dilluns, 8 d’agost del 2022

E.E. 28 Joan Soler Amigó. La nostra alegria ningú no ens la prendrà

...  Joan Soler Amigó va anar component una pila de cants d'Església, que constitueixen un patrimoni cristià sòlid i ampli. M'he dedicat a comptar quants n'hi ha al “Cantoral de Missa Dominical” i me n'han sortit vint-i-cinc. Déu n'hi do. Per exemple: “Viva llum d’alba”, “Les mans obertes”, “¿No ho sents? Hi ha algú que està trucant”, “En tu trobem la vida”, “El vespre abans que a mort fos lliurat”, “Senyor, no ens deixis”...“Tota la terra espera el Salvador”, “Paraula que fou llum el primer dia”, “Déu té nom”, “La nostra alegria ningú no ens la prendrà”, i “Noia del poble. Maria”...
És llàstima, que els nosaltres responsables litúrgico-musicals estiguin actualment tan enderiats a produir cants litúrgics que tinguin un to molt oficial, tant en la lletra com en la música, i que difícilment poden enganxar l’ànima de ningú, i que, en canvi, no semblin tenir cap interès a aprofitar a fons el ric patrimoni que ens han deixat autors com aquest que ara estem recordant. Perquè, a més, davant d'aquesta situació, a molts llocs es refugien en nous cants que opten pel to sentimental que parla de l’adhesió personal a Jesús, però sense que aquesta adhesió mostri gaire solidesa teològica, ni bíblica, ni d’espiritualitat madura, ni tampoc de vida cristiana atenta al món i als pobres. Són cants que, almenys a mi, em sembla que creen un pòsit de fe força inconsistent... 
Joan Soler Amigó era capaç d'agafar una cançó italiana que parlava de botes militars, posar-li una lletra que parlava també de botes però d'una altra mena, i oferir-nos l’entranyable “Vella xiruca”. O podia sentir un discurs de Fidel Castro en els primers anys de la revolució cubana, enamorar-se d'una frase d’aquell discurs en què parlava de com els pobres d’Amèrica Llatina s’estaven alçant, i acabava més o menys així: “¿No sentiu com ja venen pels camins?”, i d’allà treure’n, treballant conjuntament amb Jaume Arnella, la potent “Sé que venen pels camins”. I, també amb Jaume Arnella, podia escriure les agradablement desvergonyides “Rondes del vi”, i “La timba de les cartes”, i així successivament. I podia posar lletra a una cançó que, quan la cantes, tant si ho fas acompanyant-la amb un banjo com sense acompanyar, sempre sents de fons el punteig del banjo. Em refereixo, és clar, a “La vall del riu vermell”. I és que jo crec que, per fer bones lletres per a cants d'Església, s'han de saber fer també cants d’aquesta altra mena. Per cantar l’alegria de la resurrecció de Crist s'ha de saber cantar també l’eufòria del vi en una vella taverna a la vora del port. Perquè aquest és un dels signes més visibles de qualsevol cristianisme que vulgui ser humanament i evangèlicament sa.
Josep Lligadas, 2.2.2022

 

E.E. 27 Fer-ne vuitanta

Vet aquí que fa cosa d'un mes vaig fer vuitanta anys. El meu pare va morir als seixanta, o sigui que soc vint anys més vell que no pas ell... Jo vaig néixer en plena postguerra. Racionament i restriccions. Funcionaris que parlaven en castellà en una ciutat que parlava en català. Por, soldats que baixaven de la caserna (llavors se'n deia cuartel)... . Els militars i els capellans dominaven la ciutat... ritmaven la vida de la gent de la ciutat. I les festes religioses, Nadal i Setmana Santa, Pastorets i una processó, amb pifres i manaies... Una gran llosa de plom pesava sobre la ciutat boirosa, humida, freda...I tot feia olor de ginesta i de cera cremada. Era el juny, començava a fer calor i les noies estrenaven vestits de màniga curta. El sol daurava la carn que ja esperava la sal del mar i l’escalforeta de la sorra.

Tot això ja no hi és. S’ho ha endut el vent de la història i ara que he fet vuitanta anys, fet filagarses de records, a vegades m’envaeix la memòria. Fer-ne vuitanta vol dir això. I vol dir que entre aquestes filagarses de la memòria, també hi apareixen rostres de gent que ja no hi és. Fer-ne vuitanta vol dir anar-se quedant sol.  Sembla com si el món es difuminés a poc a poc. Coses que inquieten als joves d’ara, perden importància per als que n’hem fet vuitanta...I no diré que no m’importi, però no m’hi va la vida, perquè jo ja l’he viscuda. Em sap greu pels que venen darrere, però penso que d’una manera o altra ja se’n sortiran. Dec ser tremendament injust, insolidari i tot el que vulguin, però és així. Penso en la Desconeguda i la resta de coses empal·lideixen notablement.

Narcís Comadira, 26.2.2022