, tan sols 500 cavallers i 3.000 almogàvers a peu. Els catalans s'ho juguen tot. El fracàs sembla segur.
... "Vèncer o morir era llur únic destí. La desesperació els obrir el camí, com els l'havia fressat abans la venjança. Però en un dia, en poques hores, destruïren el poder franc de la Grècia continental i peninsular. Aquesta victòria llegendària que en la seva època tingué arreu tan fort ressò per força havia de deixar un solc lluminós en la història". (Antoni Rubió i Lluch)
La batalla de Cefís, que Ramon Muntaner cantà èpicament (la impertorbabilitat dels almogàvers, la brillant i enginyosa trampa del pantà, la caiguda del duc en el fang, la matança despietada de milers de soldats i de tots els cavallers excepte dos) va significar moltes coses... 

L'aventura dels catalans a Grècia ho té tot (per ser portada al cinema): passió, mort, destrucció, venjança, política, art, violacions, assassinats, traïcions, bellesa, èpica, odi, sang, conquestes. I sexe...
I les escoles? És una oportunitat excepcional d'explicar als alumnes una part de la seva història, potser l'única que es basa en victòries i aventures llegendàries, que haurien de servir per construir un imaginari col·lectiu nacional. Sense mites, qui som?
Tan acostumats a les derrotes i als fracassos, per una vegada tenim glòria i triomfs per oferir... I que no ens surtin els bons progressistes de torn a recriminar-nos una conquesta que va ser fidel al que es pot esperar d'una conquesta - i d'una venjança...
...
Fa 700 anys que vam conquerir Atenes, ni més ni menys que Atenes!

dimarts, 25 d’octubre del 2016

pd 847

EL PUNT / diumenge, 10 de març de 1996
CATALUNYA I PUJOL, VISTOS PER AZNAR (FINS ARA)
Xevi Xirgo
(Declaracions dels màxims dirigents del PP fins ara)

1993
Aznar acusa el govern de regalar a Catalunya els diners que retalla a pensionistes i aturats. 26-9-93
CiU està apuntalant González, que és el responsable de la fallida econòmica d'Espanya. 27-9-93
La defensa del castellà a Catalunya és un problema de llibertat, no de quantitat. 27-9-93

1994
Les coses s'han d'aprendre per vocació i no per obligació, i a Catalunya el bilingüisme conviu de forma admirable. 28-2-94
Els nacionalismes han imposat a l'actual executiu socialista uns interessos aliens i minoritaris. 26-8-94
La garantia que tenim els espanyols és que la Constitució reconeix una Espanya plural, que és per la qual cal apostar, i no per una espècie de residu o entelèquia estatal que no respon a una concepció nacional. 28-8-94
...
1995
Vidal-Quadras diu que CiU pretén crear un sistema judicial independent integrat per jutges amics. 16-2-95
Aznar acusa Pujol de manipular, enganyar i mentir sobre el recurs d'inconstitucionalitat contra la obligació dels jutges de saber català. 16-2-95
Aznar creu que amb l'arxiu de Salamanca es posa en qüestió l'estructura nacional. 8-4-95
CiU i PNB només se senten còmodes amb un estat dèbil. 19-4-95
Parlar d'una campanya anticatalanista és una manipulació de la potent maquinària convergent, i ningú s'ho creu. Enric Lacalle 25-5-95
La segona prioritat del govern, després de la lluita contra l'atur, serà l'expansió en el seu conjunt de la llengua i la cultura espanyoles, que són la força més important; i això passa per garantir la primacia constitucional de l'espanyol per sobre de les altres llengües oficials en tot el territori nacional. 30-7-95
El nacionalisme a vegades sembra vents que acaben en còctels molotov que llancen els altres. 13-9-95
...
1996
Pujol ha perdut una mica el seny. 1-1-96
Quan governi el PP, l'estat no serà aquesta cotilla asfixiant que administren per al seu benefici Felipe Divergència i Jordi Pesecé. Alexi Vidal-Quadras 27-2-96
...

dilluns, 24 d’octubre del 2016

pd 846

EL PERIÓDICO domingo, 10 de marzo de 1996
LA "PINZA" PERIODÍSTICA CONTRA PUJOL

Els diaris ABC i El Mundo van fer durant més de dos anys una ferotge campanya periodística en contra del suport que el dirigent català va prestar al govern socialista per afavorir la governabilitat. El diari d'Anson arribà a l'extrem de definir Pujol com un líder "voraç", "insaciable" i, en alguns aspectes, al marge de la Constitució.
ABC:
        - "González, agenollat davant Pujol, renuncia a nomenar nació a Espanya" (1-4-1995)
        - " Igual que Franco, però al revés: Persecució del castellà a Catalunya" (12-9-1993)
        - " Pujol se situa amb les seves tesis fora de la llar constitucional" (8-4-1995)
        - " Han permés que a Catalunya s'eduqui per a odiar i menysprear a Espanya" (26-2-1996)

diumenge, 23 d’octubre del 2016

pd 845

EL PERIÓDICO diumenge, 10 de març de 1996
EL "CAMP DE MINES" QUE SEMBRÀ EL PP
El pacte entre PSOE i CiU va escalfar la boca a la majoria dels dirigents conservadors
Privat per les urnes de la majoria necessària que sol·licitava per governar, José María Aznar depén dels diputats de CiU per ser investit President. L'estratègia d'assetjament a Convergència i Unió que el PP va tenir durant la legislatura passada és, segons Jordi Pujol, un "camp de mines" que els conservadors haurien de desactivar per aconseguir el seu suport.
"Pujol demana, demana i demana i González cedeix, cedeix i cedeix" Javier Arenas 8-8-1994
"Convergència és un paràsit aferrat a la pell de Catalunya que ens està xuclant els calés per a lucre dels "jetas" dels seus caps" Aleix Vidal-Quadras 19-2-1996
"Pujol vol anar més enllà de l'estat de les autonomies" Federico Trillo 23-7-1995
"Els nacionalismes són insolidaris" F. Álvarez-Cascos 29-10-1995
"A Pujol l'interessen els símbols, el programa l'importa molt poc" Josep M. Trias de Bes 7-1-1996
"Em preocupa que la Guàrdia Civil pugui arribar a dependre de Pujol" M. de la Merced 27-5 1994
José María Aznar:
"La política de CiU és estreta i xata" 17-11-1995
"M'agradaria, cosa que dissortadament no passa ara, que qualsevol nen espanyol quan acabi l'escola conegui el que és la història d'Espanya" 27-2-1996
" La política lingüística de la Generalitat és un experiment coactiu innecessari" 29-7-1995
" A Madrid no s'hi pot anar només a cobrar" 23-5-1995
"La majoria suficient és la que gaudeix de la fortalesa necessària per fer prevaldre el concepte, ara difuminat, dels interessos generals d'Espanya, i també l'adequada per a governar sense estar subjecte a les hipoteques i servituds de formacions nacionalistes" 21-12-1995

divendres, 21 d’octubre del 2016

pd 844


ARA dissabte, 15 d'octubre del 2016
LA LLEI DE FERRO DE L'OLIGARQUIA (i 2)
Marina Subirats

...
A la base del PSOE, entre els seus votants, entre els seus càrrecs locals, hi ha gent magnífica, que creu realment en la democràcia, en la necessitat d'un govern d'esquerres. Però a la cúpula, no. Els dirigents han mostrat qui són: un grup que viu molt bé, que ha obtingut molts privilegis i pensa que són seus, que li toquen i que no els vol perdre. I fa el que sigui per evitar perdre'ls...
...
Està resultant patètic veure com líders que van tenir prestigi, que podrien haver tingut un lloc destacat en la història, acaben malbaratant el seu llegat polític per enriquir-se personalment, ensorrant alhora el capital de confiança en el seu partit.
Avís per als nous partits si seguiu aquest camí, acabareu igual, perquè hi ha una lògica interna que fins ara ho ha fet inevitable, i que us devorarà com ha fet amb els altres... cal renovar els representants polítics amb una periodicitat raonable, però implacable. Alguns ho han començat a fer; segurament té desavantatges, però crec que és l'única manera de sortir de la llei de ferro de l'oligarquia.


dijous, 20 d’octubre del 2016

pd 843

ARA dissabte 15 d'octubre del 2016
LA LLEI DE FERRO DE L'OLIGARQUIA (1)
Marina Subirats
Amb aquest nom va designar Robert Michels un conjunt de fenòmens contraris a la democràcia. "Los partidos políticos", el llibre en què en parla, es va publicar fa un segle, però les seves tesis segueixen sent totalment vigents...
El seu raonament és el següent: l'evolució interna dels partits polítics, fins i tot dels que han nascut com a partits revolucionaris, els porta a ser dominats per un grup dirigent reduït i un aparell intern que s'especialitzen i es professionalitzen agafant un caràcter funcionarial. Aquest grup es va allunyant, físicament, socialment i mentalment, de les seves bases i dels objectius d'aquestes, tendeix a perpetuar-se en la direcció i es va convertint en conservador, perquè els seus interessos particulars i l'ambient en que es mou el porta a mantenir la situació establerta, no a canviar-la. Aquesta evolució condueix els dirigents del partit a defensar els interessos dels poderosos, atès que formen part dels seus cercles. De manera que el paper del poble, que és qui ha de governar en una democràcia, queda reduït a elegir-los cada uns quants anys, sense poder fer avançar realment els seus interessos. I quan hi ha líders carismàtics encara s'accentua més aquesta llei de ferro, perquè el líder esdevé indiscutible. Aquest procés comporta que al final el poder sempre està en mans d'una oligarquia, com en les dictadures, encara que la forma d'aquest poder sigui la d'una democràcia...

dimecres, 19 d’octubre del 2016

pd 842

AVUI, dilluns 15 d'octubre de 1990
SENSE MALENTESOS
Teresa Pàmies

... El món cristià no és un tot homogeni i la part més poderosa no serà receptiva a l'oferta d'en Raimon Obiols per regenerar aquesta societat "hedonista, insolidària, individualista i cega als problemes dels humils". Els altres, els cristians que ho tenen clar, fa temps que assumiren el risc d'anar plegats amb els marxismes - el marxisme és plural - per defensar valors i drets de la persona humana que els sistemes capitalistes - el capitalisme també és plural - ha ignorat, violat o pervertit.
Segurament, l'Alfons Comín, recordat aquests dies en ocasió del desè aniversari de la seva mort, saludaria la iniciativa del secretari general del PSC, però ell i molts cristians de Catalunya no esperaren que, des del camp del socialisme, s'avancés una proposta semblant. Des de la seva fe cristiana viscuda com a compromís amb els més pobres i humiliats, descobriren "els valors emancipadors i alliberadors del marxisme, en absolut aliens a la seva arrel cristiana", com ha dir J.A. González Casanova. El diàleg que  s'establí esdevingué combat comú, car "és la pràctica política la que uneix els emancipadors".
...
 "El dubte i l'esperança són compatibles"  J.A. González Casanova

dimarts, 18 d’octubre del 2016

pd 841

AVUI dilluns 15 d'octubre de 1990
COMPANYS DES DE LA PRESÓ
Víctor Alba

... tots els que ens trobàvem allí (a la presó, l'any 1940) teníem motius, diversos per a cadascú, per detestar Companys, i motius, també diversos, per admirar-lo. Em deia que la vida de Companys havia estat un teixit de contradiccions, arrauxaments i cauteles, i, en això, ben catalana... Els cenetistes... Els nacionalistes... Els poumistes... Els psucaires... 

Ara, em deia, Companys es convertiria en un símbol i tot això s'oblidaria per recordar només la seva mort. Em sabia greu, car eren les contradiccions i vaivens de la vida de Companys allò que, com a experiència i lliçó, ens podia deixar de més valuós. Al cap de mig segle de l'execució, el símbol ha esborrat, en la memòria popular, aquest llegat d'experiència...
...
El símbol Companys, al cap de tants decennis, em diu poca cosa. L'home, el polític, l'arrauxat i el cautelós, en canvi, em fascina. I em penso que és l'home, més que no pas el símbol, el que es mereix que coneguem i recordem.

dilluns, 17 d’octubre del 2016

pd 840

AVUI dilluns 15 d'octubre de 1990
ELOGI DE LLUÍS COMPANYS: LLUÍS COMPANYS I NOSALTRES
Josep Lluís López Bulla

Generalment, la literatura historicista sobre Lluís Companys acostuma a tenir un enfoc reduccionista. El president Companys és descrit només com una part - important, això sí - del que realment va ser. És a dir, un dirigent polític que va conduir els avatars de la Catalunya del seu temps, durant els seus anys de maduresa. Però en rars i ocasionals moments sorgeix la figura de l'altre Companys. I a mi em sembla que aquesta mutilació - interessada o no - ha de ser reparada, descrita com a mínim, si volem entendre la ecumenicitat del nostre home. M'estic referint a les seves relacions, fins i tot personals, amb el moviment dels treballadors i amb els sindicalistes del seu temps. L'assumpte té importància perquè Companys arriba a la política a través d'un compromís de civilitat amb les esperances i lluites dels treballadors de la seva època. És a dir, a través d'una ortopraxi que sorgeix de la preocupació pels anhels de les capes i classes més desafavorides de la societat catalana...
... va compartir moments de privació de llibertat amb alguns sindicalistes com Seguí, Peiró, Pestaña i altres, en defensa dels interessos de Catalunya i de les seves classes treballadores.
... tenia del nostre país una concepció basada en el protagonisme de la classe treballadora com no l'ha tingut fins ara cap màxim dirigent polític del nivell de Lluís Companys, cosa que el converteix en un president atípic...

diumenge, 16 d’octubre del 2016

pd 839

ARA diumege, 28 d'agost del 2016
"BONA TARDA, Mrs. SMITH"
Albert Pla Nualart

(Parla de qui respon en castellà a qualsevol que li sembla foraster, tot i que aquest li parli en català)
...
Contestar-li "Bona tarda" a Mrs. Smith no passa per pensar en català, ... passa per no deixar-se arrossegar per la inèrcia dels prejudicis i practicar, anant contra corrent, un cert grau de militància.

Ara bé, ens equivocaríem si creguéssim que la militància és ideològica i la inèrcia no. El que sí que les diferencia és que  la ideologia en un cas ha passat per la consciència i és el resultat d'una reflexió, i en l'altre,no. I un dels efectes de la immersió - encara que amenaci ruïna - és que parlar en català ja no pressuposa cap grau de militància. Hi ha, per tant, molts catalanoparlants que - més per inèrcia que per militància - parteixen d'una ideologia que té molt clar que Espanya és una nació amb una sola llengua nacional, i que les altres són només tolerables com a residus folklòrics. L'estranger que les parla en català la desafia, i cal que conjurin la seva existència parlant-li només en castellà.

La ideologia imperant ho impregna tot. El català, en molts casos, ja és només a l'aula. Dels dos factors en surten inevitablement catalanoparlants espanyolistes. Aquesta policia lingüística que reclama Ciutadans - jo d'ells estaria molt tranquil - resulta prescindible perquè no hi ha un bilingüisme ideològic i la militància que potser podria salvar el català és, cada cop més, un reducte. Parlar en català tenint la pell massa fosca o massa clara permet constatar-ho cada dia.

dissabte, 15 d’octubre del 2016

pd 838


ARA diumenge, 28 d'agost del 2016
A LA TURCA
David Fernàndez

...
Feta la llei feta la trampa, es “passen” però acaba colant; legislen cadenes perpètues encobertes que Europa tomba – doctrina Parot – mentre mimen i excarceren el terrorisme d'estattrinxen diaris en nom de la llibertat d'expressió; declaren la guerra a Otegi per provar de fer les paus; emparen la tortura mentre es vesteixen per a la gala dels drets humans...

... són ben capaços de generar la doctrina Otegi per castigar un dissident entestat a construir un futur compartit, en pau i sense violències ni imposicions. Una tupinada més, quan tot lliga i relliga al regne de l'arbitrarietat que és l'estat espanyol: aquí o allà, impedir el que les urnes diran. Doctrina del xoc, ja fa temps que l'Estat liquida per via judicial el que és incapaç d'impedir democràticament, pervertint la llei per (a)negar sobiranies...

divendres, 14 d’octubre del 2016

pd 837

EL PUNT diumenge, 14 d'octubre de 1990
UN FOSC DIA D'OCTUBRE
Pau Lanao / Carme Vinyoles

Demà s'acompleix el cinquantè aniversari de l'afusellament de Lluís Companys a Montjuïc. Quinze dies abans, el qui fou President de la Generalitat havia emprès l'últim viatge de la seva vida en ser traslladat a Barcelona des de Madrid, on les autoritats militars que s'havien alçat contra la República i la legalitat el van condemnar a la màxima pena per rebel·lió militar.

Els últims dies de la vida de Lluís Companys i Jover, segon president de la Generalitat Republicana, van constituir un cruel i irrecusable viatge cap a una mort segura. Tot estava dat i beneït abans que el 14 d'octubre un consell de guerra orquestrat per les victorioses autoritats franquistes el condemnés a mort pel delicte de rebel·lió militar. Quan l'endemà, el 15 d'octubre, a la matinada, Companys va ser abatut per les bales de l'escamot d'execució en el fossar de Montjuïc, es posava fi, al mateix temps que a un important capítol de la història recent de Catalunya, a la trajectòria política d'un home que havia protagonitzat la proclamació de la República, havia presidit la Generalitat a la mort de Francesc Macià (desembre de 1933) i, com a primera autoritat que era, s'havia vist immers en l'engolidor desencadenat per la Guerra Civil.
...
 Home de grans ideals, que entenia l'exercici de la política com una tasca altruista, mai no va donar importància als diners...

dijous, 13 d’octubre del 2016

pd 836

ARA, diumenge, 28 d'agost del 2016
AQUEST COP SÍ: UN PAÍS NORMAL
Ignasi Aragay

A aquestes alçades de la pel·lícula, quasi m'ofèn que ens considerin un país normal. Un país que ha sobreviscut uns quants segles amb un govern impropi, per no dir un govern a la contra, és un país com a mínim tossut, fet d'una gent peculiar, especialista a trobar estratègies de supervivència, ben conscient del que és i del que desitjaria ser, entre pragmàtic i idealista. A cada càstig, una nova florida. A cada esperança, un nou càstig. I així fins avui...
...
El colauisme dubta entre el miratge del canvi a Espanya i la possibilitat d'un canvi radical a Catalunya que tanmateix l'obligaria a sumar-se al moviment ideològic transversal de la unitat catalanista. Si ja els costa als de la CUP fer pinya amb JxSí, imagineu què deu suposar per a l'entramat dels comuns. Contribuir a resoldre la seva indecisió és feina de tots. L'independentisme no pot dependre dels dubtes dels altres, però tampoc pot ignorar-los ni alimentar-los.
Hem de ser conscients que alguns arrosseguen el llast de la por i la càrrega d'una certa síndrome d'Estocolm... Encara són coll els captius d'aquest sentiment, els que han assumit la anormalitat com a norma. N'hi ha que s'han avesat a la supervivència, sigui conformista, pactista o fraternal... Potser a tots ens en fa una mica, de por. En sabrem? Ens voldran la resta de nacions?
(Patim) una perenne manca d'autoestima, un interioritzat derrotisme letal, un fatalisme atàvic, una paràlisi cerval que ens ataca en els moments decisius... 

I bé caldrà fer un pas endavant, ni que sigui a risc de perdre... Toca avançar amb prova-error. Pel que fa al discurs, s'ha de ser radicalment incloent: volem una Catalunya per a tothom, sense exclusions, profundament democràtica i solidària. És aquesta il·lusió gandhiana la que ha mobilitzat tantes consciències i voluntats, la que ens dóna força i legitimitat per construir un país nou. I aquest cop sí, normal.

dimarts, 11 d’octubre del 2016

pd 835

AVUI dimecres, 23 de desembre del 2009
LES "MENTIDES" DEL CINEMA
Un art al servei de la història o que manipula la història
Antoni Dalmau



... La "mentida" del cinema és tan vella com el cinema mateix, i Hollywood no ha parat mai, salvant comptades excepcions, de lliurar-nos pel·lícules històriques farcides de falsedats evidents, d'anacronismes fragants, d'autèntic cartró pedra. Fet i fet, i per molt que hàgim volgut aprendre, encara tendim a creure que el món romà va ser com l'hem vist en els pèplums de la nostra infantesa i que la conquesta de l'oest americà s'assemblava força a com l'hem viscut dotzenes i dotzenes de vegades en els westerns.
...
L'error és nostre, esclar, per esperar allò que de fet ningú no ens ha promès. Més enllà de la publicitat més matussera, ningú no ha pretès mai que la història real s'hagués d'explicar per mitjà del cinema. És el mateix problema de la novel·la històrica: enlloc no està escrit que allò que hem llegit en un llibre de ficció hagi de ser fidel als fets tal com es van esdevenir en la realitat (almenys en la realitat que els historiadors han estat capaços, avui per avui, d'establir). Però com que l'escola tampoc ens ha explicat gran cosa del nostre passat, com que desfilem per la vida traginant el complex de la nostra ignorància, ens agafem a l'entreteniment del cinema o de la literatura per suplir aquells volums sovint tan gruixuts i tan farcits d'erudició que hi ha a les biblioteques o bé a les llibreries. I ens pensem que les coses van passar tal com les veiem a la pantalla o les llegim en el bestseller més recent.
...
tot per culpa d'aquesta capacitat sempre renovada del cinema de fascinar-nos cada vegada que s'apaguen els llums de la sala i la pantalla s'il·lumina... 

dilluns, 10 d’octubre del 2016

pd 834

ELS PERIÓDICO DE LA SEMANA del 3 al 9 d'octubre de 1994
"L'HORA ÉS GREU I GLORIOSA" 
Proclama del president de la Generalitat, Lluís Companys, el 6 d'octubre de 1934.

"Catalans!  Les forces monàrquiques i feixistes que d'un temps ençà pretenien trair la República han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el poder. Els partits i els homes que han fet públiques manifestacions contra les migrades llibertats de la nostra terra, i els nuclis polítics que prediquen constantment l'odi i la guerra a Catalunya constitueixen avui el suport de les actuals institucions. Els fets que s'han produït donen a tots els ciutadans la clara sensació que la República, en els seus fonamentals postulats democràtics, es troba en gravíssim perill. Totes les forces autènticament republicanes d'Espanya, i els sectors socials més avançats, sense distinció ni excepció, s'han aixecat en armes contra l'audaç temptativa feixista. La Catalunya liberal, democràtica i republicana no pot estar absent de la protesta que triomfa arreu del país, ni pot silenciar la seva solidaritat amb els germans que a les terres hispanes lluiten fins a morir per la Llibertat i pel Dret...
En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola, i en establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a instaurar a Catalunya el Govern provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel de bastir una República Federal lliure i magnífica. El Govern de Catalunya estarà en tot moment en contacte amb el poble... Amb l'entusiame i la disciplina del poble ens sentim forts i invencibles...
Catalans! L'hora és greu i gloriosa. L'esperit del president Macià ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!"

diumenge, 9 d’octubre del 2016

pd 833

EL PERIÓDICO 3 d'octubre de 1994
LA TARDOR DE COMPANYS
setantè aniversari dels fets d'octubre
Andreu Mayayo i Artal

El 6 d'octubre de 1934, en ple bienni negre, Companys va fer una crida a la revolta. El fracàs fou sonat i Catalunya ho pagà car.

...
La matinada del dia 6, forces addictes a la Generalitat - poques i mal armades - ocupen els llocs estratègics de la ciutat. Els militants de les organitzacions polítiques i sindicals d'esquerres es concentren als seus respectius locals tot esperant armes i consignes... Tanmateix, la inhibició de la CNT i de l'Unió de Rabassaires resta força i credibilitat a la insurrecció...

Passades les 8 de la tarda, Companys proclama a la ràdio "l'Estat Català de la República Federal Espanyola"...
...
A les 7 de la matinada del diumenge dia 7, Companys, assetjat a la Generalitat,... decideix rendir-se, assumir tota la responsabilitat i demanar per ràdio el cessi de les hostilitats. 
Poques hores després, el coronel Francisco Jiménez Arenas és nomenat president accidental de la Generalitat. L'exèrcit ocupa el Parlament i l'Estatut queda suspès. L'estat de guerra no serà derogat fins abril de 1935. Companys i el seu govern són condemnats a 30 anys i reclosos a Cartagena i el Puerto de Santa Maria. Cap a finals d'any encara són a la presó prop de 3.500 persones. Són clausurats cinc diaris. El terror s'estén per les zones rurals i prop de 1.500 rabassaires i parcers són desnonats...
... a les eleccions del febrer de 1936, la participació fou massiva i es va saldar amb la victòria del Frente Popular a Espanya i el Front d'Esquerres a Catalunya. La rebuda a Companys fou apoteòsica.

dissabte, 8 d’octubre del 2016

pd 832

ARA, dissabte, 1 d'octubre del 2016
PER QUÈ VOTEN L'EXTREMA DRETA?
Miquel Puig

(Nota: Parla dels diferents partits qualificats d'extrema dreta a diferents estats d'Europa)
... Ens desconcerta que siguin tan forts i, sobretot, que la seva base sigui tan obrera. El que tenen en comú i el que els caracteritza és que es posicionen clarament contra la globalització i contra la immigració... particularment la musulmana.
La (seva) base electoral és molt similar: obrers amb un cert patrimoni, amb pocs estudis i amb ingressos relativament (però no gaire) baixos. El 2012 a França més del 35% dels obrers van votar el FN,com ho van fer més del 30% dels que no tenen estudis mitjans... En canvi els treballadors més precaritzats segueixen votant esquerra.
Resulta temptador concloure que aquells electors han estat enganyats perquè són ignorants, però la veritat és que el seu vot és bastant racional. Si una part considerable de la classe obrera ha abandonat l'esquerra ha estat perquè ni la representa ni la defensa. Aquest trencament es produeix a partir del moment que l'esquerra es rendeix a la desregulació del mercat...
...
És indubtable que la globalització ha beneficiat moltes persones d'arreu del món, però també que n'ha perjudicat algunes. Concretament, ha beneficiat els pobres dels països pobres i els rics de tot arreu, però ha perjudicat els pobres...
(que són sobretot) la classe mitjana-baixa i la classe baixa dels països rics.
La globalització és cruel amb els treballadors grans i amb pocs estudis perquè els obliga a competir amb treballadors estrangers que tampoc no tenen gaires estudis però que estan disposats a treballar per molts menys diners, sigui aquí (immigrants), sigui allà (deslocalitzacions). En canvi, als rics els proporciona mà d'obra barata, tant aquí com allà.
...
"Per què la gent pobra vota l'extrema dreta?" Perquè, encara que no ens agradi, la globalització i la immigració els perjudiquen objectivament. Si ens preocupa aquesta gent, i si no volem caure en la paranoia populista, hem de comprendre que la globalització i la immigració han de ser curosament gestionades.

divendres, 7 d’octubre del 2016

pd 831

EL PERIÓDICO, diumenge, 16 de febrer del 2003
LA HISTÒRIA S'APRÈN AL CINE
José María Caparrós

És possible explicar la història contemporània amb el cine? Si el cine l'agafem com una mera ficció, potser diríem que no. però si el veiem com un reflex de la societat que el produeix, convindríem que si... És molt difícil entendre l'esperit i la mentalitat del nostre temps prescindint de les pel·lícules.
El cine, per tant, comporta una anàlisi social i psicològica que interessa cada vegada més com a testimoni de l'anomenada història del present...
...
Estem davant una nova realitat - la cinematogràfica - que complementa la narració tradicional. Juntament amb els llibres i diaris que expliquen la història, hi ha el cine de ficció que també mostra els esdeveniments quotidians...
...
"Ha arribat el moment en què l'historiador ha d'acceptar el cine històric com un nou tipus d'història, que, com tota història, té els seus propis límits. Per oferir un relat diferent del de la història escrita, el cine no es pot jutjar amb els mateixos criteris. La història que explica el cine es col·loca al costat de la història oral i escrita" ( Robert A. Rosentone)
...
Mai ha estat tan atractiva la història com la mostrada amb el cine argumental o de ficció. Perquè a través dels films podem conèixer la forma de pensar, de vestir, de comportar-se, i fins i tot de parlar, de la societat d'ahir i d'avui. I, sobretot, podem saber una mica més de nosaltres mateixos.

dijous, 6 d’octubre del 2016

pd 830

AVUI, diumenge 21 d'octubre de 1990
"UN BEL MORIR..."
Maria Aurèlia Campmany

"Un bel morir tutta una vita onora"
...
Durant aquests anys que ens separen de la seva mort, he sentit molt sovint repetir en el meu entorn, referint-se a l'assassinat del president màrtir, aquesta bella frase que sona tan bé, car les paraules són italianes i a més fàcils d'entendre. Penso que és injust atribuir aquesta frase a la mort de Lluís Companys... Penso que ja seria hora que deixéssim de parlar de la seva mort per parlar, amb rigor, de la seva vida. I ho dic perquè, precisament, la seva mort no s'hauria produït si ell no hagués encaminat tota la seva vida a la possibilitat d'aquesta mena de mort.
La nostra gent, i em refereixo a la nostra gent més sensata, no va ser mai prou justa amb la figura política de Lluís Companys... Companys va fer-se políticament a la ciutat de Barcelona sota la influència d'homes com Francesc Layret, amb una especial sensibilitat per tot el que es tractés de defensa de la classe treballadora, i és a través d'aquesta consciència respecte a la injustícia social que va elaborar el que podria dir el seu nacionalisme.
Recordo d'un temps molt llunyà,... que vaig descobrir el ressentiment que produïa la personalitat política de Lluís Companys. Acabàvem de saber, o algú ho acabava de notificar, que Companys havia mort afusellat a Montjuïc, precisament per la seva categoria de català, de catalanista, de defensor de la nacionalitat catalana. Una persona amb autoritat va dir amb sorpresa: "Catalanista? Però si no ho era en Companys, de catalanista." Amb la fuga endavant, pròpia de la gent tímida, vaig arreplegar forces i vaig dir amb tot el respecte: "Com que vostès, els catalanistes oficials, eren tots a Burgos, algú s'havia de quedar aquí per defensar Catalunya".

dilluns, 3 d’octubre del 2016

pd 829

AVUI diumenge, 21 d'octubre de 1990
LA VIDA I LA MORT DE COMPANYS SÓN INDESTRIABLES
Joan Fuster Sobrepere, regidor socialista de l'Ajuntament de Barcelona

Per mi, des de la infantesa, el nom de Companys va associat al del president de Catalunya que va perdre la guerra; encarna l'esperit dels derrotats i, sobretot, tot allò que va ser derrotat.
...
No es tracta, però, de fer hagiografia, de defensar totes les actuacions d'un home, totes les seves idees, d'idealitzar una figura. Pertoca a la història fer-ne un judici equànime. Però en la vida dels homes, més important que les idees, els encerts i els errors, són les actituds. La de Companys, inequívocament, sempre, de fidelitat, coherència i entrega a  Catalunya, la democràcia i el poble treballador. Enteses no com tres idees jerarquitzades, sinó com una sola cosa.
Aquesta fidelitat és la clau de la seva vida i de la seva mort, una concepció democràtica del patriotisme, com a servei i compromís amb el poble...
...
Hem assistit aquests dies al penós espectacle d'aquells que volen separar la vida de Companys de la seva mort. Aquells que cínicament voldrien salvar el mite i enterrar l'home, el polític, el president. Perquè els mites són fàcils de manipular, la memòria històrica no! La mort de Companys ni des del punt de vista històric ni humà no es pot separar de la seva vida.

diumenge, 2 d’octubre del 2016

pd 828

EL PERIÓDICO diumenge, 17 de setembre de 1995
APAREIX UN SUPER-REFUGI DE LA GUERRA CIVIL
Carles Valbuena

Unes obres en el Poble Sec van deixar al descobert una de les entrades de les galeries.

Una realitat caiguda en l'oblit
A l'Arxiu Municipal Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona hi ha vuit caixes amb abundant documentació relativa als refugis antiaeris projectats i realment construïts a Barcelona durant la Guerra Civil. Segons aquesta documentació, la Junta Local de Defensa Passiva ... projectà la construcció de 1.400 refugis de diferents tipus en tota la ciutat.
En realitat molt pocs es van acabar...
Les noves construccions que s'han fet a Barcelona a partir dels anys 1960 han destruït una gran part dels refugis de la ciutat. Tanmateix, al subsòl de Barcelona encara queden molts vestigis d'una època tràgica.

dissabte, 1 d’octubre del 2016

pd 827

AVUI 6 de desembre de 1992
BIBLIOGRAFIA DEL FRANQUISME
Josep M. Casals i Meseguer

La coincidència dels cent anys del naixement de Franco és un bon moment per repassar la bibliografia que va generar la Dictadura. Els llibres realitzats a l'interior, durant el règim, n'eren òbviament una legitimació. Entre els publicats a l'exili podríem trobar des dels provinents de les organitzacions republicanes fins als treballs d'erudició dels investigadors estrangers. En una primera etapa, el franquisme s'assimila als totalitarismes europeus. Cap als anys seixanta, amb la combinació de la democràcia inorgànica i el partit únic, s'intenta precisar més la seva naturalesa. Ara, disset anys després de la mort de Franco, encara es polemitza entorn d'aquesta etapa de la història d'Espanya. La capacitat d'anàlisi objectiva que dóna la perspectiva històrica contrasta amb les passions dels llibres dels primers temps.
...
A l'estranger es va publicar molta bibliografia destinada a explicar les causes del fracàs de les forces republicanes
...
L'evolució del règim va dur els investigadors a interrogar-se sobre el perquè de la perpetuïtat de la Dictadura
...
L'atenció dels investigadors se centra avui en la primera etapa del règim
...
Ara es comencen a estudiar els aparells de l'Estat franquista a Catalunya