dijous, 28 de maig del 2020

pd 1843 Això no és una guerra (i menys de llengües)

(arafa...)

Ningú té la vareta màgica per fer avançar l’ús social del català, que és la llengua feble, minoritzada. No hi ha dubte que els darrers anys ha retrocedit. Les dades són incontestables. Però és que entre el 2001 i el 2008 van arribar 1.200.000 immigrants en un context en què el castellà segueix sent dominant, tant socialment com legalment. Tot plegat ha coincidit, a més, amb l’intent barroer de trencar el consens lingüístic forjat en la Transició per revertir el càstig històric al català durant el franquisme. Cs ha fet molta feina per enverinar aquest consens, amb resultats, tanmateix, escassos...  Ja ho sé que per a alguns el consens lingüístic de la Transició ha estat un autoengany que ha consagrat un letal i desigual bilingüisme diglòssic. Però si l’alternativa és el conflicte obert, hi tenim massa a perdre... Sense renunciar a la denúncia, el català no pot ser percebut com un problema, com una víctima, com una queixa permanent. Ha de ser una oportunitat, un enriquiment, un tresor a descobrir... La demagògia contra el consens lingüístic no s’ha de combatre ni des de la por paralitzadora ni des de la reacció indignada. Potser toca tornar als orígens: “En català, sisplau”. Ho recordeu? I fer confiança en l’escola, en els mestres, donant-los, això sí, noves eines, més recursos, més autonomia, més cobertura legal..

Ignasi Aragay