dimarts, 2 de febrer del 2021

pd 2070 Contra els avorrits 2

(arafa...)

(... continuació)
... No és el Procés el que em té abatut, indecís i sovint irritat. És el bloqueig de la situació, la brutalitat de la repressió, el patiment dels presos i els que són lluny de casa, i la constatació que els problemes que teníem fa deu anys romanen, creixen i no tenim eines per fer-hi front. No estic avorrit sinó decebut, perquè el Procés no ha arribat a ser el que pensàvem el 2012 -una resposta possible al plet català, una oportunitat per redefinir el país, obrir-lo, reforçar-lo i regenerar-lo-. Estic enfadat amb la incapacitat dels independentistes per generar la suficient empatia en una part important de la població catalana. Estic emprenyat amb la imperícia de la classe política catalana i amb la prepotència cega de la classe política espanyola. Estic disposat a fer el que calgui per gaudir d'una majoria més àmplia. Estic furiós amb els repressors, i amb els que davant d'una situació tan excepcional, que hauria de mobilitzar esforços, reflexions, crítiques, es limiten a queixar-se del seu avorriment oceànic...
Toni Soler 30/6/2019

pd 2069 Contra els avorrits 1

 (arafa...)

Els contraris a l’autodeterminació o a la independència de Catalunya diuen moltes coses que poden resultar irritants, però n’hi ha una que a mi, particularment, em treu de polleguera: “N’estic avorrit”. “Buf, quina matraca, el Procés”. Etcètera. Aquesta mena d’expressions es poden dir en un context informal i de confiança. Jo mateix he dit coses similars, perquè la sensació de bucle i d’atzucac és inevitable, i perquè en un món hiperinformat ens cansem de seguida fins i tot de les notícies més rellevants... Pretendre que una qüestió com el Procés es resoldrà per avorriment és una irresponsabilitat.
I amb això no vull dir -només- que el sobiranisme català seguirà tenint un paper central en la política catalana, per molt avorrida que resulti la seva falta de progressos tangibles; sinó que, fins i tot en el cas que ERC, JxCat i la CUP desapareguessin sense deixar rastre, les causes que van motivar la crescuda de l’independentisme ara fa set o vuit anys romandrien intactes i ben vives. El dèficit fiscal, la crisi de les infraestructures, la falta de reconeixement identitari, la il·legitimitat de l’Estatut del 2006, la reculada de la llengua catalana i la descarada madrilenyització de les polítiques públiques iniciades en l’era Aznar formen part, encara avui, de la nostra realitat... 
(continuarà...)
Toni Soler 30/6/2019