... 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya. Aquell dia que
commemorem la rendició dels catalans davant dels invasors borbònics.
S'ha dit milers de vegades que som un poble masoquista, que celebrem les
derrotes. Potser sí. Potser ens agrada abaixar el cap i ploramiquejar
per la nostra desgràcia. Aquests darrers anys la commemoració s’ha
significat per unes manifestacions multitudinàries en què cridàvem
in-inde-independèn-ci-a. La cridàvem però ella, és clar, no venia. Va
haver-hi un moment que ens vam creure que sí, que vindria, vam sentir-ne
fins i tot l’oloreta feliç, però els mateixos que ens van induir a
creure’ns-ho, els mateixos, ens van fer baixar del burro en un moment. I
uns van anar a la presó i uns altres van anar a l’exili. De fet, no hi
havia cap raó per creure res, el més calent era a l'aigüera. Europa va
fallar. Rússia també. En fi. Ni tan sols van saber, els nostres
polítics, arriar la rojigualda, per deixar ni que fos per uns
moments la nostra quadribarrada voleiant en solitari. Potser els va fer
por tanta solitud. No ho sabrem mai, em temo. El cas és que la força
invasora es va venjar d’aquell tímid intent i encara es venja, i els
catalans, amb el cap cot, com sempre, tornem a estar tranquils amb
aquesta faula de diàleg que tant tranquil·litza tothom. Aquí no
passa res. Tornem a la nostra estimada autonomia intervinguda.
Treballem i callem, que és la nostra tasca en aquest món...
Narcís Comadira, 11.9.2021
