dijous, 31 de desembre del 2015

pd 614

AVUI diumenge/dilluns, 25/26 de desembre del 1988
A L'AIRE INVISIBLE DE LA MITJANIT
Josep Maria Puigjaner i Matas

...
Si et quedaves mirant, potser un xic embadalit, el teu pessebre, t'adonaves que allò era, cabalment, un naixement. Que vol dir un no rotund a la desesperació i a la quotidiana desesperança que ens assetja. Un no a la capitulació davant els forats negres d'aquest món. Una aposta agosarada a favor de la vida, perquè la vida sempre recomença, perquè n'hi ha, d'entre nosaltres - si més no, uns quants -, que s'esforcen amb coratge perquè la vida torni a tenir aurores després de tots els crepuscles. Gent capaç de desbordar els mites del progrés indefinit, de la diversió embriagadora, de la droga alienant, i de les divines paraules - d'amor i de pau, per exemple - insolentment explotades per eslògans publicitaris. Persones: dones i homes de tota la Terra, entestats a trobar el sentit i fins i tot el gaudi legítim de la vidaGent convençuda que, a l'altra banda de les modernors i de les post-modernitats, de les utopies col·lectives inassolibles i dels pragmatismes individuals egoistes, ha decidit posar en joc, amb una audàcia impressionant, la seva irrenunciable fidelitat a l'home. I no a l'home en abstracte, sinó al marit, a la dona, als fills, als pares, als veïns, als companys, als amics, als del seu país.
...
I senties un calfred inexplicable i reconfortant en l'aire invisible de la mitjanit.