diumenge, 25 d’octubre del 2020

pd 1971 L'infern català (i 2)

 

(arafa...)
(... continuació)
La societat catalana del Procés està igual de fracturada que la d’èpoques recents o passades. O, dit d'una altra manera: la capacitat de convivència s'ha mantingut en el conflicte. ¿Recorden l'oasi català durant la República? Conscients de la nostra diversitat, sabem lidiar amb les diferències. Si no fos així, ja s'hauria produït una autèntica trencadissa. Si el catastrofisme que escampen la Cayetana i l’Arrimadas fos cert, no es podria sortir al carrer, faria temps que ens estaríem atonyinant els uns als altres. En canvi, la vida segueix, no diré que plàcidament però sí pragmàticament. Una cosa és la realitat mediàtica i dels discursos polítics, i una altra de ben diferent el que passa a les feines, l’escola, les famílies i entre amics. No podem donar carta de naturalitat a l'apocalipsi imaginària. Sant Jordi segueix sent Sant Jordi i els llaços grocs formen part, senzillament, d'un paisatge de protesta cívica. Una democràcia madura, en lloc de criminalitzar i judicialitzar la dissidència, l’hauria de fer seva, d’integrar. Però no. Hi ha una Espanya que no només no accepta la seva pluralitat, sinó que la demonitza: han inventat un infern català com a autojustificació del fracàs de la seva modernitat.
Ignasi Aragay