divendres, 20 de novembre del 2020

pd 1997 Avui sabrem fins on arriba la magnitud de la tragèdia

(arafa...)
Mireu de posar-vos al cap d’algú jove que hagi de votar per primer cop. Després de la campanya electoral que hem vist, què deu pensar? La política és això?​...​ ​Els punyals dialèctics, els insults i les amenaces són el llenguatge dominant: regna l’odi i l’absoluta desconfiança.​.. El panorama cada cop és més tòxic, més bèl·lic. Fa por sentir-los... Amb això no vull dir que tots els polítics siguin iguals. Ni de bon tros. N’hi ha algun de decent, força de dolents i uns de pitjors: alguns (i més en concret algunes) vomiten bilis. En tot cas l’ambient treu el pitjor de cadascú...
Aquest és el panorama que els lleguem als joves que ara s’incorporen al dret a vot. Deuen pensar que la política és això: sortir a menysprear, vilipendiar, ridiculitzar i anorrear el qui no pensa com tu. Esclafar la dissidència. Guanyar el poder a tota costa. Mentir, tergiversar, manipular. Cridar. Una batalla campal. Molt trist i lamentable. ...
El perill és que els joves -i tots nosaltres- assumeixin aquest marc mental tan primari de la política entesa com a foc creuat, no només entre enemics ideològics, també entre suposats amics. On la norma és el cinisme i la frivolitat, la gestualitat buida, la simplificació, els eslògans repetits fins a l'avorriment, tractar el públic d’imbècil. Ofenen la intel·ligència.​.. ​       .      .​
Ignasi Aragay