Sense fer-ne gens de soroll, el FC Barcelona ha tornat a gravar la versió oficial del Cant del Barça, que és el nom que els autors de la lletra van posar a la composició per evitar la marcialitat del concepte himne i per emparentar-lo amb altres partitures del nostre repertori més solemne, com ara El cant de la senyera, El cant dels ocells o El cant dels segadors mateix.
El Cant no s'havia fet vell, al contrari. 50 anys després de
l'estrena que va dirigir l’inoblidable Oriol Martorell sobre la gespa
del Camp Nou, la melodia i la lletra continuen sent tan emocionants,
euforitzants i inclusives com els seus autors havien pretès. M'he fixat
en les cares de felicitat de milers d'aficionats del tot el món,
d’aquells que només vindran un dia de la seva vida a l'estadi, quan han
pogut compartir a la grada la comunió del Cant que han sentit mil vegades per televisió. Però la factura sí que s’havia fet vella. El Cant d’ara sona més a orquestra i menys a banda, i és més robust de veu...
Finalment, aquest nou Cant del 125è aniversari va més de
pressa que l'original. És la fotuda llei dels temps que corren. Tot va
més ràpid: el joc, les plantilles, els desplaçaments de l’equip, els
canvis d’estampat de les samarretes, els dies entre partit i partit, i
també els tempos de l'animació a l'estadi... La velocitat de la nova versió ens
retrata: som una societat més intensa, però que assaboreix menys.
