lliVre 20: UCRAÏNA, MON AMOUR

 M'anomenen Divisió amb D majúscula. Antigament es feia servir aquesta D per parlar de mi com el Diable, el Dimoni... Cada dia em manifesto, cada dia m'espavilo per multiplicar querelles i dissensions i aconsegueixo, incansable, que el país es vagi fent més i més petit, més esclau o dit en poques paraules, més submís al meu voler... 

Jo ofereixo la violència dels no violents. La mentida dels veritables. L'enemistat dels amics. I la por dels valents. En concret, judicis d'injustícia a plena llum del dia. I ordres de detenció que es retirin i que es tornin a posar i un sens fi de contradiccions entre els jutges del país i el jutges d'Europa, fins el caos total... Jo ofereixo no vint o quaranta, ni cent ni dos-cents judicis als dirigents catalans. No: ofereixo els polítics, els catedràtics, els bombers, els pallassos, els sindicalistes, els professors de dret, els científics i els militants de totes les causes nobles. Ofereixo quatre mil judicis i escaig, i que l'escaig serveixi perquè no quedi ningú que tingué esma de construir o de somiar sense que l'engarjolin. Arruïnaré patrimonis i crèdits, paralitzaré el país, faré que els espies infectin els mòbils i enfrontaré a mort ciutadà i funcionari, partit contra partit, l'amiga amb l'altra amiga, la mare amb el seu fill i la dona amb el marit. Dividiré amb una pólvora tan ràpida i tan potent que tots (l'assemblea de dimonis) aplaudireu i els plors dels catalans se sentiran fins a l'Ossa Major, i també les riallades de tots nosaltres, que som i serem legió... 

En quatre anys de fer feina ho he aconseguit: no queda rastre d'aquella llibertat de l'octubre del 2017 ni se sap què se n'ha fet d'aquells àngels que van arribar de matinada amb vols rabents i carregats d'urnes. No. No queda cap racó del país on jo no regni, jo el més astut, el més perillós, el més desitjat, el més malèvol, el més desavingut. Divisió, tu regnaràs! Divisió, tu ens condemnaràs!...

Carles Torner, Ucraïna, mon amour. Editorial Empúries, 2023

E.E. 282 LLUNY DE BARCELONA

...no puc deixar de constatar, amb tristesa, que figures tan destacades com la Montserrat Vayreda, i la seva germana Maria dels Àngels, i fins i tot el gran mestre Carles Fages de Climent, encara siguin grans desconeguts per a la majoria de catalans, només pel fet d’haver fet la seva vida personal i literària lluny de Barcelona. I si això passa amb els escriptors empordanesos, m'imagino que deu passar d'una manera semblant amb les altres comarques allunyades de la capital...

I com ens convé la poesia de la Montserrat, en els temps que corren! Del poema Els amargats: "És que no saben / que tot val un esforç / que no hi ha res inútil; / que entorn de la tenebra / giravolta la llum, / i damunt de la cendra / guspireja la vida?" 

Les institucions, els agents culturals i els mitjans de comunicació han de mirar més sovint més enllà de la gran ciutat. Tenim un país petit però molt creatiu, i els artistes han de poder optar –si això ho decideixen– a fer vida en el seu entorn natural, sense necessitat d’anar a la capital –quina cosa tan antiga– a conèixer persones influents o deixar-se veure als cercles...

Sílvia Soler 10.2.2.24

E.E. 281 COSES D'AQUEST FEBRER

Ahir l'Església catòlica va celebrar la festa de la presentació de Jesús al temple i la purificació de la Mare de Déu. Festa coneguda popularment com la Candelera... Després de la Candelera començaven a florir les mimoses i els ametllers i sobretot començava una frisança estranya quan ja érem adolescents. Era la primavera que s’anunciava tímidament. Ara ja no crec que la Candelera susciti aquestes coses, ja no crec que se celebri d’una manera especial. Les frisances dels adolescents sí que hi deuen ser, perquè és una cosa que depèn de les hormones, i potser hi ha adolescents que es fixen en les mimoses que floreixen, però em sembla que no són gaires.

Aquest any la lluna de Nissan, que és la que marca la Pasqua, fa que la Quaresma vingui molt aviat i Dimecres de Cendra, per tant, també. I aquesta follia col·lectiva que és el Carnaval, també. Ara que tot l'any és Carnaval, se celebra més que mai... la gent socialitza, com diuen ara, que és el que sembla que cal fer. Potser sí. Comprendran que a mi, que enyoro les flametes de la Candelera, tot això no m’interessi gaire, però és que ja soc vell i aquestes coses són reino de juventud... Mentrestant es van morint palestins. I els jueus no volen aturar la matança. També moren ucraïnesos i russos i algun americà. Els armenis continuen perseguits… I el mar Roig s’ha convertit en un lloc impossible. El comerç s’encareix, perquè s’encareix el transport. I la sequera o el que sigui ha encarit l’oli d’oliva fins a preus impensables.

I a l’Espanya profunda tot continua també com sempre... Amnistia? De què, si no s’ha fet res dolent. Dreyfus no la volia de cap manera, l’amnistia, perquè acceptar-la, deia, era acceptar la seva culpabilitat. I ell era innocent. Ara resulta que Puigdemont i Rovira són terroristes. Quan el jutge instructor hagi acabat els arguments persecutoris potser seran fins i tot pederastes...

Narcís Comadira, 3.2.2024

 

E.E. 280 EL CATALÀ DIVIDEIX, L'ESPANYOL UNEIX - 2

Però es pot girar la pregunta de l’Évole. Quin problema hi ha en catalanitzar la justícia, el comerç, l'escola, la universitat, les teles privades i públiques, el cine, el Círculo Ecuestre o el Barça? A qui li molesta la llengua literària de Ramon Llull i la llengua materna de Rosalía? En efecte, el país real és bilingüe, però d’un bilingüisme perfectament imperfecte i diglòssic, amb el català de nou en perfecta caiguda lliure cap a la intimitat casolana, a veure si els catalanoparlants militants deixem de tocar els nassos d’una vegada.

Discriminació positiva per al més dèbil? Nooor!, que mani el mercat. Al capdavall, el que ara es porta en política, i en tot, és el neoliberalisme antiestatista. Desregulem també la llengua: que cadascú parli com li doni la gana...

A les Illes i el País Valencià ja ho tenen clar. El tàndem PP-Vox està fent bona feina desprotectora, per no dir destructora. Ho tenen fàcil: com ha advertit la presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Verònica Cantó, queden entre 5 i 7 anys per evitar que el valencià entri en una situació tècnica de no retorn. És a dir, una dècada més i la normalitat serà total, amb el català reduït a cosa de vells i lletraferits, de nacionalistes reclosos i romàntics, que és com ens pinten. Tant se val que els autèntics bilingües o trilingües siguem nosaltres. 

A Catalunya potser costarà una mica més, però el camí està traçat. Els joves són l’avantguarda del canvi de llengua, no hi veuen problema, tots els idiomes són bonics i respectables, no? Buenu, potser uns més que altres.¿I la història d’imposicions i prohibicions amb el català? Doncs això, història. El present és el que compta, la realitat és com és. En castellà ens entenem tots. El català divideix, l’espanyol uneix. Pel que es veu, una subliminar mentalitat utilitària i asèptica que també comença a calar entre els infants dels caus i els esplais... 

Ignasi Aragay, 28.1.2024

E.E. 279 EL CATALÀ DIVIDEIX, L'ESPANYOL UNEIX - 1

 L’ús del català també recula als caus i esplais. És d’aquelles notícies petites però simptomàtiques. En el món ideal que ens havíem construït, la llengua tenia uns quants llocs refugi, pocs, però valuosos santuaris intocables. Ja sabíem que amb la justícia no hi havia res a fer, que als jugadors del Barça no se'ls podia demanar l’esforç titànic de dir "bon dia" i que als cambrers millor no torturar-los amb gaires tallats amb gel. Però ens tranquil·litzava creure que a l'escola hi havia la immersió, que TV3 era "la nostra" –líder en programes infantils i telenotícies– i que podíem portar els fills a caus i esplais que preservaven totes les essències: una mirada idealista al món... i en català. Doncs no. Estem assistint a la caiguda de tots aquests mites, un rere l'altre. Hem passat d'estar a punt de tocar la lluna independentista, que ho havia de salvar tot, a caure al pou d'una catalanitat que se'ns desfà a les mans. Viure en català torna a exigir una esgotadora militància quotidiana. I una autojustificació constant. 

El normal, va dir Jordi Évole en la celebració dels 40 anys de TV3, és espanyolitzar-se. Al capdavall, en quin país vivim? L’argument és d’un gregarisme-fatalisme incontestable: si tot s’espanyolitza, per què no ho ha de fer la tele pública catalana? Quin problema hi ha? És el país real. Per què hem d’anar a Eivissa si podem anar a Ibiza? Esclar, catalanitzar-se és pesat, suposa un sobreesforç, és anar contra corrent, és fer-se l’antipàtic, reclama un compromís feixuc i incòmode. Almenys al final de la dictadura hi havia una èpica democràtica que anava de bracet amb la reivindicació cultural i nacional. Ara és com si haguéssim tornat a la casella de sortida, amb l'afegit que venim de la patacada del Procés. Després de la derrota política, la lingüística. De derrota en derrota fins a la normalitat final, espanyolitzats per esgotament. (continuarà...)

Ignasi Aragay, 28.1.2024

E.E. 278 "LAWFARE"? SÍ. I QUÈ?

La constatació (una vegada més) que els poders estatals –no només el govern– van usar mitjans institucionals per perseguir oponents polítics i alterar resultats electorals a Catalunya ha provocat expressions d’indignació a Catalunya (altra vegada, també), acompanyada de la "sorpresa" que a la resta d'Espanya això no generi escàndol... la utilització per les institucions estatals del sistema legal espanyol contra la dissidència catalana –lawfare– ha anat molt més lluny, en procediments (quantitat i gravetat de la repressió) i en conseqüències (presó, materials institucionals, etc.). I és exactament això el que –novament– hem constatat: la implicació de les més altes instàncies del govern espanyol en la persecució política d’oponents, de forma conxorxada amb el poder judicial. Ara bé, el que cal entendre –puix ja s’havia percebut i diagnosticat– és que és natural que això no causi escàndol entre l’opinió pública a la resta de l'Estat, ni tampoc en el col·lectiu dels campions de torn de la democràcia. Com sempre, cal matisar, tret de segments molt minoritaris que realment són radicaldemòcrates, especialment en territoris no completament uniformitzats.

La guerra institucional contra l'independentisme és un conflicte internacional encapsulat dins un estat. Ens hem acostumat a entendre com conflicte internacional el que es produeix entre dos (o més) estats, perquè s'associa banalment estat amb nació. Tanmateix, els conflictes entre diferents nacions es poden produir dins el mateix estat, quan hi coexisteixen diverses nacions –amb independència del grau de reconeixement institucional d'aquesta realitat plurinacional–. Puix els estats necessiten reconeixement extern per existir; les nacions, no.

Germà Bel, 28.1.2024

(Nota de l'amanuense: Val la pena llegir tot l'article a: https://www.ara.cat/opinio/lawfare_129_4917557.html?giveAway=5rTcOQlJBms24yp8)

 

E.E. 277 UCRAÏNA, ISRAEL, PALESTINA: ABRAHAM ENS OBSERVA

A vegades un té la sensació que aquesta és la història de la humanitat: a cada avenç, una dramàtica derrota. No és una derrota el que passa a Ucraïna? I el que passa a Palestina? És difícil d'explicar. Fa 4.000 anys, Abraham, patriarca del judaisme, el cristianisme i l'islamisme, es disposava a sacrificar el seu fill Isaac: va aixecar un altar, hi va apilar llenya i va col·locar-hi el nen al damunt. Però un àngel del Senyor se li va aparèixer i el va aturar. Déu ja estava content per la seva obediència. Llavors Abraham va sacrificar un moltó. Els infants van deixar de ser una ofrena als déus. Això va ser una revolució. Una llei sagrada que avui es torna a sacrificar impunement en guerres nacionalistes i de religió. El mite que millor ens escau és el del grec Sísif, sempre tornant a carregar la mateixa pedra: l'estranya pedra de l'esperança frustrada. Aquest present en guerra és on Carles Torner ha situat la novel·la Ucraïna, mon amour (Empúries), escrita abans del brutal xoc israeliano-palestí. La protagonitza Rosalia Sanahuja, una dona madura, traductora professional ...

Amb Ucraïna, l’Europa pàtria dels traductors –traduir és una forma de diàleg i tolerància– ho ha tingut clar: tocava ajudar Kíiv, els agredits. El pacifisme pur,... ha restat minoritari. Amb Palestina, però, la cosa s'ha complicat. La brutal agressió inicial de Hamàs ha estat seguida d’una massacre israeliana de civils a Gaza, amb milers de nens morts. Israel ha oblidat el gest d’Abraham de no matar Isaac...

Ucraïna ha acabat esdevenint un camp de confrontació dels EUA-Europa contra Rússia, que compta amb el vistiplau de la Xina. I ara aquest xoc global té un nou escenari encara més monstruós: Gaza. Hem passat de les contradiccions d’Ucraïna, mon amour a unes de noves. La generació de la Rosalia, d’alguna manera alter ego de Carles Torner, és la de "fes l'amor i no la guerra", lema que en el seu cas duu incorporada la forta càrrega d'un cristianisme de base progressista i ecumènic. Una realitat a contracorrent que segueix existint, malgrat que tingui una minsa projecció pública. Trobar-te Taizé, una parella de lesbianes creients o els escolapis del Senegal en una novel·la tan actual és tota una novetat... Si perdem l'esperança, estem perduts.

Ignasi Aragay, 4.11.2023